Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975)

Kubrick va morir prompte. Tots sabem que són moltes les estrelles que moren durant la trentena o abans i a tots ens venen al cap noms com Amy Winehouse, Freddie Mercury i Kurt Cobain. Llegendes que ens deixen amb una trajectòria curta, però intensa davant la qual sols podem pensar què ens hagueren proporcionat al futur.

Aquest no és el cas de Kubrick. El director va morir entrat ja a la tercera edat, amb setanta anys, d’un infart de miocardi i ja amb tretze pel·lícules a la seua esquena. Així i tot, podem afirmar que Stanley Kubrick va morir prompte, ja que van ser dos els projectes que no va poder realitzar mentre estava viu: Intel·ligència Artificial, la història d’un xiquet robot que després va desenvolupar Spielberg, i un biopic sobre Napoleó Bonaparte.

La pel·lícula biogràfica de Bonaparte era el somni de Kubrick. Va realitzar un treball d’investigació molt profund per aprendre tots els aspectes de la vida d’un dels personatges històrics més interessants i maquiavèl·lics ―i dolents, perquè negar-ho― que han trepitjat aquest planeta. Sols podem fer-nos palles mentals pensant en l’obra mestra que haguera pogut ser però front això, tant per proximitat històrica com per antagonisme, tenim altra obra que s’aproxima prou al que ens haguerem pogut trobar: Barry Lyndon.

Barry Lyndon és la novena pel·lícula d’Stanley Kubrick i ens conta la història de Redmond Barry, un jove orfe de pare que viu a la Irlanda de la Guerra dels 7 anys (mitjans del S.XVIII). Redmond està bojament enamorat de la seua cosina Nora Brady i quan aquesta anuncie el seu casament amb John Quin, un ric capità anglés, perdrà els papers. Barry repta a un duel al pretendent de la seua cosina, ferint-lo de mort. Per fugir de la llei, deixa el poble on viu i comença a recórrer l’Anglaterra moderna, vivint milers d’aventures i tractant d’aconseguir una fortuna nobiliària.

Després de formar part de l’exèrcit anglés i prussià es dedicarà a fer-se renom jugant a les cartes i estafant l’alta nissaga anglesa. Finalment vorà complits els seus somnis al casar-se amb Lady Lyndon, vídua de Sir Charles Lyndon, obtenint el nom de Barry Lyndon i una fortuna molt gran. Malgrat que tinga poder i diners al seu abast, aquest serà l’inici d’una etapa on sofrirà les conseqüències de les seues accions passades.

Per tant, durant les seues aventures, vorem la persecució del somni de Barry: el seu ascens social. Fet que no es fàcil d’aconseguir, ja que Kubrick arriba a aquest punt quan ja hem vist la meitat del film. És curiós però durant la meua visió del primer acte de la pel·lícula em venien constantment records d’altra obra molt anterior a Barry Lyndon. Concretament, 2800 anys: L’Odissea.

Odisseu volia tornar a sa casa, la seua pàtria Itaca, després de la Guerra de Troia i durant el camí es troba amb milers d’adversitats. Ciclops, sirenes, bruixes que assassinaran tots els seus companys de viatge, baixar a l’Hades… el pobre heroi les passa fotudes per poder aconseguir el seu objectiu.

I el cas de Barry Lyndon és el mateix. La primera meitat de la pel·lícula, on se’ns  conta com «Redmond Barry aconsegueix el nom i títol de Barry Lyndon», està composta per situacions molt diverses que modificaran el camí de Barry constantment, portant-lo d’una banda a altra i fent-lo canviar de rumb cada dos per tres:

Fugirà de casa, però uns lladres li furtaran tot; s’unirà a l’exèrcit anglés i vorà morir al seu únic amic, però haurà d’escapar; fugirà de l’exèrcit britànic i tindrà un rotllo d’una nit, però haurà d’unir-se a l’exèrcit prussià… Crec que està bastant clar. El canvi constant de ritme fa que la primera part siga interessant i hipnòtica, voldrem saber com Barry aconsegueix ser un Lord i com es forma el seu caràcter pel camí. No estaria disposat a dir que és la millor part del film, ja que la segona és més pausada i es dedica a rebentar eixe personatge que s’havia fraguat a foc lent anteriorment.

Redmond té uns objectius, una Itaca personal, però aquests són molt menys nobles que els d’Odisseu. Malgrat que els dos s’enfronten als problemes que els surten pel camí, les seues motivacions són distintes i on Odisseu, l’heroi clàssic, vol tornar a sa casa per recuperar el seu lloc, Barry  vol fer-se una casa i fer-se el seu lloc. Barry no és un heroi. Barry és un ningú que està fugint de la llei i la seua única esperança és ascendir socialment per aconseguir poder, privilegis i un nom. Tot el que el rei d’Itaca ja tenia.

I no sols al propi Odisseu em recorda Barry. Lazarillo de Tormes entra al ring per recordar-nos que aquesta història l’havíem sentit abans. A la novel·la picaresca anònima del S.XVI, Lazarillo passa per milers d’adversitats ―cas similar al que hem comentat abans― per tal de, sent un qualsevol, poder casar-se mitjançant un matrimoni poc honrat, però que li garantisca eixir de la pobresa. Redmond està disposat a casar-se de forma poc ètica ―recordem que el seu tonteig amb Lady Lyndon comença abans de la mort de l’anterior Lord― per garantir-se el mateix que Lazarillo ―un lloc on viure, menjar assegurat i una reputació al seu barri― però a altre nivell més elevat: un palau, una fortuna i un títol. Als dos casos, les dones de la casa queden relegades a un segon pla, sobretot al de la pel·lícula de Kubrick, on la muller de Barry passarà a ser una més de les seues propietats i haurà de vore fins i tot al nou Lyndon reunit amb altres dones.

El que està bastant clar de Redmond Barry és que és un fill de puta. En repetides ocasions a la pel·lícula se’ns mostra com és una personal cruel, sense escrúpols. No és la primera ocasió que Kubrick selecciona un antiheroi per protagonitzar la seua obra, però seria capaç de dir que considere a Barry el pitjor dels d’aquesta categoria.

Alex és perfecte al seu plantejament i sofreix un canvi radical, convertint-se en un personatge molt redó. Jack Torrance també sofreix una evolució, totalment argumentada, i és un bon personatge. En canvi, malgrat que podem vore com la personalitat de Redmond s’endureix a causa de les situacions que ha d’afrontar a la primera part del film, al final dona la impressió que «és dolent per ser dolent». El moment que més m’escama del film és quan Lady Lyndon, al cotxe de cavalls, li demana que no fume davant d’ella i el nou Lord Lyndon, en una actitud molt infantil, li respon tirant-li el fum a la cara.

Però eh, no siguem pessimistes. Aquesta obra té alguns aspectes que la fan una pel·lícula totalment digna de ser reconeguda. El primer que destacaria seria la gran capacitat de Kubrick de controlar la narració. Si en 2001 (1968) teníem una narració lenta on donava la impressió que a la nau dirigida a Júpiter no existia l’el·lipsi, ací tenim un ritme més lent encara que pot arribar a fer-se pesat.

Així i tot la seua utilització està justificada. La trama va creant-se a foc lent, creixent de forma suau però constant i agafant més i més força a cada minut que passa com una bola de neu. Em recorda fortament a Django desencadenado (2012), on Quentin Tarantino abusava de lent però ens recompensava amb l’espectacularitat del tiroteig de Candyland. Ací hi ha dos grans instants que ens premien per tota l’espera: la lluita al concert de música de cambra, on Barry agredeix al fill de Lady Lyndon, i l’intent de suïcidi de la Senyora. Dos moments crus on Kubrick arrima la càmera, fins al moment distant, als seus personatges per tal de vore el seu patiment. Els crits de Lady Lyndon són trencadors i parteixen tota la quietud que hem tingut fins el moment.

Malgrat tot, és a la mort del fill de Barry on Kubrick explota tota la tensió que havia anat acumulant prèviament i la fa explotar a la nostra cara amb eixe fèretre blanc i la música barroca a tot volum. La mort de l’infant no haguera sigut tan impactant si la narració anterior no fora tan pausada i tan reflexiva.

Si ens centrem en l’altre aspecte vorem que Kubrick deixa de ser un director ordinari. «Every frame a painting» és la millor frase que podria definir aquesta pel·lícula. I és que l’obra és preciosa: la seua fotografia és totalment artística i es nota que és l’obra del director on més pes li dona a l’estètica. Els bonics paisatges irlandesos i com Kubrick els dona un protagonisme similar al que li podria donar a un personatge és una prova d’açò. A més, la posició dels personatges als plànols recorda a les elaborades composicions que podríem trobar al cinema primitiu o a les representacions pictòriques. No cal ni parlar de la utilització bàrbara que es fa del punt de fuga. Kubrick vol fer ART, amb majúscules, i ho aconsegueix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: