Rànquing Millors pel·lícules 2016

vkxa7i

Feliç any nou, gentola!

I per fi s’ha acabat aquest any de merda. I anem a admetre-ho: 2016 ha sigut un any lamentable.

Però bé, ací estem per a parlar de cine i això farem. Sóc optimista perquè realment pense que 2016 ha sigut un any bastant bo per al cinema. I així ha estat: hem tingut molt bones pel·lícules. Sí, obviament hem tingut fracassos comercials (destacant sobretot DC que s’ha coronat amb Suicide Squad i Batman v Superman) però també hem tingut molt bones obres i aquestes no sols han sigut alternatives sinó també superproduccions prou comercials.

I per repasar aquest any tan bo cinematogràficament vaig a fer el meu rànquing personal de les millors pel·lícules del 2016. I abans vull aclarar tres coses:

  • La primera és que aquestes pel·lícules estan ordenades no per un anàlisi súper profund com he fet amb Tarantino sinó per l’experiència més pura i dura d’espectador després d’haver-les vist un parell de voltes. Ah, i recorde: aquesta és la meua opinió. Vos convide obertament a deixar pels comentaris què opineu del Rànquing o quines són les vostres pel·lícules favorites del 2016
  • La segona cosa és que les pelis que entren en el rànquing són les estrenades en Espanya en 2016. A diferència dels videojocs o de l’anime (formats dels que jo vinc) sols vorem les pel·lícules estrenades ací durant aquest any, independentment de l’any en el que s’han fet (que normalment sol ser finals de 2015 així que tampoc hi ha molt de problema).
  • Donaré sis premis apart de les deu posicions al Rànquing: pitjor pel·lícula, major decepció, major sorpresa, millor pel·lícula, menció honorífica i la meua pel·lícula favorita de l’any.

Abans de començar amb el Rànquing vaig a donar tres premis per a llevar-me el mort ja de damunt:

  • Premi a la pitjor pel·lícula: Escuadrón suicida (David Ayer, 2016). Aquest és el segon monstre fetal que ens ha proporcionat la mala gestió de DC en 2016. Un producte ple d’errors, mal dirigit, amb uns personatges poc carismàtics i unes incoherències bestials. Es nota que estem mirant dues pel·lícules a la vegada: la profunda i fosca, anhelada pel director i l’edgy imposada per la productora. Una pel·lícula que perd la seua unitat narrativa i temàtica a cada minut que passa.

maxresdefault (1).jpg

  • Premi a la major decepció: Godzilla Resurgence (Hideaki Anno i Shinji Higuchi, 2016). Aquesta pel·lícula no ha tingut molta rellevància en occident i, sincerament, gràcies. Portava esperant-la durant mesos ja que està dirigida per Hideaki Anno, home al que deifique per ser el creador d’Evangelion: un anime profund amb uns personatges excessivament realistes i dirigit i escrit d’una forma magistral. I què ens trobem en aquesta pel·lícula? Un excés d’inversió en escenes de caràcter legislatiu que de colp són enviades a la puta. Una pel·lícula que intenta ser reflexiva representant la por atòmica que hi ha al Japó combinada amb un caràcter còmic vomitiu, generat en gags al final de cada escena (que consisteixen, en la seua majoria, en ridiculitzar al personatge profund i madur que l’ha protagonitzat). Anno, t’estime molt i tal, però no la cagues en Evangelion 3.0+1.0, per favor.

maxresdefault.jpg

  • Menció honorífica: Your Name (Makoto Shinkai, 2016). Aquest és un peliculón amb totes i cada una de les lletres i la recomane al 100% a tot el món. “Però Carlos, és de dibujitos” (hòstia Caranchoa). L’última pel·li de Makoto Shinkai està triunfant al Japó, arribant sobretot al públic no otaku (ja que encara que té molts dels clixés típics de l’anime és accesible per a qualsevol). Anava a posar-la en el rànquing, i en un lloc molt elevat amb l’excusa que s’ha estrenat ja en el festival de Sitges i el de Sant Sebastià però preferisc guardar-me-la per a l’any que ve, ja que en abril de 2017 serà estrenada en sales comercials. Així que vos recomane sense dubtar-ho vore-la, i recordeu-la, ja que l’any que ve, sense cap dubte, estarà per ací.

