10 Cloverfield Lane (Anàlisi, Cine)

images
Pel·lícula: 10 Cloverfield Lane
Director: Dan Tachtenberg
Any: 2016
Gènere: thriller, tensió, ciència ficció…

A vosaltres vos agrada la tensió? A mi també. Estar mirant una pel·lícula i sentir que a cada frame que passa vaig perdent anys de vida és una sensació que em plena. A mi i a les meues poques ganes de viure. Doncs en el cas de hui estem ací per parlar d’una de les pel·lícules que més malestar  m’ha generat en els últims mesos: Calle Cloverfield 10.

I vos preguntareu, Carlos, però si ja vas parlar d’ella en el Rànquing de Millors Pe·lícules de 2016 per què li dediques un anàlisi? Molt bona pregunta. La veritat és que vaig gaudir esta pel·lícula com un xiquet. És curta, sí, però la vaig gaudir com he gaudit poques. I sí, he de reconèixer que tinc considerada a High-Rise com la meua pel·lícula favorita del 2016 però Calle Cloverfield no és queda gens arrere en eixe aspecte i em pareix que té moltes coses que valdria la pena comentar en un anàlisi apart. Així que anem allà.

051339.jpg

De què tracta Calle Cloverfield 10? D’una xica que després d’un accident es desperta en el refugi militar d’un home amb un caràcter apocalíptic digne del  nostre amic i col·lega Nostradamus. I que més? Això ja ho descobrireu vosaltres al mirar la pe·lícula i la gràcia d’aquesta és aquest escàs argument introductori. Ja que la complexitat del film anirà augmentant a mesura que aquest avança. Primerament serà açò, però que passarà quan a la nostra protagonista no li deixe el seu segrestador escapar-se? Què hi ha a la superfície que no li deixa fugir?

Aquesta és una pel·lícula basada completament en les sorpreses així que el meu màxim consell és que no busqueu informació sobre ella abans de vore-la, perquè esteu en perill de tragar-vos una filtració gegant i amb una obra tan carismàtica com aquesta això deuria ser impensable. I he de confessar-ho, jo abans de vore-la ja em vaig spoilejar del final. I encara que podria haver-me arruïnat l’escenari sencer de la pel·lícula (que en part, ho va fer), aquesta obra guarda xicotets detalls molt per damunt de les filtracions. I és que aquesta pel·lícula ens guarda milers de sorpreses, canvis rotunds i girs inesperats.

I ara, canviant un poc de tema, centrem-nos en els seus personatges. En aquesta pel·lícula sols apareixen 3 personatges i cada u juga un rol molt distint. Tenim a Michelle, Emmet i Howard. Començant per Michelle, ja que és la protagonista, podríem dir moltes coses.

 És un personatge que agrada, arrimant-se al prototip de la dona forta però sense deixar a banda el seu costat femení. És un caràcter que està molt bé perquè està molt ben desenvolupat al llarg de l’obra, sabent com jugar amb la resta de personatges i interactuar amb l’entorn del refugi. És molt intel·ligent, sabent quan buscar solucions i quan aturar-se a temps en una situació com en la que es troba. Un personatge que ensenya a mitges, amagant un costat molt calculador i fred a la vegada que interessant.

10 CLOVERFIELD LANE

Per altra part tenim a Emmet, un veí de Howard que l’ajuda a construir el refugi i una vegada el vell començe amb les seues teories es vorà tancat i embrutat per la situació, sense saber molt bé com ha arribat ahí. M’agrada Emmet, perquè a diferència dels rols complexos que interpreten Michelle i Howard, aquest és un tonto que no sap com lidiar amb les situacions.

A diferència dels altres dos, que amaguen moltes coses, Emmet és súper obert! Un personatge que lidia amb l’apocalipsi amb passotisme i que no sap que està tancat en el refugi en contra de la seua voluntat. M’encanta aquest tio. Feia falta un personatge així, desenfadat. No per introduir el toc còmic (que en part també) sinó perquè és l’encarregat de ser la clau que obri els secrets dels altres dos. Pot ser un idiota, sí. Però si he de sobreviure la fi del món amb algú, ja sé amb qui ho faria.

I finalment el meu personatge favorit: Howard. Aquest cabró enamora. Mireu, vaig a admetre-ho: em flipen els dolents. I no és broma en la majoria de pel·lícules, sobretot les de superherois, vull que guanye el dolent de la pel·lícula. Els superherois representen els valors als que tots aspirem. Son personatges idílics i utòpics que una volta els lleves el supertratge es queden buits. La diferencia entre un superheroi i l’altre són els distints superpoders màgics que cada un puga tindre. A partir d’ahi res més. En aquest cas salve de la foguera a Batman, on en totes les seues obres es demostra que es un ric desquiciat que amb l’excusa de protegir Gotham, assassina d’una forma freda i esquizofrènica.

Dit açò m’agraden els roïns ja que normalment són personatges amb ambicions cavil·loses, dignes de genis. M’atrauen molt. I el motiu pel que m’encanta Howard és perquè no és així. Sen’s presenta com un boig perfeccionista i amb problemes d’ansietat. Ell jura constantment que fa les coses amb bona intenció, però podria ser tot producte d’una òbvia bogeria. I és que on més brilla aquest personatge és quan s’obri i demostra que és un humà. Arribes a empatitzar amb ell? Això ja dependrà de cada un, però l’existència d’aquest personatge ja canvia completament les coses.

I ara mirant enrere, quina conclusió podem traure? Els personatges són reals. Són humans. I són creïbles. Interaccionen com tu o jo faríem amb els nostres companys de pis i açò dona lloc a una de les meues coses favorites de la cinta: LA SEUA QUOTIDIANITAT.

maxresdefault (2).jpg

És molt quotidiana i molt realista. Notes que entre eixes persones es forma, per escasos minuts, una família. Una convivència que dóna lloc a que eixe refugi es puga nomenar casa. Què s’ha produït una fi del món i sols hem sobreviscut nosaltres tres? Que arda Roma! Juguem una partida al Monopoly, que encara que siguen llargues tenim tot el temps del món. Dan Tatchenberg, el seu director, juga molt bé amb aquesta dualitat. Hi ha instants de la cinta on dóna la impressió que va a saltar tot pels aires, i altres en el que pareix que estem mirant l’episodi d’una sitcom. Si m’agrada la tensió, aquest format mesclat amb el bon rollo entre llops i ovelles m’agrada molt més.

I parlant de Dan Tatchenberg, acabes de començar i no podries haver-ho fet d’una forma millor. O sí? L’única cosa que havia fet aquest xicon abans d’aquest film era un curtmetratge basat en Portal, el videojoc. I si sou fans com jo vos el recomane. Aquest curt replega la xifra de dihuit milions de reproduccions, més o menys igual que el meu anàlisi de Django. I davant d’un curt amb tanta repercussió per a la fanbase i una pel·lícula com esta podria haver eixit alguna cosa mal? Sí. I ací és on vull posar-me seriós.

El final d’aquesta pel·lícula no deuria existir. És una obra que es basa en els xicotets detalls i sorpreses i l’spoiler més gran, senyores i senyors, es situa al seu títol. M’agrada la saga Cloverfield. La primera obra d’aquesta va vindre amb Monstruoso, o Cloverfield com nom original. És una obra alternativa amb olor a superproducció, ja que encara que juga amb algunes tècniques notables fa olor a superproducció comercial per tots els costats. I va trionfar, i va guanyar milions i m’alegra perquè és una gran pel·lícula… però era necessària una segona part? No. Ni tan sols aquesta, que és una continuació espiritual feta amb la intenció d’ampliar l’univers de la primera. No era necessari. I ara ja han confirmat la tercera part en una nau espacial. M’agrada que es conte un atac d’aliens des de distints punts de vista, però d’una forma tan heterogènia i en aquest cas, tan negativa no fa que valga la pena. Originalment el film no acabava així. Si busqueu per Internet podeu trobar el que seria l’última pagina del guió original i encara que és igual d’obert que aquest, no seria tan explícit ni tindria tan de fanservice. No estaria introduït a la força.

Originalment aquesta era una obra humil que tractava sobre les relacions humanes dins d’un lloc tancat. Sobre com interactuar entre nosaltres, mostrant un toc humà si la intenció és bona. Una obra que anava a ser estrenada en festivals alternatius i passos de crítica i que va canviar quan el senyor J.J. Abrahms va voler introduir un final que fera olor a superproducció i donara un resultat descafeïnat on tira a fer punyetes tot el joc anterior. En part li done gràcies. Gràcies a aquest productor he pogut gaudir-la, i molt, i situar-la com una de les millors pel·lícules del 2016. Però dient-ho ras i curt. Abrahms, t’has carregat un bon final i possiblement, una gran pel·lícula.

Nota final: 8,25

 

452001.png

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s