Rànquing Millors Pel·lícules 2017

2017

Ara que per fi s’ha quasi acabat l’any, i abans de començar amb el millor del 2017, he de dir: Bon Nadal i Feliç any nou!

Sincerament aquest és el moment de l’any que més m’agrada des d’un punt de vista cinematogràfic. Mirar enrere i vore les grans obres que han format part d’aquests últims dotze mesos. Si l’any passat vaig poder traure una visió positiva de l’any, aquesta ocasió no va a ser menys i açò és possible gràcies a les distintes pel·lícules que ens han acompanyat al 2017. Superproduccions, cinema alternatiu, polèmiques… Ha sigut un any molt complet i ara és l’hora de reflexionar quins són els millors productes de tota la jornada. Sense oblidar, això sí, els casos d’abusos sexuals que han eixit a la llum recentment i que s’han de condemnar obertament.

Així i tot, no vaig a seguir el mateix modus operandi que l’any passat per a plantejar el rànquing.  No vaig a donar els premis de “Pitjor pel·lícula de l’any” i de “Major decepció de l’any”, ja que vull centrar-me en el bon cinema. Per altra banda, al cas de “Menció Honorífica” no pense nombrar solament una pel·lícula sinó aquelles que malgrat que no entren al rànquing mereixen almenys un reconeixement. La resta de premis; “Major sorpresa de l’any”, “Pel·lícula favorita de l’any” i “Millor pel·lícula de l’any”; apareixeran a les deu posicions amb les seues respectives obres. Anem allà!

Mencions honorífiques:

  • Wonder Woman: tots sabem que a DC Comics pareix que no se li done molt bé adaptar còmics al cinema. L’any passat Batman v Superman i Suicide Squad van ser de les pel·lícules més mediocres de l’any (sí, Suicide Squad va guanyar un Oscar pel seu maquillatge, però segueix sent un producte roí; never forget). En canvi, Wonder Woman va aparèixer a la cartellera d’una forma explosiva i pegant un fort colp a la taula mostrant que la productora també pot fer bon cine quan s’ho proposa. És una pel·lícula que no afegeix res nou a la típica història de l’heroi occidental i funciona a base de clixés, però és fluida i funciona molt bé. A més, l’obra ha posat a la figura de la dona valenta al gènere dels superherois a la gran pantalla, així que ja mereix un poc del nostre respecte.

wonder-woman.jpg

  • Colossal: no sé encara fermament quina és la meua posició front aquesta pel·lícula. És el primer film de Vigalondo que veig, i quan la vaig visualitzar no em va agradar gens. Alguns personatges actuen de forma totalment il·lògica i, malgrat l’original plantejament inicial, la història atrapa molt poc i sense avançar de forma atractiva. D’acord, accepte que és una reflexió molt bona de l’imperialisme, la violència de gènere (i una deconstrucció dels gèneres), la cultura de la drogadicció mitjançant l’alcohol i quasi tots els aspectes de la cultura occidental; però trobe que aquests temes o no són ben tractats al film o són eclipsats per la resta d’elements de l’obra, prou mediocres. Així i tot, almenys Vigalondo mostra que sap aprendre i referenciar als clàssics, com veiem a l’escena final que és una referència molt directa al final de Neon Genesis Evangelion, a diferència de Guillermo del Toro a Pacific Rim.

colossal.jpg

  • Logan: no havia vist abans cap pel·lícula dels X Men feta per Marvel, ja que no em criden gens, però aquesta em va resultar una obra molt satisfactòria. A Logan es deixa de banda tota l’epicitat que podríem trobar a qualsevol altra cinta amb superpoders. Logan és una obra madura i reflexiva que sap com s’han de fer les coses. És elegant fins i tot quan et mostra violència molt explícita, i ahi és on agafa força. Malgrat ser una pel·lícula d’acció, les lluites són molt poques i quan surt sang a la pantalla aquesta no està estilitzada. Les morts són crues i molt vertaderes. Diuen que Logan és moltes coses: una deconstrucció del gènere de superherois, un film noir amb aires de western, un clar exemple de la cada volta major influència dels videojocs a la gran pantalla (no es pot negar que tenim el mateix format de personatges que a The Last of Us)… però en el meu cas la considere una obra intel·ligent i un gran final per un personatge que, malgrat que no l’he conegut i acompanyat molt, ha arribat a cridar-me fortament la atenció.

logan

I ara ens posem ja les piles per entrar a vore les 10 millors pel·lícules de l’any.