736461.png

I ara, per fi entrem ja al Rànquing de les Millors Pel·lícules del 2016, recorde que encara queden tres premis, que seran entregats quan les seues respectives pel·lícules apareguen en la llista. Comencem:

10- Deadpool (Tim Miller, 2016)

Anem a deixar una cosa clara: Deadpool és la polla. Quan vaig vore el tràiler estava amb els meus amics al cine i vaig pensar: hem de vore-la sí o sí. I la pel·lícula és, sense cap dubte, la millor comèdia del 2016 (sobretot comèdia adulta ja que l’humor negre i verd és exagerat en aquesta pel·lícula). M’esperava poc d’ella perquè no sóc fan de les pel·lícules de superherois i perquè m’esperava la típica simplona per passar l’estona i és sorprenent com de ben feta que està. Està ben dirigida i sobretot ben escrita, sent el guió i els constants acudits el millor de la cinta. I sobretot, el seu caràcter desenfadat en el que es burla de la pròpia productora, del seu actor principal i trenca de forma repetida la quarta pared per parlar directament amb l’espectador. Gens decepcionant.

deadpool-gallery-03-gallery-image

9-Un monstruo viene a verme (J. A. Bayona, 2016)

I es que estava clar que si no posava esta pel·li en el Rànquing més d’algú m’haguera saltat al coll, i es que la nova obra de Bayona entra al Top amb mèrits propis a causa de la seua direcció exquisita, una interpretació excel·lent i una història que t’entrarà directa al cor com una bala… i ací és on ve el meu problema. M’agrada el ben dirigides que estan les pelis del senyor Bayona però no la seua intenció. Les seues obres están fetes per emocionar-te, fer-te empatitzar amb l’angúnia de les seues situacions i, com a conseqüència, plorar com una magdalena. Sols cal que mireu la publicitat de Lo Imposible i Un monstruo viene a verme on pràcticament et deien que era difícil no emocionar-te. I sí, t’emocionen, però després d’això, tenim un missatge buit. No et van a fer reflexionar i tocant temes tan  profunds com el càncer o una catàstrofe com la del tsunami, què menys que fer-te reflexionar sobre la mort i la profunditat d’aquests temes. Per això pense que el missatge del cine de Bayona està buit. Un director excel·lent, però entregat completament al gran públic.

_MG_5971.CR2

8-Ave, Cesar! (Joel i Ethan Coen, 2016)

I es que abans de parlar d’aquest film hem de deixar una cosa ben clara: els germans Cohen són l’hòstia i altra volta ens han demostrat que la unió fa la força. Els germans Cohen han fet obres extremadament violentes com  No es país para viejos i obres còmiques d’una gran qualitat, com El Gran Lebowski i quan ho junten donen lloc a una comèdia elèctrica i estètica amb un humor tan negre que són capaços de fer-te riure amb una escena explícitament incòmoda. I els estime per això. Amb Ave, Cesar! estem davant d’una obra més fluixa d’aquestos germans però igualment un bon film. Ens trobem davant d’una pel·lícula on no està present la seua forta violència però sí eixa comèdia seua esperpèntica i absurda. Un film elegant, desenfadat i amb molt bon humor.

6a00d8341bfb1653ef01b7c813a470970b

7-La chica danesa (Tom Hooper, 2015)

Tenia dubtes de si posar en aquesta posició a La chica danesa o a La Bruja, altre film alternatiu molt bo que està entrant en els rànquings de moltes revistes de cine però que a mi no em va dir tant, encara que tracta de satanisme i això em la posa duríssima. I de pas també recordem aquesta obra, que encara que va tindre el seu reconeixement als Oscars sembla prou oblidada. La chica danesa és preciosa, tant per la història que sen’s conta com pel seu apartat artístic on trobem una fotografia molt bella i una estètica molt agradable. Ens conta la història de la primera transsexual i la dificultad del canvi, representada excel·lentment per Eddie Redmayne i Alicia Vikander. És una gran pel·lícula on l’únic error que li trobe és eixe final, molt descafeïnat per a una pel·lícula tan interessant.

238549

6-Los Odiosos Ocho (Quentin Tarantino, 2015)

La octava pel·lícula de Quentin Tarantino que, com vaig dir en el seu anàlisi, és bona però, sent sincers, es nota que aquest director s’està relaxant en la seua zona de confort, fent que no agradara en excés a la crítica. I es que va passar molt desapercebuda pels Oscars i pels altres premis. I simplement és que, encara que sent un gran film (realment, trobe que està infravalorada i se li donarà la seua importància en el futur) ha sigut molt superada per altres pel·lícules de millor qualitat. M’agrada la feina d’aquest autor, aixina que puc permitir-me dir-li obertament: Tarantino, que t’adorms.

odiosos5

5-High-rise (Ben Wheatley) PREMI A LA MEUA PEL·LÍCULA FAVORITA DE L’ANY

La que podria arriscar-me a dir que és la nova Taronja Mecànica, i és que són molt similars. En aquesta se’ns parla de la creació d’un gran edifci, una torre de Babel utòpica on estan tots els serveis necessaris per als seus habitants (supermercat, piscina, gimnàs…) a més d’una divisió purament estamental, on les classes privilegiades es situen als pissos més alts. La pel·li beu molt de la Taronja de Kubrick: el caràcter distòpic d’un futur relativament prop on el govern és insuficient i la gent agafa l’anarquia com a forma de vida, l’estètica (que lluny de ser futurista és la típica estrafalària dels 70), uns personatges botjos amb qui t’enganxes de forma exagerada i un protagonista misteriós, del qual sols coneixem la seua part més superficial, purament psicòpata. Les situacions botjes que es donen lloc en l’obra i el seu toc únic la transformen, sense cap dubte, en la meua favorita de l’any.

high-rise-10

4-El renacido (Alejandro González Iñárritu, 2015)

La pel·lícula que mostra que la unió entre el director més purista i l’actor més popular és possible. I és que el treball de Di Caprio és brutal, passant de representar el típic personatge carismàtic del Gran Gatsby o El Lobo de Wall Street a aquest home, sol davant de la perillosa naturalesa. La pel·lícula és molt bona, abusant a voltes del gust (quasi pornogràfic) d’Iñarritu per la fotografia, arribant a fer-se pesada en alguns moments, però tenint suficient tensió com per no fer-se avorrida. Una pel·lícula que mostra el costat més amarg i cru de l’home per tal de sobreviure.

revenant-gallery-05-gallery-image

3-Calle Cloverfield 10 (Dan Trachtenberg, 2016) PREMI A LA MAJOR SORPRESA

I és que quan va aparèixer quasi sense avisar, va deixar a la crítica bocabadada. Això sí que va ser una bona sorpresa. Vos recomane que pareu de llegir el blog un moment i mireu el seu teaser abans de seguir amb el rànquing i és que… Un tràiler que no et conta la pel·lícula i damunt et genera tensió i ganes de vore-la? Estem botjos? Eixe toc tan distint que es denota en el tràiler és el que la fa tan atractiva. Una pel·lícula on la tensió dóna lloc a les escenes més quotidianes i més normals, fetes per uns personatges redons, carismàtics i que són grisos, ni són tan bons ni tan dolents. El guió de la pel·lícula és brutal i la seua narració és de llibre, sabent quan ensenyar, quan amagar i quan fer-te sentir en tensió. I recordem que aquesta és una obra de carácter alternatiu (ja que Papà Abrams va posar prous milions darrere) i que és l’opera prima d’un autor molt jove. I que més dir, em pareix molt atractiva i l’hòstia. Espere amb moltes ganes el que aquest nou director ens guarda per al futur.

051339

2-Spotlight (Tom McCarthy, 2015)

La guanyadora del premi a Millor Pel·lícula als Oscars de 2016 i deixeu-me afirmar que se’l mereix completament. I és que senyors, aquesta és la definició d’una bona pel·lícula amb una trama interessant i que sap com lidiar amb ella. Amb uns personatges que, malgrat que són uns qualsevols, sap fer que ens interessem per ells (i mira que en aquest cas la importància que se’ls dona en l’obra és prou secundària). Està dirigida d’una forma fenomenal i es manté sempre interessant de forma constant, ja que a mesura que avança es va fent més gran la bola de merda a la que fan front els valents periodistes d’Spotlight. Un bon film, sí senyor.

1453998435_570027_1453998633_noticia_normal

1-La Llegada (Denis Villeneuve, 2016) PREMI MILLOR PEL·LÍCULA 2016

Aquesta pel·lícula em va sorprendre per tots els costats. No sabia res d’ella i quan vaig vore el seu tràiler em vaig donar compte que no estava davant de la típica pel·lícula d’invasions extraterrestres. Ací, senyors, la cosa es posa seriosa. La llegada és una pel·lícula sorprenent  i nova, capaç d’agafar el seu estil propi en un àmbit tan cremat com el dels aliens. I sí, té el síndrome Evangelion de donar-te un final més o menys sorprenent perquè tu pugues donar-te compte dels xicotets detalls que t’han amollat en la cara i tu no has assimilat a temps. El seu guió i la seua història, com he dit, són interessants i molt originals, està dirigida d’una forma que podríem dir perfecta (demostrant que ve amb les assignatures sabudes i sap basar-se i referènciar a les grans obres del gènere com 2001). I el que després de pensar-ho molt la fa tan distinta és el seu toc tan humà. Que passaria si en una pel·lícula d’una invassió de sers de l’altra punta de l’Univers ens centrem en els humans? Ells acaben d’aplegar, nosaltres portem ací ja anys, així que la importància i el punt d’inflexió de l’obra recau en nosaltres, o per ser més concrets, en la protagonista. Una pel·lícula que, convivint amb aliens de set cames, mostra un costat molt humà, molt personal i que demostra que la pau pot ser el millor camí.

f02de36a2a7289da7cfa10e770f4fcab

 

2 pensaments sobre “Rànquing Millors pel·lícules 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s