Reservoir Dogs (Anàlisi, Cine)

images

Pel·lícula: Reservoir Dogs
Director: Quentin Tarantino
Any: 1992
Gènere: thiller, policíac, cine negre

Buah! Quines ganes tenia d’obrir el blog! M’alegra vore que ho faig amb una de les meues pel·lícules favorites: Reservoir Dogs, la que és la primera pel·li del meu director de cine favorit, Quentin Tarantino. En aquesta obra Tarantino perd la virginitat en la gran pantalla i podent pensar que, com inexpert que era, seria roïna ens trobem amb un gran film. La pel·lícula mostra un Quentin que dóna els seus primers passos com a director però, sobretot, com a guionista.

Estem davant d’una pel·lícula d’un atrac on no apareix per cap lloc l’escena del robatori, on hi ha molts salts temporals, on la banda sonora és especialment única, on hi ha disonància audiovisual, diàlegs tarantinians, referències a la cultura pop… I mils mogudes més. Com vos he amollat molta informació de colp vaig a comentar-la punt per punt.

La pel·lícula no és molt llarga: dura sols una hora i quaranta minuts. I el millor de tot és que es passa prou ràpida. Tarantino s’encarregarà de fer diàlegs ràpids amb moltes intervencions perquè no es faça avorrida.

Havia dit abans que la trama és un robatori, concretament a una tenda de diamants, però esta pel·lícula no va sobre el seu argument. Reservoir Dogs aparta l’argument, el xafa i després pixa damunt d’ell. Com va a interessar l’argument de la pel·lícula si no apareix l’atrac per cap lloc? Estem durant cent minuts mirant la interacció entre els personatges, i creu-me, val la pena. Pagaria perquè moltes obres feren fora el seu argument ple de clixés si és per donar pas a un desenvolupament rígid dels personatges (que són el que realment importa en aquesta cinta). Durant els cent minuts anem coneixent-los, el seu passat, el que han fet durant el robatori i què han fet després d’ell. Els coneixem com si saberem tot d’ells i això ens ajuda perquè podem intentar anticipar-nos a les seues accions: Com acabarà éste? Quí matarà a qui?… Però, quí són aquests personatges?

RS2

Sols hi ha deu personatges en el film i es nota molt quins són els principals i quins els secundaris. Als secundaris els veiem sols dos voltes en tota la pel·lícula, diuen dos frases i desapareixen. Després ni els vorem morir. Com si estiguérem en una tragèdia grega apareixerà altre personatge que dirà “’X’ està mort”. I ja, ens oblidem i seguim amb el film. Tarantino sap quines són les coses importants i els dóna importància. Ell sap que l’argument sobra… doncs fora! Tarantino sap que els secundaris sobren… doncs fora també!

I els personatges principals? Perfectes. Són genials, es menjen la pantalla i interaccionen entre ells d’una forma estrident i atractiva. Tots ells són carismàtics i  no hi ha un que destaque sobre la resta. Costa triar un “millor”, un verdader “protagonista” o un “personatge favorit”. Costa decidir-ne un i, en el meu cas, afirme que és Mister Blonde. Opine que és el pitjor dels quatre principals però no és una errada que li culpe a ell sinò a Tarantino (tranquils, ho comentaré després). I si d’alguna cosa pequen aquests personatges és d’abusar dels seus tòpics.

Tenim a Mister White (que és el típic expert en atracar bancs, porta molts anys en el negoci i té bon cor -no  vol matar a ningún civil que no ho meresca-), Mister Blonde (que és el boig, un assassí que mata sense pestanyejar i fa sofrir a la gent sols per diversió), Mister Orange (que és l’inexpert, acaba d’entrar al negoci i sols fa el seu primer assalt reb un tir en la panxa -cosa que el porta a establir una relació pare-fill amb Mister White-) i Mister Pink (que és el sensat, l’intel·ligent i el més profesional, però també el més egoista).

Reservoir_Dogs_3284775k

Està bé que es sapiga un poc com és cada un, però aquest rollo Spice Girls… no m’acaba. Entre Mr. White i Mr. Orange es fa una relació sobreprotectora molt bona però que es repetix durant tota la pel·lícula. Mr. White cada volta que obri la boca és per demanar un metge per al seu company.  Val que cada personatge tinga els seus rols, ja que ens poden ajudar a identificar-los i diferenciar-los millor, però si es repeteixen tant cansa.

Aquesta és la primera pel·lícula de Tarantino i en ella va ser bastant innovador. Va ser un dels promovedors de trencar la narració lineal en el cine. Entre escena i escena han passat hores i l’ordre no és el correcte (motiu pel qual hem d’estar pendents per no perdre’ns).

La música és un dels punts forts de la cinta. Està plena de cançons dels anys 70 que saben interactuar com si foren un personatge més. Apareixen quan és necessari i canvien les coses completament de lloc. Destaca el xoc temporal que fa Quentin, fent una pel·lícula de l’estil dels 50 amb música dels 70 i ambientada en els 90. Altra cosa que m’agradaria comentar és l’ús atípic de la música. Sobretot en l’escena de la tortura, on s’utilitza Stuck in the middle with you una cançò alegre i divertida que no pega gens amb el gore i la violència quasi explícita de l’escena, convertint-la, possiblement, en la tortura més agradable de la història del cine.

resdogs10th_screenlg13-427718

Reservoir Dogs és un gran film. És boníssima i representa la frescura i les ganes de fer cine del món indie, però té errors. Se li poden trobar pocs errors. En el meu cas vaig a destacar sols un. Aquest és les males intervencions de Mr. Blonde. En Mister Blonde Tarantino volia fer al típic malo “puto amo”. Tranquil quan tots estan nerviosos, fent comentaris sarcàstics, suant-li-la tot… sí, és el “puto amo”… fins que obri la boca. Els diàlegs entre Mr. Pink i Mr. White estan plens de vida i són naturals però els de Mr. Blonde no tenen coherència. Els personatge sols parla per dir una frase “xula” però que destaca per estar fora de context. La frase cèlebre de Reservoir Dogs és “Vas a lladrar, gosset? O vas a mossegar?” És la polla, sí, però Mister Blonde la diu en un moment poc adequat. És com si la frase carismàtica està pel simple motiu de ser la frase carismàtica. Quan el Senyor Ros la diu està fora de context i això xoca amb tot el diàleg anterior entre Mr. White i Mr. Orange (que és un bon diàleg). I per desgràcia la resta de frases d’aquest personatge són pitjors.

Li pose a la peli una nota alta com una catedral. Sí, té els seus errors però és una pel·lícula fenomenal. I més es mereix aquesta nota si pensem que és l’opera prima” de Quentin Tarantino. És excelent, moguda, àgil i està plena de moments inoblidables. Molts crítics diuen que aquesta és la millor pel·lícula de Tarantino. Una cinta més madura, seriosa i amb més ganes de perdurar que la resta. Que seria de Quentin ara si no haguera dedicat el seu cine als tabús i la violencia gratuïta?

Nota final: 9

 

reservoir_dogs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s