Death proof (Anàlisi, Cine)

death1
Pel·lícula: Death proof
Director: Quentin Tarantino
Any: 2007
Gènere: Acció, suspens, carreres

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que cau més de dues voltes amb la mateixa pedra, i és que hi ha gent que l’expressió “dels errors s’aprèn” pareix no coneixer-la. Death proof és la pedra de Quentin i, en aquest cas, no va fallar perquè no va aprendre dels seus erros, sinó per abusar dels seus tòpics (i de les seues virtuts).

Deixeu explicar-me. Quines són les grans característiques del cine d’aquest autor? Diàlegs no relacionats amb la trama, trencar la narració lineal, utilitzar la música i alguns recursos per llevar-li seriositat al cine… i es que dóna aquesta impresió. Tarantino li dóna moltes coses novedoses al seu cine per llevar-li el toc seriós del que podria presumir. Açò ho veiem en Reservoir Dogs en l’escena de la tortura, en Pulp Fiction en el tir al cap a Marvin i en Kill Bill en l’anime, el zoom als ulls, etc. Açò està bé, li dóna a les seues obres un toc únic i més divertit gràcies a utilizar opcions poc vistes en l’àmbit més típic. És part del seu estil i és acceptable, però tot en excés cansa. I aquest és l’error en Deathproof.

death3

En Deathproof, Quentin va voler imitar el cinema de mala qualitat (el cine B) dels anys 70 i 80 i per açò utilitza una mala qualitat  imposada, taques negres durant la pel·lícula (emulant a les vertaderes cintes de cine), talls en conversacions, repeticions minúscules de fragments. Tarantino intenta imitar el “mal cine” i ho aconsegueix a la perfecció, quasi, irònicament, aconseguint-ho d’una forma excessiva. Aquest intent de Quentin de buscar tècniques noves dins del seu estil, en aquesta ocasió, li ha eixit prou mal.

Però això no és el pijor de tot. No es pot referir a una obra com dolenta pel simple fet d’utilitzar algunes coses distintes. Aquestes tècniques no són l’objectiu de l’obra, sinó ferramentes. Per això, el motiu de l’error ve de més amunt. No és sols el toc vintage: són l’argument i els personatges. I és que estem davant de la pel·lícula de Tarantino menys interessant.

death5

I és així, la història no és excessivament atractiva. Al principi no tenim ni tan sols una història, sols uns personatges interactuant entre ells (al més pur estil de Reservoir Dogs). La trama va moldant-se poc a poc, mentre van entrant la resta de caràcters. En aquest punt la història es fa interesant, i fins i tot entretinguda. La relació entre les xiques no  està mal i la relació de tonteig estrany entre el Doble Mike i la xica rossa és prou agradable. Però, quan tot està agafant el bon camí, al mig de la cinta, de repent canvia tot. Donant un gir argumental flipant. I aleshores la història torna a començar de nou. Amb nous personatges però mantenint-se el mateix: el mateix psicópata i els mateixos objectius. I ací està la cosa: la vertadera història és la segona. La primera és, simplement, una introducció per a tot el que va a pasar després. Aquesta història “fragmentada” no em convenç completament.

I els personatges es poden salvar de la foguera, però no tots. Encara que la vertadera història és la segona m’agrada més la primera. Per què? Perquè els personatges m’agraden més (i en Tarantino els personatges són un alt percentatge a tindre en compte). Se’m fa més atractiu el primer grup de xiques, i com són més “normals”, que el segon on són tot actrius famoses. Pot ser siga els diàlegs o no-se-què, però m’agraden més les primeres (pot ser siga pel ball eròtic, pot ser).

I molt important, el personatge del psicòpata. El protagonista de la pel·lícula. És prou atractiu, però no en excés. El galanteig que té amb les dones el fa interessant, però després tota la moguda amb els dobles… És un personatge que agrada a mitges i que et mostra informació a mitges també (ja que mai sabrem la causa dels seus assassinats).

death 4

Però així i tot, és Death proof una mala pel·lícula? La resposta és: no. No és una mala pel·lícula. És una obra mediocre i, obviament, està per davall del nivel de Quentin Tarantino. Però no és mala, segueix estant per damunt de la mitja i ofereix el que se li demana: espectacle. És una pel·lícula divertida de vore i a causa de què l’acció en ella és molt abundant és molt entretinguda. De fet, en la meua revisió vaig poder comprovar que era menys monòtona del que la recordava i que quan vol oferir moments interessants sap oferir-los (sí, estic parlant del ball eròtic).

La qüestió és… recomane vore-la? La resposta és: no. Ací els tòpics de Tarantino són elevats a l’enèsima potencia així que si no soportes el seu cinema l’odiaràs més encara. Als que sou fans de Tarantino vos decepcionarà: no és tan carismàtica com la resta de la seua filmografia i no està a l’altura. Pot tindre un pas per a la gent que mira cine de forma casual, per diversió, ja que no esperaran res d’ella i possiblement els entretinga suficient.

I si tu vols vore-la avant. En tot cas, al cap i a la fi és cine. I el cine, com la cultura en general, sempre plena.

Nota final: 7

 

death2

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s