Grave (Anàlisi, Cine)

grave

Pel·lícula: Grave
Director: Julia Ducournau
Any: 2016
Gènere: drama, terror

L’altre dia vaig anar al cine amb uns col·legues. Anàvem a vore Grave o Crudo una pel·lícula que havia guanyat molta fama (bona o mala, segons es mire) a causa de generar desmais i vòmits en la seua estrena en el festival de Cannes i en Toronto. Sincerament, no tinc molta afició a les pel·lícules gore. No he vist ninguna de la saga Saw, ni cap altre film similar a l’hora d’exposar desmembraments humans com a punt d’atracció principal, en canvi, els meus amics sí que són un poc més experts en el tema. Jo em vaig apuntar un poc “por los loles”, perquè estava als collons per haver fet un examen de matemàtiques eixe mateix matí i perquè tinc eixe punt “edgy” (supose que típic de l’adolescència) de vore’m atret per les coses poc políticament correctes.

L’altre dia vaig anar al cine amb uns col·legues i on ells van acabar decebuts perquè el grau de violència no era tan elevat com expectaven, jo vaig eixir amb un somriure d’orella a orella perquè em vaig trobar amb una pel·lícula amb una història interessant, uns personatges atractius i algun que altre toc que em va enamorar. Així que amb papallones a l’estómac vaig a parlar del meu nou “crush”.

Crudo ens conta la història de Justine, una jove francesa que entra al seu primer any d’universitat sense saber a què s’enfronta. Allí trobarà que el món és molt distint al que era quan vivia amb els seus pares i descobrirà noves situacions i nous instints que despertaran de forma incontrolable. Venint d’una família vegetariana, allí trobarà que, a més del desig sexual, sentirà també una certa predilecció per alimentar-se de carn humana.

La història és distinta a, pràcticament, tot el que estem acostumats. I, per a bé o per a mal, és tan distintiva que pareix que no es sap on catalogar-la. La pel·lícula s’ubica baix dels gèneres “drama” i “terror” però ni anem a plorar de la tristor ni anem a cagar-nos de por, ja sabeu del que parle (excepte que considereu el “gore” com terror psicològic). Eixa distinció pot ser negativa, però en el meu cas pense que li beneficia ja que li dóna un recurs present també en la resta d’elements de la pel·lícula: originalitat.

2048x1536-fit_garance-marillier-incarne-justine-grave

I sí, de moment estic deixant Crudo pels núvols però dins d’aquesta cinta he trobat coses que m’han agradat i coses que no.

La primera de les coses que m’han agradat són els seus personatges però, sent més concrets, m’ha encantat la seua protagonista. No és sols que crec que m’he enamorat bojament de Garance Marillier (actriu que interpreta a Justine), sinó que m’agrada moltíssim el seu caràcter. El personatge de Justine és atractiu, sobretot per la seua evolució al llarg del film. Entra a la universitat com una xica tímida, una estudiant impecable influïda completament pels seus pares i a mesura que va interactuant amb la resta de caràcters del seu nou campus (entre ells Adrien, el seu company d’habitació del que acabarà enamorada, i Alexia, la seua germana que no farà el paper de germana major protectora, més bé al contrari) anirà descobrint instints secrets, acabant atreta per les grans raves que es monten al centre i convertint-se en una “femme fatale” amb un fort desig carnal (en tots els sentits). L’evolució brutal acompanyada per una molt bona interpretació donen lloc a un personatge protagonista vital, eix complet del film.

Altra de les coses que m’ha agradat molt de Crudo és la seua direcció. La fotografia està molt treballada, sabent acompanyar totes les situacions i sobretot sabent transmetre exactament el que es vol representar amb aquestes. M’agrada sobretot la seua utilització en les festes a les que va Justine, sabent mostrar tot el que està passant i com afecta al personatge.  També  he gaudit molt el seu humor, present en algunes situacions absurdes i també en algun que altre comentari (com la intervenció de la xica asiàtica del bany) que donen lloc a un humor negre prou peculiar.

157966.jpg

Però, finalment, el que més m’ha atret del film és la forma en què tracta els seus temes, i és que Crudo pot rebre aquest nom per la forma en que ens són presentats. Els temes són tractats de forma explícita, com són i pràcticament sense cap artificialitat. Aquests temes serien l’entrada a un món nou, la relacions amb la família, la independència cap als pares i sobretot la sexualitat. És veritat que trobem un toc inverossímil en l’obra, però això no lleva que els temes siguen tractats amb realisme. Trobe sobretot interessant la interpretació que es fa del sexe, on veiem en la pel·lícula pràctiques sexuals variades i fetitxismes molt variats també, tractant la sexualitat sense filtres, com una activitat salvatge amb moltes variables.

Per altra banda, hi ha també algunes coses que no m’han agradat. Aquests serien el seu toc americà i el seu final. Com a espectadors és inevitable que pensem en les típiques pel·lícules americanes de campus universitaris extremadament “repipis”. I malgrat que la pel·lícula destaca per tindre un fort toc de cinema alternatiu europeu, hi ha alguna cosa en les novatades que se’m fa poc natural i que em crida a pensar en les cintes d’estudiants americanes i a comparar-les lleugerament amb Crudo. I parlant del final, aquest no m’ha convençut perquè el trobe un poc fluix. La pel·lícula té un ritme i una narració molt intenses, i la pròpia intensitat de la primera meitat de la pel·lícula fa que el final em parega certament descafeïnat. No vaig a dir que “m’esperava més” perquè la història no podia acabar d’altra forma, però eixa conversació final (malgrat que reveladora) em va deixar prou gelat.

Després d’haver repassat els distints elements que he nombrat, seguisc pensant que no és una pel·lícula digna de la mala/bona fama que se li ha donat. Considere que tan sols hi ha dues escenes realment fastigoses o incòmodes en la cinta: la del vàter i la primera ocasió en que la prota s’alimenta de carn humana, i aquestes poden arribar a ser incòmodes per la forma en que se’ns mostren. En els dos casos la càmera es queda fixa, sense canviar de plànol, i com he dit abans, les dues situacions són tractades amb una explicitat extrema. No se’ns amagarà res ni es tallarà la situació fins que no acabe (açò vol dir que les dues escenes són d’almenys un minut sencer cadascuna, una duració descabellada per a uns fets tan incòmodes, però que li donen la seua distintiva sinceritat a la cinta).

Raw-600x338-720x405.png

En conclusió, el descontrol de la universitat, els personatges, el sexe i l’humor negre donen lloc a que Crudo siga una pel·lícula gamberra. Una pel·lícula descarada, però que no gaudeix mostrant-nos un fort espectacle, sinó que va més enllà, intentant realment transmetre’ns un missatge i contar-nos una història.

Crudo és una bona pel·lícula, original i innovadora en quasi tots els seus aspectes, però eixa fama exagerada donarà lloc a que molta gent es la perda o la considere inferior del què és: una llàstima. Segons la meua opinió, la pel·lícula ho val… A més que Garance Marillier em va donar RT per Twitter.

Millor pel·lícula del 2017 i de la història.

Nota final: 7,25

623651993

4 pensaments sobre “Grave (Anàlisi, Cine)

  1. Bona anàlisi! Esta peli la tinc pendent. He escoltat que és molt bona. Doncs sí, al final les influències comercials -desgraciadament- ho impregnen tot. El imperialiiihhmooo iaaanquii XDDD acaba influenciant-ho tot… o la productora també et pot dir “posa això”, o dili bye bye al finançament. Bona anàlisi :). Ben escrit, i se transmet bé el que vols dir.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s