Django desencadenado (Quentin Tarantino, 2012)

A tots ens eduquen de forma distinta al créixer. Seguint més o menys els patrons de conducta de la societat, però de forma distinta igualment. Jo he crescut en l’àmbit de la lectura. Des de xicotet, gràcies als meus pares, he passat la major part del meu temps devorant llibres. Açò m’ha ajudat a conèixer grans històries i a formar-me un poc, també, com a persona.

En canvi, no he sigut educat amb el cine. Aquest és un format que no està molt adentrat en la meua familia i fins als 15 no he descobert tot el que el sèptim art em podia oferir. Sols hi ha una persona que m’ha ensenyat el cine des de menut i és el meu iaio. Ell m’ensenyava milers de cintes de western. Motiu pel qual quan pense en el cine de la meua infància ho faig amb el «Salvaje oeste» al cap.

La qüestió és que gràcies a ell m’agrada molt aquest gènere, i el considere un dels meus favorits. I, perquè negar-ho, encara m’agrada sentar-me junt a ell i vore una d’eixes pel·lícules plenes de tirs. I al mateix temps jo també he anat instruint-me en aquest món… i hui vaig a parlar d’un dels meus exemples favorits: Django desencadenado.

Django és una de les pel·lícules que més m’agraden de Tarantino, malgrat que he de dir que és una de les més simples que ha fet. Però tranquils, això ho explicaré després. Primer, com ja sabeu, parlarem de què tracta:

La sèptima obra de Quentin Tarantino es situa uns anys abans de la Guerra Civil estatunidenca. Ací el jove esclau Django s’uneix al Doctor Schultz per rescatar a Broomhilda, la seua dona. El problema és que aquesta pertany a Mister Candie: un magnat de Mississipi que es dedica a la lluita entre esclaus. L’objectiu de Django i Schultz serà aprendre a col·laborar junts com a caça-recompenses i intentar fer-se passar per uns interessats en els combats d’esclaus per recuperar-la.

Aquesta història està ben complementada amb altre element principal: els seus personatges. Django es molt carismàtic i sols comença la pel·lícula t’enamora. Destaca molt la seua evolució, passant de ser un esclau poregós a un personatge dur. Al final és capaç de matar a centenars d’homes sense pestanyejar. El personatge és redó, ja que el canvi del principi a final és molt gran, però és una evolució buida. El personatge té un objectiu, Broomhilda, i açò el motiva a millorar, però no moralment. Django aconsegueix ser un home mortal però demostra a canvi ser gelat. No ajuda a la resta d’esclaus que estan pitjor que ell i quan mata ho fa sense pietat. Té tocs heroics, però aquesta falta d’ètica i el seu egoisme el converteixen en un gran antiheroi.

L’altre personatge del que voldria parlar és el Doctor Schultz que també és molt carismàtic. Des de la seua aparició et quedes amb ell i és que el seu toc tan inusual fa que siga molt agradable. Té el mateix estil de Hans Landa en Malditos bastardos, en part a causa de ser intrepretat pel mateix actor ―Christoph Waltz, que va guanyar dos Oscars amb aquestes dues pel·lícules― i en part, també, perquè els dos són molt pareguts en quant al seu caràcter. Pareix que saben tot el que passa en cada moment, saben com enfrontar-se al perill i sempre saben traure un somriure amb algun comentari sarcàstic.

Django té grans defectes i grans virtuts. Anem a parlar de les seues errades: l’obra no innova. De fet, es la pel·lícula de Tarantino més simple. En primer lloc, els personatges no són res nou en la seua obra ―com a molt la figura del Doctor Schutlz, però la veiem en Landa anteriorment―. En segon lloc, la pel·lícula té una narració lineal: a diferència de totes les anteriors el desenvolupament d’aquesta és més clàsic, molt distint al que estàvem acostumbrats en els seus anteriors films.

Però no tot està mal en aquesta cinta. Com havia dit abans els diàlegs són boníssims. Opine que són els segons millors de la filmografia de Tarantino. Perquè sí, els de Malditos bastardos són intel·ligents, intercanvis i tantejos constants dels espies dels dos bàndols, però els de Django són jocs de paraules, humor àcid que resulta molt entretingut i que pot ser el ferro al que ens agafem durant el lent principi de l’obra. Considerant els diàlegs de Pulp Fiction com els millors que ens ha proporcionat aquest director, els de Django no es queden darrere ja que, apart de saber fer-nos passar la cinta còmodament, saben traure xicotets detalls inesperats que mostren la seua qualitat.

En resum, Django no és una mala pel·lícula. És divertida gràcies als seus diàlegs i hi ha algunes situacions esperpèntiques que et trauran més d’una riallada, però açò contrasta amb un desenvolupament de la trama molt lent, que no tota la gent pot soportar. Tarantino no innova, però dona lloc un producte divertit, boig i molt agradable.