Malditos bastardos (Quentin Tarantino, 2009)

Per començar: Malditos bastardos pertany al gènere bèl·lic, sí, però no al típic, al que estem acostumbrats. Ací no hi hauran morts en trinxeres ja que ací vorem la guerra des de dins: no a primera línea de batalla sinó al joc subtil i intel·ligent de l’espionatge. A més, és una pel·lícula de Tarantino i si heu seguit els meus anàlisis haureu vist que a aquest director sols és fidel al seu estil propi.

M’agradaria comentar, com faig sempre més o menys al principi de forma resumida, l’argument de la pel·lícula. I en aquest cas és prou difícil ja que ací es desenvolupen dues històries distintes a la vegada però amb la mateixa conclusió. No m’agradaria fer excesiu spoiler així que vaig a resumir-ho molt ràpidament: l’obra tracta de matar nazis ―com ens ho confirma Brad Pitt en el tràiler―. Tant la història de Shoshana com la dels Bastardos són la venjança dels jueus al Tercer Reich així que anem a vore correr molta sang supremacista.

Considere, sincerament parlant, que aquesta obra té els millor personatges de la seua producció personal. A Reservoir Dogs sols són rols amb cames, a Pulp Fiction són carismàtics però poc més, a Jackie Brown són profunds però obtusos, a Kill Bill tampoc estan molt reforçats i a Death Proof no apleguem a saber quasi res d’ells, però ací la cosa millora. En Malditos bastardos tenim uns personatges profunds, redons ―que evolucionen―, carismàtics i que saben lluir-se d’una forma molt agradable. Hi ha tants que els veiem poc, individualment parlant, però el poc de temps que estan en pantalla fan coses cridaneres, molt intenses, formant-se com a personatges complets a cops de martell.

Malditos bastardos és una pel·lícula de venjança. Aquest ja pareix ser un tòpic prou comú en la filmografia de Quentin. Un tema que, encara que repetit, pega perfectament amb Tarantino ja que li permet mostrar el millor del seu treball: la tensió, el joc de personatges intel·ligents i l’estilització de la violència.

A més, com ens vam acostumar en altres films ―sobretot a Kill Bill―, ací Quentin també trenca esquemes ―malgrat que no destaca un ús tan descabellat de la música―. Ací la majoria de la tracklist està composada pel típic flamenco de l’spagheti western, posat en els moments més emocionants i més corresponents per als personatges, que saben com mostrar la seua determicació i el seu valor.

I no sols l’ús de la música és menys descabellat. Ací Tarantino es relaxa, ja que encara que utilitza les seues atípiques referències ho fa d’una forma més pausada que en Kill Bill ―motiu pel qual és la seua obra més accesible―. Així i tot, encara que el director es tranquil·litza, es pot permetre posar una biografia de la BBC per presentar a Hugo Stiglitz, el gag de Goebbels o la conclusió de l’escena de la taberna.

Altre tema: aquesta pel·lícula és de gènere bèl·lic i històric. Doncs Tarantino, literalment, canvia la història. La conclusió del film no és gens real. És el final que ell haguera desitjat eixe any. Però açò no és una sorpresa. No hem d’enfadar-nos per ser poc fidel al vertader conflicte ja que, com diu al principi un títol a l’inici del film, «Érase una vez una Francia ocupada por los nazis». Estem davant d’un conte.

Malditos bastardos és de les millors pel·lícules de Tarantino. És una de les seues obres amb la trama més complexa i els personatges més ben escrits. Sap què mostrar en cada moment perquè siga ideal i, a més, és una obra més convencional, però sense abandonar el seu estil propi.