Kill Bill (Quentin Tarantino, 2003)

Diuen que de les errades s’aprén, però què fas quan has fet alguna cosa bé i tot el món opina que ho has fet malament? Tots anem a cometre errors, per això som humans. En el cas de l’art les errades solen vindre quan el creador fa alguna cosa que no és ben rebuda ni per la crítica ni pel públic.

Després de la seua anterior pel·lícula, Quentin Tarantino va estar durant set anys sense fer res de cine. I quan va tornar ho va fer amb Kill Bill, la que va marcar l’inici de la seua segona etapa com a director i és considerada una de les seues millors pel·lícules.

Anem a admetre-ho: Kill Bill està molt bé. I Kill Bill està molt bé per molts aspectes que van establir el seu nou estil ―i que no han sigut superats en les seues posteriors pel·lícules―. I abans de començar l’anàlisi cal aclarir una cosa. Kill Bill està dividida en dues obres: Kill Bill vol. 1 i Kill Bill vol. 2, però Quentin la va idear com una sola ―el canvi a dos parts va ser obligat per la productora, ja que deien que una peli de quatre hores no era rentable― motiu pel qual vaig a analitzar les dues parts com una sola.

Aquesta obra va suposar un canvi molt dràstic a l’estil de Tarantino. Un director que havia fet tres pel·lícules de gènere policíac prou semblants passa a fer una obra en un món inventat sobre arts marcials. És com si Tarantino haguera estat hivernant i s’haguera despertat totalment canviat i amb un estil més modern que mai. Va continuar amb les seues característiques: diàlegs tarantinians, mateixos plànols… però des d’eixe moment les pel·lícules passen a tindre un toc més elaborat, a més de molts canvis.

Kill Bill ens mostra la història de una de les millors assassines del món, Beatrix Kiddo, que al fer-se mare abandona les màfies per tindre una vida normal. El dia de la seua boda amb un home ordinari, el seu antic cap i parella, Bill, i les seues companyes intenten silenciar-la. Ella no sols sobreviu l’atac, sinó que després de quatre anys en coma comença una gran venjança contra els membres de la banda i el propi Bill, venjant a la seua filla perduda en el tiroteig.

Aquesta és un història de venjança com Malditos bastardos i Django desencadenado, però cap és tan bona com la d’aquesta pel·lícula. No és una història de superació com les dos obres posteriors, ja que els personatges d’aquestes ―sobretot en Django― comencen en el fang i arriben a ser màquines de matar. En Kill Bill, Beatrix comença sent una màquina de matar i acaba sent una màquina de matar. Se’ns parla d’alguna forma ocasional ―en Kill Bill vol. 2, més concretament― de l’entrenament amb Pai Mei, l’únic moment on veiem la formació com a assassina de Beatrix, però poc més. Per això no podem considerar-la un personatge que evoluciona.

Tampoc és un personatge que siga redó o profund. No se’ns mostren normalment les seues preocupacions o pensaments. Sols sabem que vol matar i ho fa de forma freda, sense pietat. Sense mostrar cap sentiment. Descriure un personatge així és difícil. Kiddo sols mostra que és humana quan es reuneix amb la seua filla.

Kill Bill destaca per ser una obra molt contrària a Jackie Brown. On l’altra era més seriosa i profunda, aquesta sarrima a l’humor absurd. Tota l’estona fent bromes sobre si mateix i fent coses rares que sembla que sols Tarantino es pot permetre. No sé si definir-ho com referències, gags, sketches… però són acudits estranys. Li donen a la pel·li un caràcter tan absurd i propi que la fan distinta a tot.

Kill Bill és un film que vol aspirar a l’èpica. I quan utilitza aquests recursos que no trobaríem en qualsevol altra pel·lícula comercial ho fa per ser espectacular. L’anime, el zoom als ulls a l’encontre amb cada enemic, el narrador japonés que no es tradueix als doblatges… mils recursos que la fan especialment tarantiniana i única.

I altre gran recurs de la cinta és la música. Hi ha cançons de mil formes distintes que saben adaptar-se a cada situació. Trobem el Bang Bang de la filla de Sinatra que fa que t’enamores dels crèdits introductoris, música mexicana amb trompetes en la persecució de la moto en Tòquio, la que acompanya l’entrada de la banda de Lucy Liu a la casa del teullat blau, les cançons de les «6,7,8…» o el bolero i flamenco de les batalles finals. Una banda sonora molt completa que s’ha utilitzat de forma posterior en altres pel·lícules, anuncis i programes.

El conjunt de la música i els recursos tan distints a tot que utilitza Tarantino fa que la pel·lícula siga molt distinta a tot ―fins i tot a les de la seua pròpia filmografia― i sorprenent a cada minut. En aquest cas Tarantino es mostra més Tarantino que mai. Mostrant les seues influències i abusant del toc divertit que ja estava present a Reservoir Dogs i Pulp Fiction.

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: