Los odiosos ocho (Quentin Tarantino, 2015)

I per fi m’enfronte a l’última producció de Quentin Tarantino. La veritat és que, entre l’últim anàlisi i aquest, ha passat cert temps. Un temps que no m’ha anat gens mal. Primer, perquè m’enfrontava als examens finals del meu curs. I segon, perquè Los odiosos ocho és l’obra més difícil d’analitzar de Tarantino (o la més fàcil, depenent de la forma en què la mires). Aquesta és la pel·lícula que tots els crítics demanaven: una obra seriosa, reflexiva, madura i intrincada. El seu estil, però amb una visió no tan esperpèntica i humorística (com ha estat desenvolupant des de Kill Bill), tornant a l’estil sobri de Reservoir Dogs. I ha estat al nivell?

Quan dic que el film és molt similar a Reservoir Dogs és perquè ens trobem davant d’un «Reservoir Dogs meets Django». És com si tots els lladres de diamants es reuniren de nou en la merceria de Minnie. Tenim personatges amb uns caràcters definits però tots són criminals i violents, una tensió distinta a la plantejada anteriorment en la seua filmografia i llargues conversacions estridents que acabaran més d’una volta amb sang.

Altre aspecte que em recorda exageradament a Reservoir Dogs és que ací l’argument és curiosament limitat. Podríem dir que, més que davant d’un argument, estem davant d’una gran casualitat. Huit persones es reuneixen en una menudeta merceria enmig d’una ventisca durant tres dies i tots s’odien entre ells. No fa falta ser un guanyador en el Spelling Bee per saber que ací més d’un personatge no aplegarà viu al final de l’obra. I recitant l’anàlisi de Dayo «no el primer en disparar serà el primer en morir».

Com veieu, l’argument és pràcticament inexistent. De cara al final passen una sèrie de situacions, però són tan poc rellevants que no es poden considerar ni història central. Ací, a l’igual que en l’òpera prima del director, l’important són els personatges.

I és que ací no hi ha ni principals ni secundaris. Hi ha, obviament, uns personatges que destaquen molt més que els demés, sent el Major Marquis el que més destaca, però sense aplegar a un extrem tant fort de considerar «personatges principals» i «personatges secundaris». A part podríem destacar dues característiques molt importants de la pel·lícula referents als caràcters. La primera és que, fent honor al títol del film, tots són odiosos, uns fills de puta. Al llarg de la pel·lícula els caràcters és dividiran en «els bons» i en «els dolents». Però és que es diu que són odiosos perquè estem davant dels millors antiherois de la filmografia de Tarantino. Els bons són gent cruel, despreciable i amb xicotets secrets que no els farien estar en el “bon bàndol” en qualsevol altre film; i els dolents són iguals, però pitjors. És molt interessant que es pose la mateixa càrrega moral i ètica ―que en aquest cas és ninguna― als personatges heroics i als malvats.

Altra característica és que els personatges realment evolucionen en l’obra. En Reservoir Dogs tenen uns rols i no els abandonen en cap moment, els exprimixen fins al final. En canvi, en Los odiosos ocho aquests rols sols són importants en la presentació dels personatge i de l’obra: hola jo soc el que mata criminals, hola jo soc el que penja criminals, hola jo soc el nou scherif, hola jo soc vell, hola jo soc un vaquer, hola jo soc anglés, hola jo soc mexicà i hola a mi van a penjar-me.

En canvi, a mesura que avance la narració aquests aniran abandonant aquests rols introductoris i aniran «embrutant-se», demostrant que, al final, no són tan distints entre ells. I açò ajudarà a la seua evolució. La seua evolució no és individual, personal. La seua evolució canviarà la forma en què és relacionen entre ells i com abandonaran parts d’ells mateixos per unir-se a qui mai haurien cregut abans de tocar el sòl d’eixa merceria. Perquè ací l’important és no entomar una bala. Sobreviure.

I si és tan pareguda a Reservoir Dogs, hauríem d’estar davant d’un bon film… veritat? Doncs, la veritat, és que em pareix un gran film però a la resta de crítics no els va agradar excessivament el resultat. Estem davant d’una pel·lícula amb tot el que caracteritza a Tarantino: llargs diàlegs, gran tensió i sang, molta sang. Diuen que és massa llarga i potser no s’equivoquen: dura tres hores. I el que diuen tots és que la primera hora i mija es pot obviar. Aquesta és una discusió de política d’una hora i mija. I està malament? Realment no.

El motiu pel qual no podria suprimir-se és perquè ens ajuda a coneixer la identitat ideològica dels personatges; però després, a causa dels events, les identitats ideològiques se’n van a fer la mà. Si ho mirem amb el punt de vista de què els personatges han de «pactar amb el diable» per poder sobreviure es pot entendre. Però si ho mirem des d’un punt de vista pràctic, aquesta conversació no aportaria res a la trama i faria la pel·lícula més complexa d’una forma forçada.

Però, en canvi, té coses bones. És una pel·lícula seriosa, intrincada i reflexiva. És el que els crítics demanaven des de fa eons. Deixant l’humor esperpèntic tan característic seu i portant la seua tensió a una obra més madura. I m’agrada. Ens mostra un Tarantino que també sap oferir aquesta cara distinta i més interessant. L’autor, aquesta volta, en vegada de repetir la seua tendència opta per renovar-se i probar coses noves. A més, adore l’atmosfera d’aquesta pel·lícula. La seua música, la vestimenta i el comportament de personatges, el Crist de l’inici i fins i tot la tipografia al títol introductori. El seu conjunt em fascina.

Los odiosos ocho és un gran film. Ens mostra un Tarantino que innova i que, en aquesta obra més que mai, crea un estil propi destacant per ser massa estrident. És una gran pel·lícula, però gaudible sols per a qui puga resistir la violència fins al final.

4 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: