Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)

Enfrontar-me a la llibreta per fer una anàlisi mai és fàcil… i més si ho faig de la gran pel·lícula Pulp Fiction, de Tarantino. És difícil traure-li un mínim de pus a l’obra quan és considerada una de les millors pel·lícules de la història i quan s’han fet ja milers d’anàlisis, crítiques, entrevistes, xarrades i conspiracions sobre ella. Està difícil, així que vaig a intentar-ho.

Pulp Fiction té molta merda damunt, i és merda de la bona. Té moltes coses que podria nombrar, detalls grans i xicotets que la fan estar en el màxim de les millors obres audiovisuals de la història.

Per començar… és fidel al seu argument? Té argument? És bo? Quan entres en alguna pàgina sobre el film et posen un resum molt breu d’ella i en tots els casos aquesta sinopsi és… incorrecta. Pulp Fiction és una pel·lícula de tres històries distintes. A l’igual que en Reservoir Dogs, Tarantino divideix la pel·lícula en capítols, però a diferència de la seua primera obra ací cada part és independent. Cada capítol té els seus protagonistes, la seua introducció, nus, clímax i final.

Però tornant a la sinopsi… per què aquesta és incorrecta? Perquè en la majoria de casos sols et fa un resum de la primera història. I en esta pel·lícula totes les parts són igual d’importants, ja que totes contribueixen a donar forma a la trama. I sí, seran tres parts independents, però estan lligades entre elles.

Quan vos he dit que cada capítol tenia els seus propis personatges vos he mentit a mitges. Hi ha uns personatges comuns, que apareixen en els tres capítols, però que depenent del moment seran importants o no. I quan dic protagonistes no són tan exagerats com en Reservoir Dogs, on saps que si el capítol es deia «Mr. White» sabies que anava a parlar de Mister White. Ací no. En cada minihistòria destaquen un, dos, tres o quatre protagonistes, fent que l’existència de secundaris tan innecessaris com en Reservoir Dogs siga molt difícil. Ací tots els secundaris destaquen. Tots tenen el seu moment de glòria i, fotre, són molt carismàtics ―sols cal vore el Señor Lobo―. Fins i tot, Jules ―el personatge més destacable i conegut― és el protagonista que menys apareix en pantalla, i és el més estimat.

Vos resultarà estrany que diga independents. Açò és perquè les històries estan molt relacionades. És com si volgueren ser històries separades però no arriba a ser del tot així. En Pulp Fiction hi ha una gran història que engloba els tres arcs. I podem dir que en cada història un personatge s’embruta en ella, fent que tots tinguen el seu moment de glòria.

I, avís per a navegants, el primer capítol no és el plantejament, el segon capítol no és el nus i el tercer capítol no és el desenllaç. Esteu en una pel·lícula de Tarantino, ací no hi ha narració lineal. I creu-me, és el film més desordenat dels que ha fet. En el cas de la seua anterior obra, comença ―més o menys― pel principi, avança ―més o menys― de forma lineal i acaba ―més o menys― pel final. Sols és interrompuda pels flashbacks per conéixer als personatges. Pulp Fiction ni comença pel principi, ni avança com toca, ni acaba pel final. Està desordenada d’una manera que sembla caòtica i aleatòria, però que està pensada al mil·límetre. Vos recomane que si no enteneu res, intenteu aclarir-vos després d’haver-la vist. Espereu-se a haver-la acabat per aclarir dubtes. Ací esteu per disfrutar de la pel·lícula i res més.

A l’hora d’analitzar personatges sols vaig a fer-ho de Jules i Mia. No per cap motiu, sinó perquè m’agraden les seues característiques i em van resultar molt interessants:

El primer, Jules, trenca esquemes. De tots els protagonistes és el que menys apareix, i per a bé o per a mal, és el que més destaca. Açò és perquè té les millors intervencions de l’obra. I el meu personatge preferit, Mia. Adore a Mia Wallace, em recorda a Elizabeth del Bioshock Infinite. Una xica alegre que sols es vol divertir ―a la seua manera― i que és innocent ―a la seua manera, també―. Un personatge que representa ser jove i inconscient amb les seues corresponents conseqüències.

La pel·lícula va sorgir en els 90 i es nota. Es nota en el vestir o en les expressions de la gent. També hi ha detalls com referències a dibuixos animats dels 80, cançons del 70 i moltes referències al cinema dels 50 i 60. Prepareu-se per a les referències de la cultura pop.

Torne per última volta a l’argument, o al no argument. Ací no hi ha un objectiu ―motiu pel qual es pot prescindir de la narració lineal―. Ací destaquen les situacions fortuïtes, rares o esperpèntiques que els passen als personatges a causa de la mala sort. Podríem pensar que és una pel·lícula seriosa pel seu gènere ―thriller, cine negre―, però el toc aleatori que agafa tot fa que la pel·lícula s’arrime a l’humor negre i siga molt graciosa per moments.

1 comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: