Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que tropeça més de dues voltes en la mateixa pedra i, siguem sincers, aquesta és una afirmació innegable. Açò ho podem vore representat sobretot a la història, i és que és molt graciós comprovar com milers de fets estúpids ben ideats són capaços d’acabar amb nacions hegemòniques durant segles i segles i sense aprendre res d’ells.
Vore una situació passada i sentir que forma part del nostre present. Això és el que vaig sentir al vore Doctor Strangelove. Aquesta gran obra de Kubrick és una visió paròdica de la tensió nuclear i armamentística que representaven les dos grans potències de la Guerra Freda: els EUA i l’URSS. Aquesta situació esperpèntica és similar al que està passant actualment amb la tensió entre els EUA (també, com no) i Corea del Nord, nació que ha heredat i assolit el paper de màxim exponent del comunisme en esta continuació de la Guerra Freda.
Doctor Strangelove està en blanc i negre, els seus efectes especials dels avions bombarders americans volant pel cel són bastant qüestionables i té més de 50 anys ja ―53, per ser exactes―, però el conflicte representat en ella segueix hui en dia i la situació segueix arrimant-se a la irrealitat. Passa el temps però les coses són iguals que en aquesta pel·lícula mig centenària. Som humans, i no aprenem.
I és que d’això tracta l’obra que analitze hui. Un dia, el general Ripper, en un atac de bogeria, decideix enviar als seus avions a atacar l’URSS mitjançant el pla R ―el més extremat i en el qual no es poden negar les ordres una volta dites―. Els alts càrrecs dels EUA, amb la por d’iniciar obertament el conflicte, els demanen als seus similars del bloc oriental que es defenguen i derriben els avions ianquis, ja que si alguna bomba cau damunt de Rússia automàticament s’activaria l’arma del Final del Món, causant la mort de tots els humans del planeta.
El plantejament és molt atractiu, i més que semblar quelcom impossible, pot sonar completament verídic. La por comuna a l’enfrontament nuclear obert era real durant els 50 i 60 així que un atac sorpresa ―i injustificat― dels EUA no pot ser tan descabellat. Però el que realment m’atrau d’aquest és el toc paròdic de Kubrick. En una situació així, d’on la voluntat de dos països podia donar lloc a l’Holocaust nuclear final, el director reacciona amb passotisme, caricaturitzant els beligerants i representant el sense sentit de la tensió de la Guerra Freda.
I és que molts aspectes d’aquesta obra estan caricaturitzats. Sobretot els seus personatges, amb uns pensaments, ideologies i comportaments tan bojos que omplin l’obra de l’humor negre i sarcàstic que la caracteritza. Hi ha molts a la cinta: el general Buck i el seu odi desenfrenat al comunisme, el major “King” que en una situació de conflicte vestix un barret texà o el president de l’URSS ―que ni veiem ni sentim, però sembla que és altre llunàtic―.
La pel·lícula està plena de gent desquiciada i a l’hora de parlar d’ells m’agradaria fer-ho de dos personatges en concret, possiblement els més deshumanitzats de l’obra. Per una banda, tenim al general Ripper. Aquest inicia el conflicte de forma aparentment injustificada. Després vorem que les seues decisions estan justificades per la seua part. Creu fermament que els russos estan enverinant a la població americana mitjançant la fluorització de l’aigua, afectant directament als fluïts del cos humà. Aquest verí aniria ―suposadament― llevant l’energia de les persones al segregar fluïts: el propi Ripper ho va «descobrir» al sentir-se molt cansat després de tindre sexe. És a dir, la mort de milers de milions de persones perquè un general pensa que els seus «preciosos fluïts corporals» estan enverinats.
L’altre personatge destacable de la cinta ―tan destacable que el seu nom serà el títol original de l’obra― és el Doctor Strangelove. Aquest és un antic ciutadà alemany que després de la Segona Guerra Mundial, amb la derrota nazi, adoptarà la ciutadania americana i es canviarà el seu nom per Strangelove. És un personatge molt carismàtic i que apareix quasi al fina de l’obra per agafar tot el protagonisme. Serà la màxima identitat científica dins la Sala de Guerra del Pentàgon i serà l’encarregat d’idear la supervivència dels americans després de l’activació de la Màquina del Final del Món. M’encanta aquest diable. La seua forma de parlar, el seu braç dret amb consciència pròpia ―l’enfrontament per controlar-lo és una situació que em fa riure sempre― i sobretot la seua frase final fan que estiga enamorat d’aquest caràcter. L’última intervenció d’un personatge a l’obra és seua, quan s’alça de la cadira de rodes i exclama a tota veu «Mein Fuhrer, I can walk».
Parlant d’altres aspectes tècnics, destacaria la seua escenografia molt reduïda, però molt treballada. Pràcticament la pel·lícula es desenvolupa en tres llocs: el despatx del general Pipper, la Sala de Guerra del Pentàgon i l’avió bombarder. En aquest últim cas caldria nombrar l’obsessiu perfeccionisme de Kubrick, que malgrat tractar-se d’una pel·lícula còmica volia que els controls de la nau foren el més similars als reals possible ―tenint problemes i havent de suposar-los per temes de confidencialitat―.
No cal ser molt àgil per descobrir que, mitjançant l’esperpent de l’obra, Kubrick vol transmetre un fort sentiment antibel·licista. Com vaig comentar al meu anàlisi de Senderos de gloria (1957), Kubrick utilitza el seu cine per reivindicar-se contra les guerres. És sols que transmet un mateix missatge, però de formes distintes:
Per una banda, en Camins de Glòria, Kubrick denuncia el conflicte mostrant la seua crueltat a primera línia, fent-nos saber així el patiment dels soldats, molts d’ells mutilats o executats per «incomplir» amb el compromís i l’honor del seu país. Kubrick tracta la guerra sense artificialitats, de forma directa, amarga i crua. En contraposició a les trinxeres, en l’obra també veiem l’organització del conflicte des de zones remotes, en grans palaus, on generals i alts càrrecs de l’exèrcit prenen les decisions que més els interessen personalment.
Per altra banda, en Doctor Strangelove, Kubrick renúncia a parlar del conflicte a primera línia i ho aprofita per centrar-se directament en la toma de decisions en llocs més remots encara, centrant-se més en la burocràcia i la diplomàcia. Al centrar-se en aquesta opció, abandona la seriositat i el compromís i utilitza la deformació i la caricaturització del conflicte, que acabarà sent representat com un enfrontament buit i completament injustificat. La pel·lícula és còmica ―i de les millors de la història en aquest gènere―, però així i tot trobem un gran toc amarg al llarg de tota la pel·lícula.
Egoisme Soluble 