Els animes de la meua adolescència

Crec que estic tancant l’última pàgina d’un capítol de la meua vida. Aquest estiu cumplisc dihuit anys i m’enfronte al meu aniversari i eixa nova xifra amb més por que mai. Mai he sigut un fanàtic de complir anys i en aquesta ocasió, el sumar un número al meu recompte de primaveres em genera més repulsió que mai.

Crec que estic tancant l’última pàgina d’un capítol de la meua vida. Durant l’adolescència he passat el temps sobretot llegint (al final de la meua infantesa), jugant a videojocs, mirant sèries d’animació japonesa i mirant pel·lícules (durant els últims dos anys). Així que, com acomiadament al Carlos transitori entre el Carlos xiquet i el Carlos adult voldria parlar de tots els animes que he vist entre els catorze i els dihuit anys.

La xifra no és molt elevada: en quatre anys sols he mirat trenta-tres sèries d’aquest tipus, i damunt de forma intermitent, mesclant períodes on eren la meua principal font de distracció i altres moments on he passat mesos sense tocar res de l’animació japonesa. També sóc una persona excessivament lenta per vore sèries (almenys no tant com la meua amiga Lia) i que prefereix estar informada sobre un “món” en concret quasi més que gaudint-lo pràcticament (açò vol dir que malgrat que no he mirat un nombre d’animes molt elevat m’agrada llegir i informar-me constantment sobre grans autors i obres cèlebres d’aquest i sobre els animes més rellevants any rere any). Sense més dilació anem a parlar dels Animes de La meua Adolescència.

Número 33 – Sword Art Online (4,5)

sao7_break.jpg

I sí, Sword Art Online, l’anime més vist del 2012 i que va contribuir, en part, a l’apertura de l’anime internacionalment, és el pitjor anime que he vist. Va ser el primer anime que vaig vore en tercer de l’ESO (i el que va iniciar la meua segona etapa com otaku i pot ser la més forta). En el seu moment el seu més que interessant argument i l’espectacularitat de la batalla del segon capítol em van enamorar. Ara, i amb un major criteri, puc vore fàcilment com el plantejament inicial es va vore truncat per una narració horrible, la constant aparició de personatges gens interessants i oblidables, pel canvi de gènere al Shojo més vomitiu i per l’ús exagerat dels Deus Ex Machina.

 

Número 32 – High School DxD (5,25)

high-school-dxd-31-issei-boosted-gear.jpg

Tots sabem com d’hipòcrites són els japonesos. Són els més introvertits i els més recatats i castes i després realment són individus molt lascius, amb una cultura sobre el sexe profunda, masclista i sobretot pedòfila. Com a producció audiovisual autòctona, l’animació japonesa està molt influïda per aquest pensament, trobant en la majoria de sèries una forta sexualització cap a les dones, sobretot al Hentai (que destaca per la seua explicitat) i l’Ecchi (que inicialment podria suggerir però es perd en el fanservice). A l’iniciar-me a l’anime vaig voler vore una obra de cada gènere i, en el cas de l’Ecchi ho vaig fer en High School DxD, en teoria l’Ecchi per excel·lència. La meua experiència ha resultat en una sèrie buida que l’única cosa que ofereix a l’espectador són els pits dels seus personatges. I sí, al final de cada temporada tenim un o dos capítols d’història (poc interessant i poc desenvolupada) però perquè prescindir-ne d’ella ja seria massa escandalós. No creeu?

Número 31 – Aki Sora (5,5)

maxresdefault (6).jpg

I tornant a la curiosa i fosca cultura del sexe dels nipons també trobem una pràctica políticament incorrecta: l’incest entre germans. Aquesta és una sèrie que reflexa la relació amorosa que surt entre dos germans i un dels motius que la fa millor del que sembla a primera vista és la credibilitat dels seus personatges. Els tres germans de la família són creïbles i, més que això, són profunds: tenen les seues pors i els seus complexes. Una sèrie que investiga les relacions incestuoses sense apartar la mirada dels seus personatges ni alçar els peus de terra, tractant-los com el que són, amb els seus defectes i les seues virtuts.

 

Número 30 – Lucky Star (6)

1280x720-_6x.jpg

Em vaig sentir atret per aquesta sèrie quan ja tenia més coneixements sobre el món de l’animació japonesa a causa de les seues constants referències a altres sèries i personatges del món otaku. I em vaig trobar en una obra, com a mínim, interessant i original. El seu gènere és l’slice of life, en el que veiem el dia a dia i la quotidianitat dels seus personatges, i la sèrie no podria ser més natural. És tan simple com inverteix la major part del seu temps en llargues converses i divagacions del grup d’amigues protagonista. Com es menja correctament una caragola de xocolate? Com s’ha de preparar correctament un examen? Una sèrie per desconnectar, poc enrevessada i amb un grup de protagonistes on ens sentirem còmodes i, molt probablement, reflexats.

 

Número 29 – Mirai Nikki (6,5)

ff1e63b7c8e5999f679b83025f6c642dd1a43306_hq.jpg

Si hi ha una paraula que definisca Mirai Nikki és: decepció. Aquesta és una sèrie amb un plantejament curiós i, fins i tot, interessant, que pot recordar a Los Juegos del Hambre però més enrevessat, ja que cada personatge té una habilitat especial i característica. Així i tot, l’anime avança d’una forma horrible, tenint personatges oblidables i molt poc atractius, a més d’un final excessivament desastrós. L’únic aspecte original d’aquesta obra és Yuno, un dels personatges principals, que no sols és un caràcter distintiu sinó que és el referent de les Yandere, el tipus de personatges femenins que basant-se en ella han plenat l’anime de xicones assassines per doquier al crit de Senpai. Així i tot, per a mí, suposa una gran decepció.

Número 28 – Soul Eater (6,6)

375884-maka_profile_2.jpg

I després d’una decepció, altra. En el cas anterior, Mirai Nikki és una decepció perquè, malgrat les expectatives, és una obra molt mediocre. En aquest cas, Soul Eater és una decepció perquè la sèrie no és mala però té, sense cap dubte, el pitjor final que he pogut “gaudir” en una producció audiovisual. Valenta merda de final. La sèrie és un Shonen  (i ja sabeu quina és la meua opinió sobre aquest gènere) però és bastant divertida: les batalles són àgils i estan ben realitzades, els personatges i l’humor funcionen i la seua estètica i el seu estil artístic de dibuix em posa moltíssim… Un cúmul de factors que fa encara més desgraciada l’existència d’un tan poc merescut desenllaç.

 

Número 27 – Inazuma Eleven (7)

maxresdefault.jpg

Possiblement, un dels animes de la meua infància. El vaig vore entre sext de primària i primer de l’ESO, i m’alegra recordar-lo perquè el vaig començar a vore a la televisió, comentant-lo amb els companys de l’escola i quedant-nos flipats amb els partits d’aquesta sèrie. Posteriorment, vaig haver de seguir-lo en Internet (ja que el final de la sèrie no es va distribuir en Espanya). Els que em coneixeu sabeu que no em sol agradar el futbol, ni molt menys els Spocon (o animes d’esports), però aquest anime aconsegueix posar-me els pèls de punta i interessar-me realment pels membres de l’equip a la vegada que vaig créixer amb els jugadors. Un dels animes que més bons records em dóna i dels que m’ha fet estar ací.

Número 26 – Gantz (7,25)

KeiKatoKei.jpg

Vaig a ser sincer: em vaig vore atret per aquesta obra perquè en el manga apareixia una vinyeta amb un alienígena amb la cara de Hitler i de Kubrick queixant-se de la feblesa de l’espècie humana. Així i tot “mi gozo en un pozo”. Tot el món diu que Gantz és una obra adulta perquè té sexe explícit i ultraviolència, però en la meua opinió aquesta obra és molt edgy. Per ensenyar pits i braços amputats no eres una obra adulta. De fet, voler mostrar-ho constantment per guanyar-te aquest renom empitjora la situació. Una obra és adulta quan no necessita abusar d’aquestes coses més “madures” per transmetre’t un missatge més profund. La Taronja Mecànica és una obra adulta. Madoka Magica és una obra adulta. Gantz és una merda.

Númera 25 – Keijo!!!!  (7,4)

4343c61968c76c75297f41eaebba146e.jpg

L’últim anime que he vist de la llista. Com he comentat abans, actualment l’anime està ple de caràcters femenins amb pits incommensurables i hipersexualitzats. Kill La Kill va elevar a l’enèsima potència aquesta hipersexualitat per tal de desmarcar-se de la resta d’animes actuals i que segueixen aquesta tendència, i l’any passat Keijo!!!! va fer el mateix.  Aquesta obra està basada en un esport en el que has de tirar als teus rivals d’una plataforma utilitzant la força física… Sols que tots els participants són dones, van vestides amb banyadors realment ajustats i sols poden utilitzar el cul i les mamelles. Un plantejament descabellat i realment boig que ens hem d’agafar a conya, el qual és l’objectiu de la sèrie. Fora del seu argument l’anime és curt, entretingut i realment divertit. El descans perfecte abans del meu examen de Selectiu.

Número 24 – No Game No Life (7,5)

2741c8d5df3dcc98db87c975a4f21dd5.jpg

No Game No Life és una meravella visual i poc més. Va agafar molta fama al seu moment i mai he sabut realment perquè. Possiblement perquè també tracta de videojocs (de jocs en realitat, ja que les partides poden ser de cartes, pedra, paper i tisores…) i açò sempre ajuda a agafar al públic que estima els videojocs i encara és un neòfit per a l’anime. Ni el plantejament és excessivament interessant ni la història avança de forma atractiva i en el meu cas podria ser un anime completament oblidable (i més tenint un final tan fluix i quedar-se en l’aire, sense continuació, durant tres anys) però estime el seu dibuix. El seu estil artístic de colors excessivament vius i alegres li dóna un toc distintiu que farà que disfrutes cada un dels frames de cada capítol i que al tancar els ulls i recordar-la ho faces amb un somriure als llavis.

Número 23 – Highschool of the dead (7,5)

524538-vlcsnap_2012_03_14_02h23m19s251.png

No em considere bastant fan del gènere zombi. M’agraden les obres que tracten d’aquest tema, sí, però no diria que s’encontren entre les meues favorites. Així i tot, no és el cas de Highschool of the dead. Aquesta sèrie és única i simplement espectacular. Està realment ben feta i sap gestionar les escenes d’acció amb un ritme i una animació molt bona. Mentre la mirava realment sentia que estava gaudint este anime. No és la segona arribada de Crist però aconsegueix entretindre’t àgilment, sense perdre el temps. Pot ser peca de ser massa simple. Al final sols t’ensenya zombis i xiques en poca roba i utilitzant katanes, però que no aspire a més que això i ho complisca a la perfecció fa que siga una sèrie realment bona.

Número 22 – Mangaka-san to assistant-san (7,75)

e5d0c23cb3891db83014738fc50fc41c1405121263_full.png

Abans de parlar d’aquesta sèrie vull deixar clara una cosa: no sóc excessivament fan de l’humor japonés. És un estil de conyes que se’m fa prou pesat i repetitiu. Podríem dir que dins del gènere, un dels animes més grans és Lucky Star (ja que, malgrat que no tracte l’humor directament –com ho fa Nichijou– les conversacions de les personatges la cataloguen directament dins el gènere), però el seu humor era massa absurd per a mí. A diferència d’açò, Mangaka-san to assistant-san utilitza l’humor japonés ordinari (present en milers d’altres obres) però ho fa amb una frescor i un bon rollo que fa que, malgrat que em general no el considere res de l’altre món, durant la meua visió d’aquest anime soltara més d’una riallada. La meua sèrie d’humor japonesa favorita, sí senyor.

 

Número 21 – Mob Psycho 100 (7,75)

742828.1470715886.png

Què podria dir de la segona obra creada pel gran ONE? En molt poc de temps aquest autor s’ha creat un estil propi i un lloc bastant gran dins l’anime. A l’igual que One Punch Man, el prota d’aquesta sèrie està OP que et cagues i és el més poderós en diferència de la seua sèrie. I, fins i tot, podria arriscar-me a dir que Mob, al 100%, seria capaç de guanyar a Saitama. La pregunta és: És Mob Psycho 100 millor que el seu antecessor? Possiblement sí, les sèries són, les dos, realment bones i tenen una qualitat comparable. És més, segons la meua opinió, Mob Psycho 100 tracta i resol millor els temes que sempre planteja ONE a les seues obres; però en conjunt la sèrie no és tan atractiva com era One Punch Man ni tan eficaç. Em va agradar Mob Psycho 100? Clar que sí! Però One Punch va ser, per a mi, una gran sorpresa.

 

Número 20 – Dragon Ball (7,75)

kcKvxAy.jpg

Qui no ha sentit parlar de Dragon Ball? Pot ser l’anime més conegut a nivell mundial? El Shonen clàssic? En aquest cas sobren les presentacions. Tots som capaços de reconèixer l’obra, malgrat que siga almenys “sonar-nos” per damunt. No seria capaç de respondre a la pregunta de si aquest és el millor Shonen de la història (ni m’agrada en excés el gènere ni he vist moltes sèries d’aquest tipus), però si va ser dels primers i dels que va deixar el camí per a molts altres actuals com Boku no Hero Academia. Com a sèrie no compleix del tot, té molts capítols de relleno i algunes coses bastant roïns, però ha trascendit generacions i ha fet alçar les mans al cel a milions de persones al llarg de la terra. Així que tal mèrit mereix la seua recompensa.

Número 19 – One Punch Man (8)

screen-shot-2016-01-10-at-18-53-14.png

Possiblement l’anime de més renom del 2015 i en aquest cas m’alegre de la seua més que merescuda i gran fama. Una obra innovadora en el seu plantejament que no vol deconstruir el sobreexplotat gènere del Shonen, sinó donar-li un punt de vista distint des d’altra perspectiva. A més d’això és una obra reflexiva, entretinguda i realment divertida. Una obra molt completa que va marcar la forta eixida d’ONE dins el món de l’anime, donant lloc a la creació de la sèrie de Mob Psycho 100 (del que parlem abans) i de la segona temporada de One Punch Man durant aquest 2017. Si hi ha una definició per al concepte “bona sèrie” dins l’anime seria aquesta obra.

 

Número 18 – Kill La Kill (8,15)

kill-la-kill-volume-3-screenshot-07.jpg

La segona obra dels creadors de Tengen Toppa Gurren Lagann i la primera obra del jove estudi Trigger (que ja ens a deixat alguns animes de molt bona qualitat). En Kill La Kill trobem el mateix cas que Keijo!!!: una exageració de la sexualització dels personatges femenins de molts animes. En el cas de Keijo trobem un esport on sols es poden utilitzar el cul i les mamelles de les ties. En canvi, en Kill la Kill trobem que les protagonistes són més poderoses quan menys roba porten ficada en eixe moment. Així i tot, aquest anime no sols utilitza la hipersexualització al seu favor sinó que també transforma als seus caràcters femenins en dones fortes, valentes i decidides. Així que Uh! Ah! Las chicas son guerreras.

 

Número 17 – School Days (8,25)

2007-07-18-06-34-21.jpg

School Days no és la segona arribada de Crist però no és una sèrie tan roïna com la gent diu, i fins a tot a alguns vos estranyarà que estiga en aquesta posició relativament elevada. La sèrie ens ubica en un institut i podent tractar del típic anime Shojo la sèrie muta i canvia, canviant de gènere cap al Harem a mesura que el seu personatge principal, Makoto, també canvia, deshumanitzant-se. Un personatge que està considerat dels més odiats de l’anime i que, com cada u ens trobem amb el que ens busquem,  el pobre Makoto es troba en un final excessivament catàrtic i dels més sorprenents i forts de tot l’anime. S’ho mereixia?

Número 16 – FLCL (8,3)

1QYtwOO.png

FLCL és un d’eixos animes dels que no puc parlar sense que se’m faça un nus a la gola. Estime esta sèrie amb bogeria. Són tantes les coses que expressa aquest anime, com les que em fa sentir a mi o les que jo mateix vull expressar al parlar d’ell. Una sèrie de durada curta, quasi perfecta, que exposa els seus temes mitjançant una gran abstracció i amb una estètica estrident, amb Rock japonés i uns dibuixos molt “cartoon”. El seu prota té 12 anys i en la sèrie experimenta l’entrada a l’adolescència mentre descobreix que el món és més fosc del que pareix. Una gran sèrie, però sobretot, una gran experiència que ningú es deu perdre.

 

Número 15 – Samurai Champloo (8,5)

5176710-8428100356-781.j.jpg

La segona gran obra de Soichiro Watanabe, autor de Cowboy Bebop i un dels millors directors dins de l’animació japonesa. En el seu estil trobem la mescla d’una ambientació i un estil de música. En aquest anime, Watanabe combina l’època medieval japonesa del període Edo (S.XVI, samurais i tota la pesca) i el Hip Hop japonés (influenciat fortament pel Jazz i el Chill Out) amb grans autors com Force of Nature, Fat Jon i Nujabes. El que no m’agrada d’aquest autor i la seua obra és que cada capítol et conta una història independent (format que no em convenç). Així i tot la sèrie destaca per fer-se ferma a foc lent, basant-se en la relació dels personatges i tenint lluites espontànies amb una animació més que digna. Un gran resultat, dirigit per un mestre, i amb la millor música al seu fons.

Número 14 – Code Geass (8,5)

56170.jpg

M’agrada Code Geass perquè apart de tindre una història atractiva, el creixement i desenvolupament d’aquesta és realment bo. Comença com una sèrie que promet moltes coses i, més que aguantar el tipo, sap proporcionar-les d’una forma correcta, generant una tensió constant i augmentant la seua escala. Estem parlant d’una sèrie en la que veiem una Guerra a nivell Mundial i que està liderada per jocs mentals al més pur estil de Death Note (anime amb què es compara constantment). En aquest cas, la sèrie es perd més en fer constants clifhangers i en lluites de mecches, que malgrat que són bastant espectaculars (perquè negar-ho), opine que no peguen gens amb el joc mental, més pausat i subtil. Un gran anime, i dels més estimats, però que té alguns aspectes que no em convencen del tot.

 

Número 13 – La chica a orilla del mar (8,5)

umibe3.jpg

Sorpresa! Se’ns ha colat un manga! I es que són tan pocs els que he llegit sencers (tan sols dos) que em done la llicència de posar-los a la llista. Les dues obres són d’Inio Asano, el considerat millor mangaka en l’actualitat (amb permís de Miura). En el cas de La chica a orilla del mar, trobem una de les millors obres d’Asano. En aquesta veiem la relació no-amorosa de dos joves que es buscaran per donar-se calor l’un a l’altra i així oblidar la merda de món que els envolta. Una obra explícita (i no en el sentit de Gantz, una explicitat justificada i agradable, gràcies), dura i difícil de llegir. No és el manga més recomanable, però si que és una història més que ben contada i que t’atrapa a cada pàgina que lliges.

 Número 12 – Shingeki no Kyojin (8,75)

shingeki_no_kyojin_thoughts___by_dannythehelper-d5yoteu.jpg

Un dels animes que més comunitat, renom i bona reputació ha guanyat a causa de la seua història molt original i una espectacularitat poques voltes superada dins de l’animació japonesa. I és que no és broma, estic segur que si diguera qualsevol cosa roïna d’aquesta sèrie més d’un em saltaria al coll. Però no vaig a ser tocapilotes, ja que també sóc fan d’aquest anime, perquè negar-jo. Una sèrie que combina el terror psicològic més cru amb l’espectacularitat més bombàstica, digna del cinema de Michael Bay i de donar-te un bon xut d’adrenalina. L’únic aspecte que trobe negatiu d’aquest anime és la seua segona temporada, excessivament lenta i que invertix massa temps en caràcters i idees bastant secundàries que no seran més desenvolupades en el futur.

Número 11 – Clannad (8,75)

PhmMiJ8.jpg

Aquest anime va suposar tota una sorpresa per a mi, i és que si la primera temporada d’aquest és el típic anime que veiem milers de voltes repetit al llarg de l’any (història desenvolupada en un institut, i de gènere slice of life i harem) la seua segona part em resulta molt interessant per la seua autenticitat. Si en FLCL podíem vore el canvi de la infantesa a l’adolescència, en Clannad podem vore el canvi de l’adolescència a la vida adulta. Una vegada acabada la seua primera temporada, els seus personatges es graduaran i començaran a fer els estudis universitaris, buscar una feina estable i fer front a l’angoixant rutina. A més la sèrie enfoca aquesta maduresa des d’una mirada realista però molt dolça i tendra. I és que poques vegades, un producte audiovisual m’ha fet sentir tant.

 

Número 10 – Cowboy Bebop (8,8)

Movie-Main.jpg

La primera gran obra de Soichiro Watanabe (autor del que hem parlat abans en Samurai Champloo), el segon anime més premiat de la història, un dels més distribuïts pel globus (tenint una forta fanbase hui en dia) i, sense cap dubte, un clàssic dins l’animació japonesa. En aquest cas, Watanabe combina la ciència ficció amb el jazz i ho fa tot en clau de western, convertint als seus personatges en pistolers espacials. Les distintes aventures que viuen els personatges d’aquest anime faran que, cada volta, ens arrimem més a ells i ens afectem per cada una de les seues vivències. Una obra única i especial, transcendental a molts nivells. Segur que en el futur ens seguirem veient, Space Cowboy.

 

Número 9 – Berserk (8,9)

berserk_2.png

I quan parle de Berserk no estic parlant del seu manga. Sí, reconec la seua gran qualitat i possiblement siga un dels millors mangues que s’estiga publicant en l’actualitat, però no he començat a llegir-me’l. Quan parle de Berserk ho faig referint-me a la versió animada del 1997. Posteriorment, i prou actualment, hem tingut altres versions i malgrat que no les he vist puc afirmar sense cap dubte que aquesta serà la millor adaptació a l’anime d’aquesta obra. Berserk 97 planteja una sèrie de temes profunds i interessants i, el que més m’agrada, és que lidia amb ells d’una forma magistral, sabent suportar-los i transmetre’ls d’una forma inigualable. A més, Guts és el protagonista més indicat per aquesta epopeia. Un personatge del que més ens interessarem quan més sabrem d’ell.

 

Número 8 – Tengen Toppa Gurren Lagann (9)

screenshot-2013-06-22-22-35-59.png

Un dels animes membres de la trilogia capitolina de l’estudi GAINAX junt a FLCL i una sèrie que vorem posteriorment. Tengen Toppa Gurren Lagann pot ser, possiblement, la sèrie d’animació japonesa més èpica fins el moment. La seua constant evolució cap a una escala cada volta major, els seus personatges i el ben utilitzat que estan cada un dels elements que la componen donen lloc a una espectacularitat insuperable i que no està injustificada. Gurren Lagann és èpic i  malgrat que no és una obra gens innovadora, agafa tots els clixés possibles i els utilitza al seu favor donant lloc a un producte més que excel·lent.

 

Número 7 – Baccano (9)

ss-9952.jpg

Baccano no és l’obra més coneguda dels seus autors. Aquests seran més recordats en un futur per la creació de Durarara. Així i tot, malgrat que no he vist la seua gran obra, no em cal vore-la per saber que són uns genis. Baccano és una obra que destaca per tindre una qualitat atípica, sent realment bona en quasi tots els seus aspectes. Els seus salts temporals, l’ambientació i els seus personatges faran que t’enamores d’ella i no et pugues desenganxar de la pantalla. I sobretot el jazz. El. Puto. Jazz. La utilització metòdica de la música junt una mescla de bon rollo i gore bastant agradable donen lloc que Baccano siga un dels animes que més m’ha agradat.

 

Número 6 – Mahou Shoujo Madoka Magica (9,15)

Mahou.Shoujo.Madoka☆Magica.full.1330030.jpg

No he vist mai Sailor Moon ni cap de les sagues, així que tot el meu coneixement sobre el gènere de les xiques màgiques és bastant reduït. Madoka és la meua única experiència dins del gènere i no m’esperava gens que fora així. I menys mal que no és canon ni és el típic que podem trobar dins d’aquest tipus d’animes. No vaig entrar verge a la sèrie i sabia el que m’enfrontava i així i tot, en la meua primera revisió, em vaig quedar glaçat. Una sèrie dura i difícil de digerir, més marcada encara per eixa estètica dolça i pastelosa. Odiar a Makoto? Hem d’odiar al Kyubi!

 

Número 5 – Steins;Gate (9,25)

VD2Pk.jpg

Steins;Gate és una bona sèrie. No sóc molt fan de les obres que tracten com a tema principal els viatges temporals perquè la majoria d’aquestes no saben portar-lo bé i acabem trobant-nos en un resultat desastrós i ple d’errors. Així i tot, Steins;Gate està ideada al mil·límetre i dirigida d’una forma molt exacta, no sols lidiant de forma correcta amb el seu leit motiv sinó fent-lo realment interessant. Els seus personatges són realment atractius i carismàtics, quedant-te realment amb ells. La única cosa que li tire en cara és un inici excessivament lent que quasi em va fer que la deixara durant la meua revisió, aspecte que ara em fa replantejar el Hara-Kiri. Possiblement, l’aspecte que més m’agrade d’aquest anime és com representa de forma correcta el mètode científic: eixe constant procés de prova i error fins que el plàtan es deixe de quedar verd.

 

Número 4 – Death Note (9,25)

uA1cxl3-noscale.jpg

Aquesta sèrie té una fama i un reconeixement molt elevats, sobretot en occident on sols cal vore els intents constants d’adaptar-la a un públic no japonés. La qüestió és que si alguna cosa li agrada tant a la gent serà perquè és bona, no? Death Note és un thriller amb molta potència i molta constància d’ell mateix. Apart de l’originalitat del propi plantejament (la capacitat de matar a qualsevol persona escrivint el seu nom a una llibreta) és realment interessant com ens sitúa dins d’una investigació policial molt precisa, on tots els factors estan calculats al mil·límetre. I eixe és un dels punt més atractius de la sèrie: el joc mental entre Light i L és espectacular i està molt ben portat. Altre dels aspectes que més m’agrada de Death Note és que no deixa clar qui és el bo o qui és el roí, aquest dependrà de la teua ideologia o la teua moral. No he vist encara Monster, el que diuen que pot llevar-li el tron com millor thriller de l’anime, però l’existència d’aquest anime ja és tota una ajuda per al gènere Seinen.

Número 3 – Anohana (9,5)

anohana-7-2.jpg

Em sabria greu dir que Anohana és una bona sèrie simplement perquè et fa plorar, però per ahi van els tirs. Són bastants les sèries anime dissenyades única i simplement per fer-nos plorar (Angel Beats o la pròpia Clannad, de la que parlàvem abans), però cap et toca tan endins com fa Anohana. I si fa açò és perquè pot presumir de tindre uns dels millors personatges de tota l’animació japonesa. La qualitat d’aquests i les seues característiques convertixen al grup d’amics en un conjunt natural, molt accessible i creïble. IluTV diu que aquest és l’anime més real que existeix i malgrat que opine que és una afirmació massa forta, no vaig a desmentir-la. Les sensacions que et genera aquesta sèrie són úniques i si et fa plorar no és sols per un típic dramatisme rebuscat, sinó perquè sents els patiments i l’angoixa dels seus protagonistes o perquè sents la felicitat i l’optimisme d’aquells que se’n van havent complit la seua feina. Desconec si serà l’anime més real de la història, però a mi em va fer sentir com si fora part del grup de Menma.

 

Número 2 – Oyasumi Punpun (9,75)

qgoodnight_punpun_v013_p124-125.jpg

La millor i gran obra d’Inio Asano fins el moment. El manga ens conta la vida de Punpún, un xiquet normal japonés des dels huit anys fins als vint. Vorem la seua entrada a l’adolescència, les seues primeres vegades i com s’obri al món exterior, i una cosa interessant d’aquesta obra és que sempre vorem al protagonista i als seus familiar dibuixats com uns pollets. Però no vos deixeu enganyar: aquesta no és una obra fàcil. A Inio Asano li agrada enfonsar els seus personatges en la més misèria i merda absoluta, arribant a quasi burlar-se de nosaltres, els lectors, per agafar-li “carinyo” a algun caràcter seu. Si deixant de banda el sexe extremadament explícit de La chica a orilla del mar el manga era dur perquè mostrava el distanciament amorós i l’oportunisme de la parella d’amants protagonista, Punpun és més dur encara perquè veiem que la vida del seu protagonista és agoniosa. Cada familiar li proporcionarà una desgràcia i el canvi a una nova ciutat no suposarà un canvi d’aires sinó el fet de saber que ha arribat el teu final. Aquesta és l’obra més dura i atrapant que he trobat, una obra on l’optimisme és una cosa idíl·lica i inalcançable. El manga et tocarà per dins en milers d’ocasions, fent-te pols mentalment i deixant-te en un sabor amarg de boca a l’acabar-la. Així i tot, la genialitat d’Asano per transmetre’ns aquesta història tan íntima em fa estimar aquesta obra cada vegada més i més. Serà un manga de pollets, però estime totes i cada una de les seues pàgines.

 

Número 1 – Neon Genesis Evangelion (10)

maxresdefault (1).jpg

Toca parlar d’Evangelion i posar-me a prova. Quan parle d’aquesta sèrie estic fent-ho parlant de l’ANIME DE CULTE per excel·lència. Un anime amb una antiguitat no molt elevada (1995), que va obrir fronteres, convertint-se en l’anime més mirat i influent en tot el món als 90 (junt a, òbviament, Dragon Ball). Però parlant d’Evangelion no ho faig referint-me a una obra de nínxol, quasi oblidada i reservada per a un públic selecte, perquè a dia de hui la sèrie segueix agafant fama i fent-se més i més lloc en la cultura popular. Evangelion ha trascendit en molts aspectes: des de la seua banda sonora, el seus models de personatges (té la millor Tsundere de l’anime, perquè enganyar-nos), les seues escenes de lluita, el seu openingEvangelion va marcar molt a tota una generació, però lluny de la seua gran acollida ens trobem en una obra molt íntima, on Hideaki Anno es va deixar ànima i cos per representar la seua situació durant la depressió. M’arrisque a dir que, malgrat que la sèrie és excel·lent en quasi tots els seus aspectes, és tan realment bona pels seus personatges. Personatges que, com els d’Anohana es senten increïblement reals, però no pel seu optimisme ni per la seua il·lusió de millorar el món que els envolta sinó per mostrar el caràcter dur i amarg de la vida. Evangelion tampoc és una obra fàcil ni accessible, la veritat. I malgrat que els seus capítols finals, dels quals estic bojament enamorat, són realment durs, és una obra que recomane a tot el món. A l’acabar aquesta sèrie o l’estimes amb bogeria o et quedes indiferent, i la resposta de cada persona depén d’ella mateixa o de la seua visualització, així que sols puc recomanar-vos que la mireu i que tragueu les vostres pròpies conclusions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s