Atraco perfecto (Stanley Kubrick, 1956)

Comence els anàlisis de Kubrick amb Atraco perfecto (1956), la que considere que és la seua primera pel·lícula com a director que paga la pena comentar. Les seues dos obres anteriors: Miedo y deseo (1953) i El beso del asesino (1955) són pel·lícules molt curtes ―de tan sols 70 minuts― i mediocres, sobretot la primera, on malgrat que veiem un possible avançament de l’estil de Kubrick ―destaque l’escena de la pallissa al carrer d’El beso del asesino, on el director opta per deixar la càmera fixa i jugar amb les ombres i el so dels colps― són obres en general prou buides.

Per altra banda, Atracament perfecte, el seu tercer llargmetratge, és una obra no molt més llarga però que destaca per ja tindre una bona qualitat ―arribant a considerar-se un clàssic― i per ja ensenyar-nos les característiques d’aquest director tan perfeccionista.

Curiosament, parlar d’aquesta pel·lícula em genera un fort Dejà vú. La filmografia de Tarantino començava amb Reservoir Dogs (1992), una pel·lícula d’un robatori mal realitzat on vorem les distintes parts del seu procés ―des de la seua preparació fins a les seues estrepitoses conseqüències―. En aquest cas, en la tercera obra de Kubrick també veiem un robatori i les distintes parts de la seua execució.

Atracament perfecte ens conta la història de Johnny Clay, un exconvicte que durant els seus cinc anys en la presó ha ideat el pla perfecte: un robatori a l’hipòdrom de la seua ciutat el dia en què es realitze el nombre més elevat d’apostes, podent aspirar a furtar la gran xifra de dos milions de dòlars. Per realitzar-lo contarà amb l’ajuda de Marvin Unge, Maurice Oboukhoff, Val Cannon, George Peatty ―el caixer de l’hipòdrom― i Nikki Arane ―un assassí contractat per matar a Relámpago Rojo, el cavall més ràpid del dia del Gran Premi―. La cosa es complicarà quan Sherry Peatty, la dona de George, vullga trair la banda per emportar-se els diners.

La història és molt atractiva i, fugint de les típiques pel·lícules de robatoris, entren dins d’ella moltes variables i factors clau. Ja no són sols els membres de la banda, els personatges del film externs d’ella, com la pròpia Sherry, jugaran un paper importantíssim canviant la pròpia situació del pla inicial. Se sent com si ens trobàrem davant d’un gran trencaclosques on totes i cadascuna de les seues peces encaixen d’una forma perfecta, mil·limetrada i esquemàtica.

I un argument com aquest sols es complementa amb uns personatges idonis. En aquest cas trobem que el seu nom original era The Killing (que es podria traduir com “L’assassinat” o “La matança”, un nom més realista però massa explícit), en Espanya es va adaptar com Atraco perfecto i en Amèrica Llatina es va traduir com Casta de malditos.

Anem a admetre-ho, el film està protagonitzat per uns criminals que estan fent una tasca il·legal, per tant podríem pensar que realment són uns malparits, però a l’hora de la veritat no són ni els bastards de Malditos bastardos (Quentin Tarantino, 2009) ni els integrants de Los odiosos ocho (Quentin Tarantino, 2015). A banda del propi Clay i algun subjecte més en la banda trobem a Marvin Unge, que delinqueix perquè necessita els diners per curar a la seua dona malalta, o al propi George, que no seria capaç de matar una mosca.

Així i tot, no ens trobem davant d’un grup d’angelets. Molts dels caràcters són rates que sols busquen el seu propi benefici i a l’hora de la veritat, quan siga el moment de pegar a fugir i que la sang córrega, vorem com sí son una Casta de malditos.

Aquesta és una genialitat pròpia de Kubrick. En les seues obres vorem com es dedica a fixar-se en el costat més fosc de l’espècie humana i la seua reacció davant un conflicte. M’agradaria dir que aquesta és en la primera obra en què ho fa, però a Miedo y deseo (on es reflexa la degradació dels homes en els conflictes bèlics) i en El beso del asesino ja es planteja als personatges segons aquest punt de vista. Així i tot, és en Atraco perfecto on trobem per primera vegada aquest plantejament tan clar. Recordant-me a Jackie Brown (Quentin Tarantino, 1997), els personatges d’aquesta obra són adults amb vides amargades que han d’optar per la criminalitat i a l’hora de la veritat no s’ho pensaran dos voltes per tacar-se les mans de sang.

Tornant a Reservoir Dogs, són bastants les similituds entre les dues obres. No és sols el mateix plantejament i que les dos estiguen protagonitzades per antiherois, sinó que en les dos trobem un aspecte molt interessant: la narració no lineal.

El format de Reservoir Dogs m’agrada. Comença en el moment abans del robatori i després veem les seues conseqüències ―de forma interrompuda, ja que de forma aleatòria apareixen salts enrere que ens parlen dels personatges o de la pròpia preparació del colp―. Però, si he de triar un dels dos formats em quede, sense cap dubte, en el d’aquesta pel·lícula. Avança de forma prou lineal, però la introducció minuciosa dels flashbacks a mesura que es produeix el robatori dona lloc que tot encaixe d’una forma perfecta, com un trencaclosques. A Tarantino se’l va considerar un revolucionari per introduir la narració-no lineal al cinema, així que imagineu-se al bo de Kubrick que ho va fer quasi quaranta anys abans.

L’obra està altament influenciada per les característiques pròpies del cine negre i, malgrat que no he vist les suficients pel·lícules d’aquesta època, admitisc que Atracament perfecte m’atrau moltíssim perquè és capaç de seguir les tendències del moment però tindre alguns elements propis donant lloc que siga una obra prou atemporal. A més de tindre el seu conegut final, mític.

Aquesta és sense cap dubte la meua pel·lícula favorita de cine negre. L’argument i els seus personatges, més que interessants, junt a la introducció d’una narració i un ritme prou vius, donen lloc que aquesta cinta es considere un clàssic i, sense cap dubte, la primera gran pel·lícula de Stanley Kubrick.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: