2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968)

Estem sols a l’espai? Qui o què ens va crear? Per què estem ací? Passen els anys i els éssers humans ens seguim preguntant les mateixes qüestions que encara no han trobat resposta. Poden semblar bastant simples, però l’absència d’una resposta vàlida dona lloc que siguen un dels nuclis del pensament humà. L’intent per donar-les resposta i les diverses interpretacions han acabat desenvolupant-se en les distintes religions, cultes o mites que plenen el nostre planeta.

Models de vida dirigits mitjançant dogmes i codis de conducta que han format part de la nostra existència pràcticament des dels nostres inicis, quan fèiem figures de Venus mitjançant fang. Durant la nostra xicoteta estança al globus hem tractat de resoldre aquestes tres qüestions i, en el cas de hui, parlem de la versió cinematogràfica que Kubrick defén a la seua obra mestra 2001: Una odisea del espacio (1968).

2001 és l’octava pel·lícula d’Stanley Kubrick i és molt important dins la seua filmografia perquè és la que dona inici a la seua tercera etapa com a director ―en la qual veiem les seues obres més grans―, a més que serà el punt de sortida del Kubrick més misteriós i enigmàtic que plenarà de simbologia i missatges ocults les seues obres.

Aquesta és una obra difícil d’interpretar i analitzar a causa del seu misticisme i la forma en que està dirigida, així que ho tinc difícil per a criticar-la. El plantejament és el següent: fa milions d’anys una tribu d’homínids és desterrada de la seua bassa per una tribu de similars seus. La cosa canviarà quan un gegantesc monòlit de color negre s’aparega a la primera tribu, donant-los una intel·ligència superior. Aquests, gràcies a l’ajuda del monòlit, aprendran a utilitzar ossos com armes i així podran reconquerir el seu territori i, per tant, garantir la seua supervivència.

Posteriorment, milions d’anys després ―en un suposat any 2001―, els humans trobaran un segon monòlit soterrat a la Lluna de forma artificial, provant així l’existència de més vida intel·ligent a l’Univers i que no estem sols al Cosmos.

Com podem vore, l’argument i el tema principal de l’obra és bastant clar: l’evolució de l’ésser humà. Mitjançant aquest leit motiv Kubrick s’encarrega de resoldre les tres qüestions indesxifrables, però mitjançant unes respostes plenes de misteris, marcades i limitades pel gènere de l’obra: ciència ficció.

Més que establir un nou dogma i una resposta definitiva per a les grans inquietuds de la humanitat, Stanley Kubrick explica l’evolució i altres processos objectius mitjançant la fantasia i la ficció, amparant-se en aquestes i mostrant també una resolució i interpretació més interessant i rebuscada.

Parlant dels caràcters a l’obra, és curiós perquè trobem de molts tipus diferents: des d’australopitecs fins a robots amb una intel·ligència artificial molt elevada, passant també pels humans. I el curiós de la cinta és que nosaltres som els que menys rellevància podem acabar tenint en el film.

En la cinta es veu la nostra evolució, sí, però en ella no participem de forma activa sinó que aquesta avança per actes quasi dignes de providència, donant lloc que tingam un paper prou secundari al film. I sí, hi ha bastants personatges humans a la cinta que tenen una gran rellevància, persones que al llarg del metratge s’enfronten a les adversitats que apareixen i tenen la seua certa evolució, com el capità Bowman. Fins i tot seria curiós esmentar la presència al film de la tensa carrera espacial pel prestigi que estaven fent l’URSS i els EUA a la Guerra Freda ―moment en el que es va produïr la pel·li― quan el Doctor Floyd, americà, es nega a compartir informació amb els seus companys de gremi soviètics. Però ací el personatge principal té un nom amb sols tres lletres: HAL.

HAL 9000, o simplement Hal, és el vertader protagonista de l’obra. O, almenys, el personatge més icònic i que més bé recordarem quan rememorem aquesta cinta. Hal és una supercomputadora creada als 90 amb una intel·ligència artificial altíssima i és l’encarregada de ser el cervell de la nau que portarà als humans ―els doctors Poole i Bowman, entre altres― a la seua primera expedició a Júpiter.

HAL és interessant perquè se’ns plateja com la màquina definitiva, un ordinador amb un historial operatiu perfecte que pot semblar, fins i tot, superior als seus creadors: nosaltres. I malgrat que en el film done la impressió que realment la seua intel·ligència artificial falla és al contrari. La insubordinació als doctors Poole i Bowman per la seua supervivència mostrarà les seues ganes de no morir desconnectat, és a dir, les seues ganes de viure. Podem seguir considerant-lo simplement una màquina?

Però 2001 no és sols una pel·lícula amb uns temes i reflexions interessants sinó que també és preciosa en tots els seus elements. Els apartats artístics de l’obra estan dirigits d’una forma exquisita. Trobem una banda sonora mítica formada per peces clàssiques de la música romàntica com El Danubio Azul en el «ball» dels satèl·lits o Also Sprach Zaratrustra a la introducció de la pel·lícula i al seu final, agafant una força innegable i convertint-se en el tema principal de l’obra. La música, malgrat que estranya per al gènere ―música clàssica per a la ciència ficció― acompanya d’una forma magistral les imatges i dona al film una identitat molt merescuda, introduïnt-la dins d’eixes bandes sonores que formen part de la cultura popular.

Per altra banda, dins dels apartats artístics voldria parlar de la seua narració única. L’obra dura 140 minuts, dels quals tan sols quaranta minuts són diàleg i trobe que aquesta és una bona manera de dir que les coses estan ben fetes. Kubrick aposta per una narració lenta, a foc lent, sí, però ens conta aquesta enrevessada història mitjançant el suggeriment per imatges i música. El llenguatge cinematogràfic i audiovisual al seu punt màxim, alcançant el grau de poesia visual.

I no sols de l’estètica viu l’home, la pel·lícula té un apartat tècnic i una producció considerable. No és sols que Kubrick utilitzara un nou tipus de càmeres ―demanades a la pròpia NASA― per filmar l’obra, sinó que malgrat els 49 anys de l’obra (1968) aquesta ha envellit de luxe, sent en el seu moment pionera en els efectes especials  i guanyant eixe mateix any l’Oscar a millors efectes especials, l’únic de la carrera de Kubrick. Qui es podia pensar que un Univers de vellut negre anava a ser tan realista?

Entrant ja en zones més perilloses de l’anàlisi, podríem parlar del significat de la pel·lícula. Com havia dit abans, l’obra parla d’una suposada evolució humana al llarg dels milions d’anys en la qual intervenen uns sers d’intel·ligència superior per ajudar-nos. Trobem quatre monòlits al llarg del film.

El primer proporciona una intel·ligència superior al grup d’homínids, deixant-los així utilitzar estris per defendre’s. El segon no proporciona aquesta evolució artificial; aquest es troba a la Lluna i pareix que sols té la funció d’avisar als altres monòlits quan els humans pugam arribar al nostre satèl·lit. Pareix que sols es dedica a observar-nos i vigilar-nos, agafant el paper de vigia ―El centinela és el nom de l’obra escrita per Arthur C. Clarke en la qual es basa la cinta―. El tercer monòlit es troba en Júpiter i transporta al doctor Bowman al lloc on habiten els éssers superiors que es dediquen a investigar-nos com espècie. I, finalment, el quart monòlit es l’encarregat de fer evolucionar als humans des del nostre estat actual a un estat superior i que es coneix com «El xiquet de les estrelles».

Per tant, quines serien les respostes de Kubrick a les tres grans qüestions que he mencionat al principi? Davant la pregunta «Estem sols a l’espai?»  la resposta és clara: no. No és que no estem sols, és que som infinitament inferiors a algunes de les formes de vida que viuen en l’Univers. «Qui o què ens va crear?» no té una resposta al film. Sabem que hi ha algú que ens observa, vigila els nostres passos com espècie i fins i tot participa activament en el procés de la nostra evolució. Si són aquestes entitats superiors els nostres creadors no es sap, però sí queda clar que no tenim punt de comparació amb ells. Respecte a l’última qüestió, «Per què estem ací?», tampoc hi ha una resposta definida, però si realment hem de buscar-ne una clara podríem dir que estem ací única i simplement per superar-nos.

Davant d’una obra tan complexa sols podem especular la part superficial del seu missatge i intenció. Això sí, a l’hora de parlar de fets factibles trobem que 2001: Una odisea del espacio és una obra molt innovadora en el seu moment, una obra mestra, un clàssic del gènere de la ciència ficció, una meravella visual i, sense cap dubte, la millor pel·lícula que he vist fins el moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: