Kill Bill (Anàlisi, Cine)

kill bill 1

Pel·lícula: Kill Bill
Director: Quentin Tarantino
Any: 2003
Gènere: Arts marcials, acció

Diuen que dels errors s’aprén però què fas quan has fet alguna cosa bé i tot el món opina que ho has fet mal? Tots anem a cometre errors, per això som humans. En el cas de l’art (en tots els seus àmbits) els errors solen vindre quan el creador fa alguna cosa que no és ben rebuda ni per la crítica ni pel públic. Quentin Tarantino ha tingut dos grans errors en la seua carrera (malgrat que podríem considerar-los baixades de nivell) i Jackie Brown va ser el primer d’ells. La situació de Jackie Brown (perdoneu pel meu frikisme) em recorda a Goku després de la batalla contra Raditz.

Goku va morir per primera volta contra Raditz, el seu germà. Després d’açò va estar entrenant en el Paradís amb Kaio-Nord durant tres anys i, quan va tornar a la vida, era més fort que mai.

La situació de Quentin va ser pareguda. Després de la seua anterior pel·lícula va estar durant set anys sense fer res de cine. Prou de temps. I quan va tornar ho va fer amb Kill Bill, la que va marcar l’inici de la seua segona etapa com a director i és considerada una de les seues millors pel·lícules.

Anem a admetre-ho: Kill Bill mola. I Kill Bill mola per molts aspectes que van establir el seu nou estil (i que no han sigut superats en les seues posteriors pel·lícules). I abans de començar l’anàlisi vaig a aclarir una cosa. Kill Bill està dividida en dues obres: Kill Bill vol. 1 i Kill Bill vol. 2 però Quentin la va idear com una sola (el canvi a dos parts va ser obligat per la productora, ja que deien que una peli de quatre hores no era rentable) motiu pel qual vaig a analitzar les dues parts com una sola.

killl bill 3

Aquesta obra va suposar un canvi molt dràstic a l’estil de Tarantino. Un tio que havia fet tres pel·lícules de gènere policíac prou paregudes entre elles passa a fer una obra en un món inventat sobre arts marcials. Brutal. És com si Tarantino haguera estat hivernant i s’haguera despertat totalment canviat i amb un estil més modern que mai. Va continuar amb les seues característiques: diàlegs tarantinians, mateixos plànols… però les pel·lícules tenien un toc més elaborat, a més de molts canvis.

Kill Bill ens mostra la història de una de les millors assassines del món, Beatrix Kiddo, que al fer-se mare abandona les màfies per tindre una vida normal. El dia de la seua boda amb un tio ordinari, el seu antic cap i parella, Bill, i les seues companyes intenten matar-la. Ella no sols sobreviu, sinó que després de quatre anys en coma comença una gran venjança contra els membres de la banda, i el propi Bill, venjant a la seua filla perduda en el tiroteig.

Aquesta és un història de venjança com Malditos Bastardos i Django però ninguna és tan bona com la d’esta pel·lícula. No és una història de superació com les dos obres posteriors ja que els personatges d’aquestes (sobretot en Django) comencen en el fang i arriben a ser màquines de matar. En Kill Bill, Beatrix comença sent una màquina de matar i acaba sent una màquina de matar. Se’ns parla d’alguna forma ocasional (en Kill Bill vol. 2) de l’entrenament amb Mai Pei, l’únic moment on veiem la formació com a assassina (o karateka) de Beatrix, però poc més. Per això que no podríem considerar-la un personatge que evoluciona.

Tampoc és un personatge que siga redó o profund. No se’ns mostren normalment les seues preocupacions o pensaments. Sols sabem que vol matar i ho fa de forma freda, sense pietat. Sense mostrar cap sentiment. “Catalogar” un personatge així és difícil. Kiddo sols mostra que és humana quan es reuneix amb la seua filla on és molt entranyable.

Beatrix s’esforça. Tracta de ser bona mare i per aconseguir-ho mata a un centenar de persones sense pestanyejar. Ho fa per amor a la seua filla, però més que això pareix que ho faça per pur instint. És escalofriant.

kill bill

Kill Bill destaca per ser una obra molt contrària a Jackie Brown. On l’altra era més seriosa i profunda, aquesta roça la surrealitat i l’humor absurd. Dóna la impresió que no és cine seriós. Tota l’estona fent bromes sobre si mateix i fent coses rares que pareix que sols Tarantino es pot permetre. No sé si definir-ho com referències, gags, sketches… però són acudits estranys. Li donen a la pel·li un caràcter tan absurd i propi que la fan distinta a tot.

I boníssima.

kill bill 5

Kill Bill és un film que vol aspirar a l’epiquisme. I quan utilitza aquests recursos que no trobaríem en qualsevol altra pel·lícula comercial ho fa per ser espectacular. L’anime, el zoom als ulls a l’encontre amb cada enemic, el narrador japonés que no es tradueix als doblatges… mils recursos que la fan especialment tarantiniana i única

I altre gran recurs de la cinta és la música. Hi ha cançons de mil formes distintes que saben adaptar-se a cada situació. Trobem el Bang Bang de la filla de Sinatra que fa que t’enamores dels crèdits introductoris, música mexicana amb trompetes en la persecució de la moto en Tòquio,  la que acompanya la super èpica entrada de la banda de Lucy Liu a la casa del teullat blau, les cançons de les “6,7,8…”, el bolero i flamenco de les batalles finals… Una banda sonora molt completa que s’ha utilitzat de forma posterior en altres pel·lícules, anuncis i programes. Quan la vaig vore fa un any sols pensava “aquesta cançó ja l’he sentit abans”.

El conjunt de la música i els recursos tan distints a tot que utilitza Tarantino fa que la pel·lícula siga simplement brutal, molt distinta a tot (fins i tot a les de la seua pròpia filmografia) i sorprenent a cada minut. Sols diré que personalment preferisc mil voltes el volum primer al segon. En el primer estan la majoria de recursos i les batalles més apoteòsiques. En canvi, en el segon destaquen molt més els diàlegs extensos i profunds de Quentin Tarantino i sols destaca, com a situació distintiva,  l’entrenament amb Mai Pei (el meu personatge favorit de la cinta). La primera és molt més divertida i, al ser més distinta al que ha fet Tarantino, val més la pena.

En aquest cas Quentin es mostra més Quentin que mai. Mostrant les seues influències i abusant del toc divertit que ja dotaven Reservoir Dogs i Pulp Fiction. Després de vore-la sols tinc ganes de fer patades voladores… tractant de no desplaçar-me el genoll aquesta volta (almenys).

Nota final: 8,4

 

kill bill2

2 pensaments sobre “Kill Bill (Anàlisi, Cine)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s