The Hateful Eight (Anàlisi, Cine)

odiosos1
Pel·lícula: The Hateful Eight
Director: Quentin Tarantino
Any: 2015
Gènere: Western, thriller, misteri

I per fi m’enfronte amb l’última producció de Quentin Tarantino. La veritat és que, entre l’últim anàlisi i aquest ha passat lo seu. Un temps que no m’ha anat gens mal. Primer, perquè m’enfrontava als examens finals del meu curs. I segon, perquè The Hateful Eight és l’obra més difícil d’analitzar de Tarantino (o la més fàcil, depenent de la forma en què la mires). Aquesta és l’obra que tots els crítics demanaven d’ell: una obra seriosa, reflexiva, madura i intrincada. El seu estil, però amb una visió no tan esperpèntica i humorística (com ha estat desenvolupant des de Kill Bill), tornant a l’estil sobri de Reservoir Dogs. I… ha estat al nivell?

Quan dic que el film és molt similar a Reservoir Dogs és perquè ens trobem davant d’un “Reservoir Dogs meets Django”. És com si tots els lladres de diamants es reuniren de nou en la “merceria de Minnie”. Tenim personatges amb uns caràcters definits però tots són criminals i violents, una tensió distinta a la plantejada anteriorment en la seua filmografia i llargues conversacions estridents que acabaran més d’una volta amb sang. La trama està servida. Bon’ appetit!

Altre aspecte que em recorda exageradament a Reservoir Dogs és que ací l’argument és curiosament limitat. Podríem dir que, més que davant d’un argument, estem davant d’una gran casualitat. L’argument és el següent: set hòmens i una dóna es reuneixen en una merceria (molt reduïda) enmig d’una ventisca durant tres dies i tots s’odien entre ells. No fa falta ser un guanyador en el Spelling Bee per saber que ací van a acabar a tirs d’una forma espectacular i que, molt probablement, acabaran tots morts… I recitant l’anàlisi de Dayo “no el primer en disparar serà el primer en morir”.

odiosos3

Com veieu, l’argument és pràcticament inexistent. De cara al final passen una sèrie de situacions però són tan poc rellevants que no es poden considerar ni història. Ací, a l’igual que en l’opera prima del nostre col·lega, l’important són els personatges. I, malgrat que entre ells són prou similars, segueixen el tòpic de “anem a seguir uns patrons”. Recordant-me altra volta a l’agònic “If you wanna be my lover” (encara que aquesta volta d’una forma menys forta, gràcies).

I és que ací no hi ha ni principals ni secundaris. Hi ha, obviament, uns personatges que destaquen molt més que els demés (el que més destaca és el Major Marquis) però no a un extrem tant fort de considerar “personatges principals” i “personatges secundaris”. A part podríem destacar dues característiques molt importants de la pel·lícula referents als caràcters. La primera és que, fent honor al títol del film, tots són odiosos, uns fills de puta. Al llarg de la pel·lícula els caràcters és dividiran en “els bons” i en “els dolents”. Però és que es diu que són odiosos perquè estem davant dels millors antiherois de la filmografia de Quentin. Els bons són gent cruel, despreciable i amb xicotets secrets que no els farien estar en el “bon bàndol” en qualsevol altre film; i els dolents són iguals, però pitjors. És molt interessant que es pose la mateixa càrrega moral i ètica (que en aquest cas és ninguna) als personatges heroics i als malvats.

Altra característica és que els personatges realment evolucionen en l’obra. En Reservoir Dogs tenen uns rols i no els abandonen en cap moment, els exprimixen fins al final. En canvi, en Odiosos Ocho aquests rols sols són importants en la presentació dels personatge i de l’obra: hola jo sóc el que mata criminals, hola jo sóc el que penja criminals, hola jo sóc el nou scherif, hola jo sóc vell, hola jo sóc un vaquer, hola jo sóc anglés, hola jo sóc mexicà i hola a mi van a penjar-me.

En canvi, a mesura que avance la narració aquests aniran abandonant aquests rols introductoris i aniran “embrutant-se”, demostrant que, al final, no són tan distints entre ells. I açò ajudarà a la seua evolució. La seua evolució no és individual, personal. La seua evolució canviarà la forma en què és relacionen entre ells i com abandonaran parts d’ells mateixos per unir-se a qui mai haurien cregut abans de tocar el sòl d’eixa merceria. Perquè ací l’important és no entomar una bala. Sobreviure.

odiosos4

I si és tan pareguda a Reservoir Dogs, hauríem d’estar davant d’un bon film… veritat? Doncs, la veritat, és que em pareix un gran film però a la resta de crítics no els va agradar excessivament el resultat. Estem davant d’una pel·lícula amb tot el que caracteritza a Quentin: llargs diàlegs, gran tensió i sang, molta sang. Diuen que és massa llarga i pot ser no s’equivoquen: dura tres hores. I el que diuen tots és que la primera hora i mija es pot obviar. Aquesta és una discusió de política d’una hora i mija. I està mal? Realment no.

El motiu pel que no podria suprimir-se és perquè ens ajuda a coneixer la identitat ideològica dels personatges; però després, a causa dels events, les identitats ideològiques se’n van a la puta. Si ho mirem amb el punt de vista de què els personatges han de “pactar amb el diable” per poder sobreviure es pot entendre. Però si ho mirem des d’un punt de vista pràctic, aquesta conversació no aportaria res a la trama i faria la pel·lícula més complexa d’una forma forçada.

Altra mala característica negativa és l’excés de sang. I en aquest coincidisc. La gent diu que Tarantino està obsessionat amb la sang. A mí, en realitat, no em pareix tant excessiu. En les seues obres no hi ha tanta sang i la violència està estilitzada. És tan artística que és difícil que et siga desagradable… però amb aquesta pel·lícula vaig canviar completament d’opinió. Vaig anar al cine i la vaig gaudir, però em va deixar literalment conmocionat. Ací no hi ha estilisme, no hi ha estètica. Ací hi ha sang en abundància, perquè sí. La violència és EXCESSIVA i molt extrema. La sang apareix de forma sàdica i no parle de la de Django que es notava que era paròdica per les antigues pel·lícules de mala qualitat. Ací la sang està per gust, un gust que la major part de la sala, els meus acompanyants i jo no compartiem. I és que Los Odiosos Ocho és la pel·lícula més violenta que he vist mai.

odiosos2

Però en canvi, té coses bones. És una peli seriosa, intrincada i reflexiva. És el que els crítics demanaven des de fa eons. Deixant l’humor esperpèntic tan característic seu i optant la seua tensió amb una obra més madura. I m’agrada, ens mostra un Quentin que també sap oferir aquesta cara distinta i més interessant. Quentin, aquesta volta, en vegada de repetir la seua tendència opta per renovar-se i probar coses noves. No ha tingut una rebuda molt bona, però crec que per xapar boques d’odiadors li haurà valgut completament la pena. A més, adore l’atmosfera d’aquesta pel·lícula. La seua música, la vestimenta i el comportament de personatges, el Crist de l’inici i eixe títol escrit amb una font que ja fa olor rància… El seu conjunt em fascina.

Los Odiosos Ocho és un gran film. Ens mostra un Quentin que innova i que, en aquesta obra més que mai, crea un estil propi… destacant per ser massa estrident. És una gran pel·lícula però gaudible sols per a qui puga resistir la violència fins al final.

Nota final: 8,75

 

odiosos5

3 pensaments sobre “The Hateful Eight (Anàlisi, Cine)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s