10- Crudo: PREMI A LA MAJOR SORPRESA

I es que no hi ha altra paraula que defineix millor aquesta cinta que “sorpresa”. No sé la resta de la gent, però el meu cas va ser així (crec que ja he contat l’anècdota un parell de voltes): vaig anar a vore una pel·lícula fàcil de violència gore per passar l’estona i poc més i em vaig trobar amb una d’eixes cintes que es queden amb tu. I és que estic enamorat de Crudo. L’obra és brutalment original, molt explícita i molt provocadora. Sap que mostra coses poc políticament correctes i ho gaudeix fent-ho. No té un gore tan poc suportable i al final aquest serà de les coses amb menys importància al film, ja que les raves muntades a la Facultat de Justine (amb les seues respectives consumicions de drogues) i les distintes filies que trobarem al film seran el que es quede amb nosaltres. Una aposta arriscada, amb una evolució de caràcter principal magistral (i una interpretació de Garance Marillier al nivell) i la sexualitat que impregna el film fa que siga una de les cintes més polèmiques però també de les més aclamades d’aquest any.

crudo.jpg

9- Silencio

M’agrada el cinema d’Scorsese i certament el respecte molt com una de les figures més veteranes i venerades del cinema americà amb una trajectòria més que digna. Si ja el considere una figura memorable i un dels meus gèneres audiovisuals preferits són les cintes basades al Japó Medieval (les de samurais, podríem dir) podreu imaginar-se amb quines ganes estava esperant aquesta cinta. No és la primera pel·lícula de tipus religiós dirigida per aquest director (a la seua filmografia podem trobar obres com L’última temptació de Crist) però Silencio, com el seu nom indica, no tracta de deixar el cristianisme amb una bona imatge sinó que mostra les parts bones i dolentes d’aquest des d’una mirada propera i un poc subjectivada per Scorsese. La seua fotografia és magistral, la seua història és dura i la seua recreació del pensament dels nipons i la seua cultura és almenys interessant.

silencio.jpg

8- Moonlight

Moonlight és un viatge. Un viatge que va dins de tots nosaltres, de la nostra intimitat, que ens mira directa als ulls i ens enamora. La història de Chiron ens atraparà i voldrà fer que ens quedem amb ell, que empatitzem amb les seues dures situacions i sentim realment el seu sofriment. Una obra que juga molt bé amb les tres edats distintes del protagonista, per tal que puguem vore perfectament quins són els distints factors que l’influiran i el marcaran al llarg de la seua vida, des de la infantesa fins l’edat adulta passant també per l’adolescència. Comprendrem perquè Chiron pren el seu camí i ens alegrarem per eixe final “feliç” que es mereix un personatge tan malaurat. Un obra molt íntima i molt natural i un dels exemples que el cinema està fet per sentir emocions.

moonlight.jpg

7- Baby Driver

Vaig disfrutar aquesta cinta com si fora un nen. I es que si alguna cosa crida l’atenció de Baby Driver és la seua espectacularitat, sobretot mitjançant la utilització duna banda sonora ben plantejada i molt bona. L’obra busca entretindre’ns i fer-nos passar una bona estona amb una acció vertiginosa i una espectacularitat elaborada i molt carismàtica. Es nota molt que el màxim objectiu del director era donar-li molta força a la seua banda sonora i és que aquesta, amb el recull de “temazos” com cançons de Queen o Tequila, agafa un protagonisme molt elevat convertint-se en un personatge més. Baby Driver no vol emocionar-nos. Baby Driver no vol que ens plantegem la nostra condició humana i la nostra posició a l’univers. Baby Driver vol fer-nos gaudir amb el poder del cinema i el poder de la música i ho fa de puta mare.

baby driver.jpg

6- Your Name

Ja vaig parlar de Your Name al rànquing de les millors pel·lícules del 2016, dient que era una bona obra i que, front a posar-la en aquell moment aprofitant que s’havia estrenat en un parell de festivals, preferia esperar-me a aquest any per vore la seua projecció a sales comercials. I malgrat la meua dificultat per vore la pel·lícula (podeu vore el meu vídeo L’Odissea de vore Your Name i m’entendreu) m’alegre moltíssim de la gran rebuda que ha tingut aquesta cinta. Makoto Shinkai, amb aquesta obra, ha fet un gran favor a l’animació japonesa ja que ha convertit aquesta pel·lícula en una de les més vistes a occident (on sembla que encara tenim un cert prejudici de no vore pel·lis de “dibuixets”). S’ha convertit en un fet mediàtic i, segons m’han comentat repetidament, l’obra parla de la por i la tensió que té el Japó a les catàstrofes naturals (com el terratrèmol i tsunami de Fukushima al 2011), així que realment m’alegre que el seu missatge s’haja estès bastant (malgrat que d’una forma en la que no coincidisc gens). La millor pel·lícula d’animació de l’any? Ho dubte, però sí una obra d’una gran qualitat i que et deixa amb un molt bon sabor de boca.

your name.png

5- Blade Runner 2049: LA MEUA PEL·LÍCULA FAVORITA DE L’ANY

Ací és  on realment em pose a prova. Després de la molt recent nova entrega d’Star Wars, Los Últimos Jedis, on la varietat d’opinions és tan dispar i la gent que l’ha vista està tan dividida, Blade Runner 2049 no es queda molt darrere. Molta gent està realment decebuda amb aquesta pel·lícula (sobretot gent que té molta estima la Blade Runner de Ridley Scott) arribant a considerar-la una pel·lícula mediocre o, fins i tot, prescindible. El meu cas és més bé el contrari. Vaig gaudir molt Blade Runner 2049 i si està en aquesta posició no és sols perquè la vaig gaudir, sinó també perquè considere que és bona en molts apartats. Sí, té algunes actuacions (com la d’Ana de Armas o la de Jared Leto) bastant qüestionables (o mediocres directament) i la primera part de la pel·lícula té un guió i uns diàlegs un poc dolents (justament quan apareixen aquests caràcters, vaja). Però té molts elements que la fan bona, com el seu apartat visual que és meravellós (Denis Villeneuve es reivindica com un dels millors directors actuals en aquest aspecte, com ja va començar a fer amb La Llegada l’any passat) i la seua narració lenta que a mi personalment m’ha paregut oportuna, ja que la considere més apropiada per una pel·lícula més madura com hauria de ser la seqüela de Blade Runner. I respecte a la seua història he de dir que em va agradar totalment, semblant-me interessant i plantejant-me un nou univers del que vull saber més.

blade runner.png

4- Sieranevada

Sieranevada és una d’eixes obres que m’està mostrant que hi ha formes de fer cinema més enllà de Hollywood, com el cinema europeu que seria el d’aquest cas, i que no tenen res que envejar-li al nord-americà. En aquest cas Sieranevada fugeix de molts trets que podríem considerar “necessaris” per contar-nos la història com ella vol: donant-li tota la importància a la càmera. La pel·lícula ens ubica en un dinar familiar romanès fet per commemorar la mort del patriarca del conjunt de personatges que pul·lulen per la casa. I pul·lular és sense cap dubte el millor verb per definir el moviment d’aquests perquè les conversacions clandestines a les distintes habitacions, les visites per fumar a la cuina, les anades i tornades al servei i les absurdes situacions que apareixeran a aquest pis fan que els personatges es moguen d’una banda a altra, com si foren formigues, i que la càmera es quede estàtica al passadís del reduït pis per vore els passejos i fer plans de following a les distintes cambres. Possiblement el que més ens cride l’atenció de l’obra és el seu humor absurd, molt intel·ligent i basat en generar situacions esperpèntiques cada dos per tres, molt kafkià tot.

sieranevada.jpg

3- La La Land

He de confessar que abans de vore La La Land tenia una relació d’amor-odi amb Damien Chazelle. Whiplash és una obra que estime i que està entre les meues pel·lícules favorites però una part de mi odia el seu final i el missatge que Chazelle deixa caure amb ell ja que el considere molt tòxic i perillós. Va ser amb La La Land on sembla que vam fer les paus ja que tenim uns elements en comú: l’amor pel cinema i l’amor per la música. I és que La La Land és un crit al vent d’amor pur pel cinema i la música on els somnis dels dos protagonistes (ser actriu professional i fer una cafeteria de jazz) seran el vehicle amb el que vorem l’estima de Chazelle per aquestes arts. També és una obra molt amarga que comparteix amb Whiplash la reflexió de què estem disposats a sacrificar per complir els nostres somnis. La pel·lícula està feta amb molt de “carinyo” i supura bonrollisme per tots els costats. Un gran producte que no sols es bo sinó que està fet per eixe fet fonamental que falta a moltes produccions actuals: cor.

la la land.jpg

2- En este rincón del mundo

La millor pel·lícula d’animació de l’any sense cap dubte i segons el meu criteri. En aquesta pel·lícula coneixerem a Suzu, una jove japonesa de 18 anys que es casarà amb un amic de la seua infantesa i que és oficial de la marina. El matrimoni la farà mudar-se del seu poblet natal a la ciutat de Kure, a pocs quilòmetres de Nagashaki. I sí, sabent que l’obra està basada al 1944 supose que ja sabeu per on va la història. Però esta obra no parla de les desastres de la guerra sinó que opta per fixar-se en la situació de l’individu indefens front al conflicte. La primera part de la pel·lícula no té cap toc bèl·lic, és l’adaptació de Suzu a la seua nova família política i a les feines de casa. El caràcter purament costumbrista inicial de la pel·lícula desembocarà cap al terror i el malson més gran a mesura que vagen passant els mesos i s’arrime l’estiu del 1945. L’enyorança de la infantesa, l’etapa de maduresa, els vincles familiars i les infidelitats són tractats molt elegantment a la cinta mitjançant la capacitat artística i imaginativa de Suzu. Regalant-nos així l’el·lipsi més dura i dolorosa que he vist mai.

en este rincon del mundo.jpg

1- Estiu 1993: PREMI MILLOR PEL·LÍCULA DE L’ANY

Estiu 1993 és una obra única. Qui millor que u mateix per contar la seua història? Carla Simón obri valentament les seues ferides del passat i de la seua infantesa per contar-nos l’estiu que va marcar la seua vida. Ja no és sols que l’obra està realment ben dirigida i filmada i que les seues actuacions, malgrat ser majoritàriament dues xiquetes menors de deu anys, són magistrals sinó que ens trobem altre element que he comentat abans a la tercera posició. Estiu 1993 està feta amb molt d’amor i molta cura, enyorant eixos bons moments en què, de nen, jugar és l’únic que vols i la innocència i la dificultat dels adults de contar-te les coses fan que et comportes prenent decisions sovintment dolentes però no de forma malintencionada. Les xiquetes es menjen la pantalla i els seus jocs infantils i les sues situacions típiques d’infants fan que ens enamorem de cada un dels instants que formen aquest film. I referèncie novament al rànquing de l’any passat on vaig criticar l’explícit cinema de Bayona a l’hora d’emocionar-nos. El director ens planteja uns drames exagerats amb una potentíssima banda sonora de violins per arribar-nos al cor. Carla Simón és més efectiva amb un plànol seqüència, sense música i amb uns personatges amb els que empatitzem perquè són creïbles i aconseguim interessar-nos per ells. Possiblement no em vera tan representat al film ja que no sóc de la generació de Simón (i no vaig reconèixer la cançò de Bom Bom Chip i els Mosqueperros sols lleument) però el dol i el patiment final de la Frida és atemporal i aconsegueix arribar-nos a tots. Una de les obres que fa valdre la pena estimar el setè art.

estiu 1993.jpg

 

2 pensaments sobre “Rànquing Millors Pel·lícules 2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s