Quentin Tarantino ha sigut acusat de moltes coses. De ser excessivament violent ―cosa que se’m va confirmar en Los odiosos ocho―, de ser racista ―per abusar de la paraula «nigger» en excés―, de ser un provocador de la policia ―tenint més d’un conflicte amb els agents estatunidencs― i, entre altres coses, de ser un masclista. Sobretot en els seus primers anys de carrera cinematogràfica.
Així que, per vore si és sexista, anem a repassar les seues pel·lícules en l’aspecte femení. En Reservoir Dogs no apareix ninguna dona en la pel·lícula. I quan parlen d’elles ―com en el cas de Like a Virgin― les descriuen com a màquines de sexe. Res més. I en Pulp Fiction apareixen dues dones: Mia Wallace, que ha de ser salvada per Vincent, i Fabienne, que ha de ser protegida per Butch. No són dones independents i fortes, més bé al contrari. Fins ací podríem pensar que sí, que Tarantino és masclista.
I justament, en la seua següent obra, va canviar les tornes. La tercera pel·lícula de Tarantino és Jackie Brown. Un film protagonitzada per una dona forta, decidida i més intel·ligent que la resta de personatges de la seua pel·lícula.
A Jackie Brown se’ns conta la història de Jackie, una hostessa de vols que està en completa decadència. Havent-se quedat estancada, l’única forma que té de guanyar suficients diners és col·laborant amb un contrabandista d’armes passant armes, diners i drogues a través de la frontera mexicana. Fins que l’FBI la localitza i l’obliga a col·laborar amb ells per atrapar el verdader antagonista de la pel·lícula.
M’agrada molt el paper de Jackie en esta obra perquè no es conforma ni amb el bàndol dels federals ni amb el bàndol del seu soci. Aquesta és la pel·lícula de Jackie contra el món ja que, col·labore amb qui col·labore, va a eixir perdent, motiu pel qual ha de buscar-se el seu propi camí i ho fa de puta mare. Jackie és capaç de manipular la resta de personatges i estar-ne per damunt.
Per això dic que en aquesta peli Tarantino es desentén del sexisme ja que, a diferència dels seus personatges femenins anteriors, la senyora Brown és una dona ferma, valenta i molt intel·ligent. I ho fa tot sola. Altres personatges l’ajuden personalment i col·laboren íntegrament amb ella creant el seu propi bàndol, però no aporten suficient al pla final.
Parlant d’altre tema, la vertadera qüestió de Jackie Brown és que ha passat sense pena ni glòria. Aquesta era la gran aposta de Tarantino. En Reservoir Dogs s’havia guanyat a la crítica i amb Pulp Fiction va guanyar l’Oscar a Millor Guió Original i la Palma d’Or del Festival de Cannes. La gent estava expectant pel que anava a fer aquest nou prodigi i no va fer una mala pel·lícula però no va aconseguir la popularitat de les dues anteriors. Jackie Brown no és mala, m’agrada molt i crec que arriba a colar més com a thriller que Pulp Fiction. Aleshores, què va fallar?
La qüestió és que van errar totes les coses que destaquen en Tarantino. El guió d’aquesta obra és l’únic que no està escrit originalment per ell ―adaptat d’una novel·la― i, per a bé o per a mal, Tarantino arriba a destacar més com a guionista que com a director. El que destaquen en Tarantino són els diàlegs, on els personatges parlen de coses externes a la trama, donant-li més ambientació al film: en Reservoir Dogs tenim la discussió de Like a Virgin, en Pulp Fiction tenim la conversació de les «Royale With Cheese»… i en Jackie Brown igual ―de fet, el director va seleccionar el llibre perquè també tenia bons diàlegs― però no són tan carismàtics. Per altra banda, la música no té el caràcter tan important de Reservoir Dogs i Pulp Fiction, però igualment sap acompanyar bé les escenes.
On jo trobe les errades és en un aspecte. Els personatges són molt distints als utilitzats per Tarantino en tota la seua carrera. En Reservoir Dogs són mafiosos, de distines edats, però que cadascú en el seu rol és carismàtic,. I en Pulp Fiction són en la majoria joves, que fan coses divertides i dient frases carismàtiques tota l’estona.
En Jackie Brown és molt distint. Els personatges d’aquesta tercera obra són en la seua majoria adults de més de quaranta anys amb una vida seriosa i grisa. Tots tenen uns somnis trencats. Jackie s’ha encallat en una companyia de baixa categoria i ha de delinquir per arribar a fi de mes i Max és un fracassat que no està content amb el seu treball. En esta pel·lícula trobem els personatges més redons de tota la filmografia de Tarantino. Són personatges profunds i que resalten per la seua amargura.
I a causa d’uns personatges amargats ens trobem una pel·lícula més seriosa. De fet, aquesta junt amb Los odiosos ocho són les obres més serioses de Tarantino. La obra no arriba a ser trista, de fet la música funk la fa prou alegre, però es nota que no té el toc d’humor absurd que les dues primeres tenien.
En conclusió, Jackie Brown és una bona cinta. Una pel·lícula més policial que Pulp Fiction i més madura. Curiosament les seues obres menys còmiques ―Jackie Brown i Los odiosos ocho― han sigut de les que menys han cridat l’atenció del gran públic.
Egoisme Soluble 
1 comentari