Kubrick i Tarantino coincideixen en haver utilitzat el gènere bèl·lic per parodiar-lo i introduir els seus propis missatges, i malgrat que l’exemple de Tarantino va ser més descafeïnat ―una pel·lícula basada en la II Guerra Mundial segons l’espionatge― Stanley Kubrick va fer 3 pel·lícules bèl·liques (Senderos de gloria, Teléfono rojo i La chaqueta metálica), arribant a criticar els grans conflictes del S. XX ―excepte la II Guerra Mundial― i sempre en clau antibel·licista.
Camins de Glòria ens ubica el 1916 a França, a la meitat de la Primera Guerra Mundial, on el conflicte es trobava estancat en el combat en trinxeres. En una d’aquestes, els màxims càrrecs de l’exèrcit francés encarreguen al Coronel Dax (l’etern Kirk Douglas) l’atac i conquesta d’un fort alemany amb tan sols 8000 homes ―sent un atac suïcida des del seu primer moment i assegurant la mort de quasi la meitat de batalló―. La derrota infalible donarà lloc a la retirada en massa dels francesos, generant un càstic cruel dels oficials per la seua covardia davant l’enemic.
Com podem vore, aquesta obra fuig de les típiques pel·lícules bèl·liques en les quals, malgrat les dificultats dels enfrontaments, trobem com l’exèrcit protagonista sol obtindre la victòria, sent una gran font d’inspiració per la millora de l’hegemonia i la glòria del seu país de torn. En aquesta cinta ens trobem amb un fracàs ―que ni tan sols es pot considerar enfrontament― que donarà pas a la conclusió menys gloriosa possible. Ací no trobem una celebrada victòria, ací ens trobem davant d’una amarga derrota i amb unes conseqüències nefastes.
A més, altre aspecte que m’agrada molt d’aquesta història és que podem vore tot el procés de la batalla i de la planificació de les guerres. En la primera escena de la pel·lícula trobem la reunió de dos generals, on un li notificarà a l’altre la necessitat d’ocupar la muntanya dels alemanys; un dels generals contactarà amb el coronel i, malgrat la seua negació inicial en front d’un pla tan suïcida, aquest passarà l’ordre a un tinent. Una vegada establerta la planificació i la notícia s’haja transmet d’oficial en oficial, vorem el propi conflicte i les seues conseqüències. Aquest plantejament és genial, ja que permet a la cinta obtindre un major grau de realisme i a nosaltres ens permet assimilar l’acte i aclarir la nostra posició de cara al desenllaç del film.
I parlant dels caràcters que li donen forma al film, caldria comentar la seua distinció en dos grups. Per una banda, tenim els alts càrrecs i oficials de l’exèrcit. Aquests són personatges freds i calculadors, completament despreciables. Són persones desfigurades que, amb l’augment de divisió, han anat perdent la seua pròpia humanitat. Entenen la guerra com un acte d’alçament de la glòria de la seua nació francesa a costa de les milers de vides que es perden en el camp de batalla per les seues ordres. Dèspotes que no dubten en enviar als seus soldats a missions impossibles i que condemnen qualsevol acte com si fora una falta de respecte a la seua exagerada autoritat.
El general Mireau i el general Broulard són els màxims exponents d’aquest conjunt d’antiherois, arribant a enviar als soldats a la mort sols per buscar el seu benefici en la seua carrera militar ―en altres paraules, obtindre una estrela al seu uniforme― o no dubtant en estar disposats en bombardejar les seues pròpies tropes quan la retirada d’aquestes siga massiva. La resta d’oficials són iguals: des del Major que compara als seus inferiors amb les rates fins al Tinent que abandona als seus soldats en batalla i, covardment, assassina un d’ells. Sols es salva el Coronel Dax que, en contraposició amb els seus companys oficials i a causa del seu constant contace amb soldats, serà el seu únic defensor en l’absurd Consell de Guerra i el seu únic aliat.
Per altra banda, tenim els soldats de l’exèrcit que, al contrari dels seus superiors no són tan roïns. En la pel·lícula se’ns mostra el seu sofriment ―els travellings per les trinxeres et fan sentir la seua dura posició al conflicte― i la seua por a la mort. I sí, en el film trobem la retirada massiva al final de l’operació militar, però aquesta contrasta amb la gran valentia d’aquests, molt superior a la covardia i por dels oficials del film. A més, els tres condemnats a l’afusellament són tres pobres diables que no han fet res roí, completament dissenyats per empatitzar amb ells.
La diferenciació entre els dos tipus de personatges no sols la vorem en la relació els roïns són els de dalt, els bons són els de baix, sinó també en els propis escenaris de la pel·lícula ―recordant-me a un estil molt teatralitzat―. Les escenes protagonitzades pels superiors es produeixen en grans palaus, sales altes amb parets de marbre i decorades exquisítament ―cal destacar el reconeixement que fa el general Broulard del bon gust del seu company Mireau a la primera escena de la cinta― i on el conflicte bèl·lic sembla molt remot. En canvi, les escenes protagonitzades per soldats les vorem en trinxeres i filats.
Es reconeix molt fàcilment la intenció de Kubrick i la seua subjectivitat en el film a l’hora de posicionar-nos en un costat o en l’altre. I açò em porta a parlar del missatge antibel·licista de l’obra.
Senderos de gloria és un gran pamflet antimilitar. Hi ha innumerables elements al film que mostren el caràcter paròdic ―sols hem de fixar-nos en el títol de la cinta― i pacifista de l’obra. Podem parlar, per començar, de la presència de la Marsellesa als crèdits introductoris ―que tant va fer enfadar als nostres veïns, prohibida en França fins el 1974― burlant-se ja del patriotisme, tema molt criticat al llarg de tota l’obra com a les paraules del coronel Dax «El patriotisme és l’últim refugi dels canalles» o del general Mireau «Si no s’enfronten a bales alemanyes, s’enfrontaran a les bales franceses». La crítica al sentiment patriòtic junt a la feblesa dels oficials que he comentat abans són la tesi pura i dura de l’obra, crítica completament amb les guerres. El missatge queda clar, però està exposat de la forma correcta?
La primera volta que vaig vore aquesta pel·lícula em va parèixer una obra molt intel·ligent, que es burlava del conflicte mostrant l’esperpent d’aquest o suggerint-lo de forma magistral. Així i tot, en la meua revisió per poder fer aquest anàlisi he pogut comprovar que la crítica a la guerra és molt explícita. Constantment estem tenint missatges dient-nos que la guerra és dolenta «»sols cal parlar del passeig constant dels mutilats en la nostra primera visita a les trinxeres«». Açò pot llevar-li el joc subtil i, en part, la intel·ligència de la que pot presumir Senderos de gloria, malgrat que ben mirat aquesta explicitat pot, fins i tot, ser beneficiosa per al film.
Aquesta és la pel·lícula que més m’ha impactat de totes les que he vist. Les sensacions que vaig tindre mirant-la no han sigut superades ni per la resta de la filmografia de Kubrick ni per les pel·lícules que he vist posteriorment. Al final, Kubrick aconsegueix el que vol, empatitzes amb els soldats innocents i el seu afusellament realment et pertorba per dins. És una escena que em fa estimar aquesta pel·lícula d’una forma bestial, una obra que sols pel que em va fer sentir em costarà oblidar.
No puc acabar l’anàlisi sense parlar del desenllaç de la pel·lícula. Una vegada resolt el conflicte de la forma més agra possible ens trobem en una escena en un bar, on una xica estrangera ha de servir d’entreteniment per als esgotats soldats francesos. Al principi aquests reaccionen de forma animal, duts pels instints per estar mesos sense poder tindre contacte amb una dona tan jove a causa de la seua lluita en el conflicte. Així i tot, quan la jove comence a cantar la cançó de bressol tots els presents, de forma catàrtica, comprendran que estan afectats de forma igual pel conflicte bèl·lic.
Egoisme Soluble 
1 comentari