La Taronja Mecànica (Anàlisi, Cine)

la-naranja-mecanica-cartel.jpg
Pel·lícula: La Taronja Mecànica
Director: Stanley Kubrick
Any: 1971
Gènere: drama, ciència ficció, humor negre, futur distòpic

Com ja sabeu fa poc he començat el meu primer curs a la universitat. Sincerament, com vaig dir als Animes de la meua adolescència, sabia que anava a iniciar-se una nova etapa a la meua vida aquest mes de setembre, i així ha sigut. He hagut d’enfrontar-me a una nova situació amb nou campus, nous companys de classe i per primera vegada en la meua vida un temari que realment m’atrau i m’interessa.

A la meua carrera tenim una sèrie d’assignatures relacionades amb el món audiovisual. La que estem fent aquest semestre rep el nom de “Teoria de la Imatge” i de moment ens hem centrat en l’anàlisi de composicions estàtiques (fotografia i pintura), malgrat que en un futur ho farem de fragments audiovisuals. Açò no lleva que ja hem pogut parlar a classe d’Un gos andalús o de l’obra que comentem en aquesta ocasió: La Taronja Mecànica. Així que recolzant-me amb el material utilitzat a classe em dispose a parlar de l’obra més polèmica d’Stanley Kubrick. Palao, va per tu.

De què tracta La Taronja Mecànica? En aquesta obra tan original seguim l’èpica història d’Alex on passa de ser un delinqüent a un model a seguir per la societat. Originalment entre les seues aficions estava anar a prendre llet al seu bar de confiança i fer crims amb el seu grup d’amics, tenint tres coses sagrades a la vida: la ultraviolència, el sexe i la música de Ludwig van Beethoven.

Tot canviarà quan un dia se li’n vaja la situació de les mans i acabe assassinant a una dona. Alex serà abandonat pels seus amics i condemnat a presó. Allí li proposaran la llibertat a canvi de que forme part d’un projecte experimental, conegut com el Mètode Ludovic, en el que perdrà els seus instints assassins i es podrà reintegrar a la societat com un ciutadà modèlic.

05.jpg

L’obra de Kubrick està bassada en la novel·la del mateix nom (A Clockwork Orange, originalment) escrita per Anthony Burgess. En contraposició al film anterior de Kubrick on veiem un futur per a la humanitat positiu (l’any 2001 considerat com “futur” per a la gent de l’any 1968), malgrat que la pel·lícula planteje la guerra dels míssils nuclears dirigits per satèl·lits, ací tenim una visió de futur completament negativa.

Ens trobem davant d’un futur distòpic on el govern és insuficient per fer front a una onada de gent jove desmotivada que sols té com objectiu en la vida delinquir. La situació econòmica és pèssima, la violència és el principal mitjà d’expressió i la societat està afonada socialment. En aquesta situació tan pessimista que ens planteja Kubrick faria falta un heroi per arreglar les coses, veritat? I realment és així.

Alex és un personatge tan interessant i atractiu que em quede excessivament curt a l’hora de parlar d’ell. Té tants matisos i tants amagatalls on queden ocults aspectes de la seua personalitat que mai arribem a saber tot del nostre protagonista, malgrat que en un principi aparente que sí. La premissa simple de “M’agrada la violència, el sexe i Beethoven” no arriba a mostrar ni el principi de la complexitat del personatge principal.

Mira, sóc un inepte en el psicoanàlisi (la qual cosa, em pareix que entra dins de la normalitat més banal). Per no dir que no tinc ni idea de com va la cosa. Però sí puc afirmar que Alex DeLarge és dels majors antiherois que hem conegut a la història de la gran pantalla. No puc evitar rememorar l’obra V de Vendetta al fer aquest anàlisi:

HJn49ih

V, al còmic original d’Alan Moore, no era un heroi. Era un dèspota desquiciat, un sociòpata que sols aspira a la venjança dels que el van torturar utilitzant l’anarquia com excusa. V executa la llei de Talió més bàrbara i genocida justificant els seus bruts mitjans mitjançant un autodestructiu final. És un humà que viu sols a través de la ràbia, i la seua mera existència pixa damunt de la construcció de l’heroi clàssic.

Alex, per altra banda, no trobe que siga tan roí. Òbviament no estic dient que siga un angelet, al contrari, és una persona que viola i realitza actes vandàlics per simple diversió, i ahí és on volia anar a parar. No té un objectiu tan negre i malvat com V, sinó que delinqueix perquè és una forma d’evadir-se. I no és l’únic. Com veiem en la pel·lícula són molts els joves que ixen de nit per utilitzar la violència (generant conflictes entre bandes) i açò és tot culpa de la seua societat. Eixa societat distòpica que havíem comentat abans és la responsable de l’elevada conflictivitat juvenil i els seus adolescents són pobres diables condicionats per la insuficiència del govern de l’Estat on viuen.

Alex DeLarge és un assassí i sols pensa en fer mal per gust (com quan llegeix la Bíblia i s’imagina flagel·lant a Jesucrist) però d’alguna forma és l’heroi d’aquesta història. El nostre heroi i l’heroi més fill de puta que ens podem imaginar. A més seria interessant esmentar l’evolució del caràcter al llarg del film. L’Alex del principi no té res a veure amb l’Alex del final i malgrat que la seua evolució siga artificial (no evoluciona per una lliçó de valors sinó pel Mètode Ludovic) podem vore que al final segueix sent el mateix de sempre.

El muntatge de la pel·lícula és una bogeria. És tan únic i original i està realitzat d’una forma tan magistral que fa que no l’oblidem. La introducció amb sintetitzadors, el zoom-out de la cara d’Alex, el ball dels crists, l’orgia amb les dues xiques, l’assassinat de la dona dels gats, el llançament de la càmera al sòl a l’intent de suïcidi d’Alex… Però possiblement l’element favorit per tots els que veuen la pel·lícula és sempre el mateix: la música clàssica. Aquesta passa a ser quasi un personatge principal més i la combinació dels sintetitzadors amb les obres més clàssiques faran l’obra molt especial. La Taronja Mecànica és una declaració d’amor al propi Beethoven.

A_Clockwork_Orange_23.jpg

No sols el govern distòpic resulta mal parat en la pel·lícula, altres membres de la societat com la justícia o els mitjans de comunicació són altament recriminats en la cinta. I és curiós que, malgrat la parodia repetida que es fa de la crucifixió (tant a l’escena del Ball com a la de la lectura de la Bíblia) l’Església és l’única entitat que no resulta tan mal parada, és més, pareix que tinga el punt de vista més ètic i moral. Açò ho veiem quan, després de l’experiment Ludovic, es realitza una presentació dels resultats d’aquest. En la mostra Alex es temptat a violar a una xica i a defendre’s de la pallissa que està rebent, negant-se a les dos. Tot el món congratula el govern per aquest nou sistema que borrarà la violència i permetrà tornar a la societat als criminals excepte la figura d’un retor que increpa que això és amoral. Llevar-li l’opció al cervell humà de la violència no permet a la persona optar entre el bé i el mal, llevant-li una càrrega de llibertat molt elevada.

I així i tot, aquest no és l’únic missatge de la pel·lícula. Segons una entrevista a Kubrick, el director confirma que l’objectiu de l’obra és mostrar l’opció de l’augment d’un neofeixisme mitjançant la manipulació de la població a través de la banalització de la violència. I on som manipulats? Al propi cinema. I és que la Taronja Mecànica és una crítica molt forta al seté art. No sols a l’aspecte de la seua elevada exposició de la violència sinó a la seua capacitat de deixar-nos paralitzats sense poder apartar els ulls de la pantalla. Són molts els factors que apunten a açò: la sala de cinema, el projector, Alex nugat amb una camisa de força i sense poder tancar els ulls… En eixe moment Alex som tots nosaltres durant les nostres cícliques visites a les sales per vore pel·lícules.

Kubrick ja advertia al principi dels 70 d’aspectes molt presents en la nostra societat actual: la constant atenció i addicció als mitjans audiovisuals i les noves tecnologies (hui en dia més reforçat que mai pels telèfons mòbils) i l’augment de la polarització social i del neonazisme. Acabarà el lloc on vivim com el Londres distòpic de La Taronja Mecànica? Pot ser sí o pot ser no. Sols hi ha una cosa clara i és que malgrat que el món se’n vaja a la merda sempre ens quedarà Beethoven.

Nota final: 9,25

A-Clockwork-Orange-2.jpg

One thought on “La Taronja Mecànica (Anàlisi, Cine)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s