Mirant Evangelion de prop

evangelion1
Anime: Neon Genesis Evangelion
Estudi i director: GAINAX (Hideaki Anno)
Any: 1995
Gènere: Meccha, psicològic

(Hola, sóc el Carlos del futur. Vaig escriure aquest anàlisi fa nou mesos i va ser un error. Neon Genesis Evangelion és una obra excessivament complexa a l’hora d’analitzar, a més que, al ser la meua obra favorita, no vaig ser suficientment objectiu en el seu moment. A més, la interpretació d’Evangelion que faig en aquesta crítica no es la que tinc en l’actualitat. Per tant, açò ja no és l’anàlisi definitiu que m’agradaria tindre d’aquesta gran sèrie, sinó unes observacions d’aquesta, sobretot centrant-me en els temes principals que tracta l’obra. L’anàlisi d’Evangelion serà quan tinga la suficient capacitat i experiència per analitzar obres d’aquest calibre sense perdre el fil. Crec que sóc massa exigent. Una abraçada).

Hui tinc por. No bromege. Vaig a fer un anàlisi de Neon Genesis Evangelion, un anime molt difícil d’etiquetar el més mínim, ja que és distint a tot el que he vist dins i fora de l’anime (cinema inclòs). Davant d’Evangelion tinc dues dificultats:

La primera, he de ser objectiu. Evangelion és la meua producció audiovisual preferida, per damunt de totes les coses que he pogut experimentar. Estime cada fotograma d’aquesta sèrie. L’objectiu dels meus anàlisis no és ser objectiu, salta a la vista (a més que els anàlisis sempre estaran sotmesos a la subjectivitat de l’individu que els escriu, sempre), però això no és motiu per posar-li una nota exagerada pel simple fet que m’agrade. He d’argumentar perquè m’agrada i perquè la considere perfecta amb motius, o sinó açò no seria un anàlisi gens vàlid. Sols em dedicaria a deixar pels núvols l’obra d’Anno i no estaria gens orgullós amb el resultat.

I segona, és altament difícil. Evangelion no és la típica sèrie de dibuixos feta per a xiquets. És una sèrie que replanteja la religió mateixa, desmontant-la; la corrupció de les organitzacions; els interessos; la filosofia; les relacions humanes, l’amor, el desamor; la mort i el sexe. La sèrie et planteja incògnites de Nietzsche a la mateixa vegada que investiga qüestions morals mentre et mostra anàlisis psicològics. Cavallers, si fera el típic anàlisi (introducció, història, argument, personatges, música i característiques, possibles errors i conclusió) em quedaria preocupadament curt.

evangelion4

I la veritat, no sé per on començar. Què vos conte primer?

Del primer tema que hauria de parlar (o del que el cos em demana que parle) és que aquesta NO és una sèrie per a xiquets. Em sorprén vore en Youtube o en els típics fòrums otakus gent dient que aquesta (junt amb sèries dels 90 com Sakura CardCaptor, Dragon Ball, Captain Tsubasa...) és la SÈRIE DE LA SEUA INFÀNCIA. Espera, què? La meua sèrie de la infància és Code Lyoko, sense cap dubte. Una sèrie innocent que mirava quan encara em xuplava el dit i me menjava els mocs. La primera volta que vaig vore Evangelion va ser amb 14 anys i em va parèixer pertorbadora, ara la revise amb 16 i la veig més plausible… però en 8 o 9 anys em pareix impensable. És un anime on el món mor, on hi ha sexe quasi explicit i on el suïcidi és el millor camí per a uns malaurats personatges que estan tristos de forma permanent. En Evangelion RES és feliç… o almenys en els últims capítols…

La sèrie comença a agafar el toc apocalíptic a partir del capítol 14. Fins ahí és la típica sèrie per a xiquets, amb un humor prou infantil i algunes bromes que, mirant-les de més major, donen un poc de vergonya aliena. Aquestes bromes poden ser una mala passada per a la gent que comença a vore-la. Tant per a la gent que busca una sèrie infantil i s’encontra amb una obra asfixiant després, com per a la gent que busca una sèrie madura i encontra un principi digne deducació primària.

Certament, aquesta és la part de la sèrie que menys m’agrada, però és comprensible a causa del públic al que primerament anava dirigit l’anime i perquè et fa descansar abans de que vinga la vertadera tempesta. Els fans d’Evangelion, estimem les dues parts i és que aquest anime és com una moneda. Les dues parts han de coexistir juntes. I de veres agrairé que en el Rebuild de la sèrie no s’hajen desfet del toc infantil del seu principi, perquè, encara que em coste admitir, Pen Pen sempre em genera més d’un somriure.

evangelion2

El segon tema del que volia parlar és la religió, i no és molt estrany ja que en Evangelion tot és teologisme pur i dur. Estem en una sèrie on Déu s’ha enfadat amb Lilith per haver creat als Lilims (els seus fills, els humans, que al tindre el pecat original no són una espècie digna) i li mana a Adan que amb els seus fills, els Àngels, acaben amb la vida humana. I damunt, els humans per defendre’s de l’atac d’Adan i dels Àngels utilitzen a Eva. Preciós, tat? En realitat, l’anime no es deuria explicar així. Els humans no estan sent atacats per un Déu o Yahve, enfadat pel pecat original. Estan sent atacats per una vida extraterrestre molt superior (que quasi es pot considerar divina). I els humans, en la seua ignorància, atribuixen la causa dels atacs al seus pecats. Havent humans (que per desgràcia són els que manen del planeta) que defenen aquest atac i volen redimir-se creant un apocalipsi artificial per reduir als humans a estat eteri, espiritual. Fantàstic.

La sèrie utilitza la religió com a ferramenta per moldejar-se. I sap com encarar-la. Pareix que la religió s’utilitze amb un toc paròdic. Els humans s’acolleixen a ella a cegues, en les pel·lis es mostra com el Vaticà és el vertader cap del món, etc. Però també agafa un toc irònic. Pensem-ho. La secta que governa el món en les sombres accepta el castic diví però lluita contra Déu amb rèpliques seues (els Evas). Els humans accepten la redempció del seu creador però es neguen a ella i són capaços de refer-se a la força divina. I tot per acabar amb un inevitable apocalipsi, per art d’uns o d’altres. Molt poètic.

angel-lilith2

Evangelion, apart de la religió tracta temes purament filosòfics. Per començar, utilitza l’estil de Nietzsche amb el lloc comú de “Déu ha mort”. En el cas d’Evangelion, no és que Déu haja mort, simplement és que els seus manaments ja no li interessen a la humanitat, i per açò els humans creen els robots: per lluitar obertament contra la seua divinitat. També juga amb el concepte de la creació, ja que al més pur estil de Frankestein es creen vides artificials. Sí, els robots de la sèrie són sers vius i no sempre estan contents amb els seus creadors.

També destaca el gran toc filosòfic dels dos últims capítols de la sèrie, on s’analitzen coses com “què és la realitat”, “què és veritat i què no”, la intel·ligència emocional, el motiu de la felicitat i la necessitat de ser acceptats per la resta i per nosaltres mateixos. Una cosa a destacar és que la sèrie crea també els seus propis plantejaments filosòfics com “el dilema de l’eriçó” (la confiança màxima que poden adquirir les persones per no ser ferides), “el sostre desconegut” o “el telèfon que mai sona”.

evangelion5

Si hi ha algo que realment estime d’aquest anime són els seus personatges. Són els personatges més redons que he vist mai en una producció audiovisual. La gent pensa que un personatge per obtindre un superpoder nou o una nova tècnica secreta ja és un personatge que evoluciona i redó. En Evangelion tots els personatges són redons perquè tots canvien al llarg de la sèrie o perquè tenen les seues característiques molt ben definides.

No hi han errors. Els personatges estan ben elaborats, i donen pena. Donen pena perquè ningú és feliç. Shinji és un personatge que evoluciona molt al llarg de la sèrie. Comença sent un xaval normal. Un xic callat, sí, però normal. I acaba destrossat. I igual que ell, tots. Tots tenen vides tristes i crec que això de veres et mostra el caràcter adult i agonitzant de la sèrie, més que el propi gore o el propi sexe. Sonaré molt cruel dient que m’agrada que els presonatges tinguen una vida de merda, però no és així. Adore la forma en què Anno desdibuixa els personatges quan avançen els capítols, fent sentir que eixos personatges són reals i què els seus patiments són verossímils.

ad-0

I per acabar, voldria parlar de la forma en què està feta la sèrie. Com detall introductori caldria dir que Anno la va escriure al sortir d’una gran depressió, explicant el caràcter trist que envolta els personatges i l’obra en general. Al desenvolupament de la sèrie se van sumar un conjunt de circumstàncies que haveren trencat qualsevol altre format. La sèrie, quan anava per la meitat (capítol 14 o 15) va deixar de ser considerada una sèrie per a xiquets i es va obligar a televisar-la fora de l’horari infantil (i encara no havia començat lo fort). Açò va generar coses roïnes i coses bones.

Com a cosa dolenta: va perdre la majoria del seu públic. Com a cosa bona: va permetre a Anno, el guionista i director d’esta obra llibertat creativa. Va començar a escriure el que volia i la sèrie va agafar el toc profund. Altra circumstància “negativa” va ser l’escritura dels guions. El guió, en vegada d’estar escrit al complet des del principi s’escrivia abans de la producció de cada capítol. Una gestió així és lamentable i encara em pregunte com el seu autor el va poder administrar tan bé. El final d’Evangelion és d’aquests plens de simbolisme i molt enrevessat i, amb milers de probabilitats d’haver-la cagat, Hideaki ho va fer magistralment. Donant en cada capítol la quantitat d’informació correcta, la suficient per fer-nos entendre el que passava (a mitges) i per sorprendre’ns a la conclusió.

I finalment, i la que opine que és la pitjor cosa que va afectar a la sèrie va ser el pressupost. No hi havien suficients diners per acabar-la. Les batalles, l’animació i els efectes especials dels primers capítols eren espectaculars per a l’època (1995). Molt exagerats. Açò va generar que els diners s’acabaren de forma ràpida. I els dos capítols finals, que anaven a suspendre’s, van ser substituits per presentacions de power point de caràcter meta-filosòfic. Res esperat per a una sèrie d’acció pura i dura. Aquests defectes van modificar la sèrie, donant-li coses bones i coses roïnes, i van ser els que la van convertir en el que és ara.

5-cosas-que-debes-saber-sobre-Evangelion-para-entenderlo-un-poco-mejor

Estime Evangelion, i crec que he pogut justificar prou els motius que la fan estar en el més alt de les meues expectatives personals. Aquest anime va renovar el gènere meccha. Els mecches van pasar de ser robots a sers vius (lloc comú que s’ha repetit posteriorment després d’aquest anime). Un anime volgut per ser la sèrie de la infància de molts i per la gran qualitat que tenen els seus personatges i odiada per la gent que no l’entén, sols busca diversió o, simplement, no és el seu estil. Siga com siga jo forme part del primer grup. 

evangelion3

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s