The Shining (Anàlisi, Cine)

568345.jpg
Pel·lícula: El Resplandor (The Shining)
Director: Stanley Kubrick
Any: 1980
Gènere: terror, drama, thriller

Recorde quart de l’ESO com un dels millors cursos de la meua vida. No és sols possiblement la millor classe amb la que he compartit els nous mesos (certament la major part del meu grup d’amics a l’institut es va reunir al 4t C) sinó que tenia una professora d’anglès a la que actualment li dec prou: Carmen. Amb aquesta professora apreníem la llengua anglosaxona amb la visualització de pel·lícules de por.

Al principi les vam triar els propis alumnes (recorde sobretot vore les primeres de la saga Insidious, Insidious i Insidious 2) però un dia la professora ens va sorprendre amb una proposta seua i sense admetre un “no” com a resposta. Es tractava d’El Resplandor, d’Stanley Kubrick (malgrat que aleshores no sabia res del director), una pel·lícula que ens sonava a tots per damunt (al remat és un clàssic que tots coneixem d’haver-lo nombrat alguna volta) però que ningú havia vist.

Sols amb el seu començament ja sabia que no em trobava davant la típica pel·lícula. Els seus crèdits inicials, amb els plànols gravats des d’un helicòpter seguint el Mustang groc de la família Torrance mentre unes lletres d’un blau molt retro introduïen el film com “A Stanley Kubrick Film”, em van sorprendre per la seua estètica distinta. Les seues primeres escenes (sobretot la del mar de sang sortint de l’ascensor) ens van bocabadar a tots (com a joves consumidors de cinema comercial trobar metàfores o símbols així a les pel·lícules trencava tots els nostres esquemes).

I, malgrat que vaig començar la pel·lícula a classe la vaig acabar de vore a ma casa perquè em vaig desplaçar la ròtula practicant patades voladores (els que em coneixen de prop saben que la intel·ligència no és la meua característica més destacable). Ja a casa, més tranquil, em vaig deixar portar per la història i l’interessant joc que Kubrick ens planteja en aquesta gran obra. El resultat no em va deixar indiferent i va ser un dels factors que em va motivar a seguir aquest camí. I així és com vaig conèixer a Kubrick.

Si ens centrem ja en la cinta de la que anem a parlar hui vorem que El Resplandor  és possiblement la pel·lícula més coneguda d’Stanley Kubrick per al gran públic. De prop poden seguir-la La Taronja Mecànica o La Jaqueta Metàl·lica però el gran reconeixement que té en particular l’onzena pel·lícula d’Stanley Kubrick és molt elevat (i no ho dic jo, ho diu un episodi de La casa-arbol del terror d’Els Simpsons).

Aquesta pel·lícula ens conta la història de Jack Torrance, un pare de família americà que per a l’hivern aconsegueix el treball de vigilar i mantindre l’Hotel Overlook mentre aquest roman tancat després de la temporada alta (durant la primavera i l’estiu). Durant el seu treball, Jack i la seua família es quedaran aïllats a l’hotel durant cinc mesos, però açò no és un problema perquè està treballant en l’escriptura d’un llibre i per tant necessita la màxima tranquil·litat i aïllament. Així i tot, durant la seua estança a l’Hotel Overlook, Dany (el fill de la família Torrance i posseïdor de poders psíquics –l’anomenat Resplandor-) tindrà visions de crims realitzats a l’hotel anteriorment i de possibles situacions infernals que poden ocórrer a l’Overlook.

destacada-ninos.jpg

La història, com a qualsevol pel·lícula de la filmografia d’Stanley Kubrick, està basada en un llibre. En aquest cas no es tracta d’una novel·la poc coneguda o d’algun autor no molt famós sinó que es tracta de la novel·la homònima del gran autor de supervendes de terror Stephen King.

L’argument del film sembla bastant simple inicialment però a mesura que avance la narració vorem que aquest va guanyant profunditat minut a minut. Així i tot, malgrat que l’obra tinga xicotetes sorpreses aquestes són molt previsibles. I no és sols perquè a causa de la fama de la pel·lícula tots coneixem de sobra escenes concretes (i parodiades fins a l’infinit) sinó que sembla que malgrat l’intent de l’obra de ser inesperada podem vore des de molt lluny el que va a passar al final. Per tant, la pel·lícula no brilla tant per un resultat que no ens esperàvem sinó pels xicotets detalls que no es conten al parlar d’ella i que d’alguna forma “trenquen” una successió d’events totalment previsibles.

Deixant de banda la trama principal crec que aquesta és l’obra més pertinent per centrar-nos en la segona branca de l’anàlisi: els personatges. Són pocs els personatges que tenen un cert protagonisme a la pel·lícula de Kubrick (els tres integrants de la família Torrance i Dick Hallorann –el cuiner de l’hotel-) per tant tots tenen un desenvolupament molt considerable a l’obra i mostren el seu grau de coherència i la seua qualitat. Concretament m’agradaria centrar-me solament en els Torrance.

Començant pel pare de la família, Jack Torrance, puc dir que la seua evolució com a personatge és realment mala. Pot ser a algú no li semble correcta aquesta afirmació (reconec que hi ha molta gent que estima i defén la pel·lícula, cosa que entenc totalment) però es que la vaig revisar després de dos anys per poder realitzar aquest anàlisi i, fotre, és bastant mediocre. Part de la gràcia del personatge de Jack Torrance és que comença sent un pare de família normal (molt neuròtic, però normal) i que mitjançant una evolució suposadament gradual acaba convertint-se en un psicòpata que tracta d’assassinar la seua dona i el seu fill.

La transformació d’aquest caràcter al llarg del film deuria ser constant i regular, arribant d’A a B d’una forma no molt súbita però continuada. La qüestió és que no és així sinó que és molt pitjor. Al principi del servei de Jack com a cuidador de l’hotel Overlook ja veiem que està totalment boig (als primers dies de vigilar l’hotel hi ha una seqüència on observa la seua dona i el seu fill amb una cara totalment psicòpata, assassina), és a dir, la seua progressió cap a la bogeria absoluta comença amb un personatge molt desequilibrat mentalment. El camí cap a la bogeria de Jack s’inicia amb aquest molt alt, dificultant i marcant negativament tota la progressió posterior. És més, després de deixar-nos clar que ja està mal del cap, a les següents escenes tenim un Jack Torrance molt relaxat i molt lúcid, enfadat amb la seua família però no esquizofrènic.

Després de prendre la copa de whisky (on, per als més despistats, ven la seua ànima al dimoni) és on podríem esperar-nos que comença la desfiguració de Jack cap al personatge que és al final del film. La qüestió és que màgicament passa a ser un personatge totalment boig de colp que, malgrat que tinga una argumentació al film (la conversació amb l’antic cuidador de l’Overlook), no té cap tipus de creixement lògic. Es produeix de colp. L’evolució de Jack no és de menys a més sinó que és de molt boig a poc boig i a esquizofrènic total. Sóc l’únic que veu un problema ací?

18ipeulr6hrb2jpg.jpg

Entenc que Jack Torrance siga un personatge molt estimat i carismàtic però no es gens redó (no trobem una evolució real, comença boig i acaba boig) i al remat acaba sent un caràcter mediocre. I no solc parlar mai de les actuacions però encara no tinc clara quina és la meua posició respecte a la representació de Jack Nicholson. Per una banda trobe que és l’adequada per al personatge que ens proposa Kubrick i per tant és correcta, però per altra banda és absurdament forçada. Siga com siga, el seu paper no em deixa amb bon sabor de boca.

Wendy Torrance m’agrada molt més com a caràcter. És un personatge que, marcada pel gran caràcter masclista que hi ha damunt d’ella,  es dedica a protegir al seu fill de la forma maternal més lògica possible. Possiblement és el personatge del film que menys sap el que passa al seu voltant i al final es deixarà portar per l’espiral de bogeria i mort que són els passadissos de l’Overlook. Shelley Duvall realitza una interpretació més natural i que considere molt més correcta i agradable. Danny Torrance, per altra banda, no destaca per ser un personatge profund a més que la seua pròpia actuació el fa vore a voltes molt poc creïble. Però tampoc podem demanar-li molt més, no és Laia Artigas fent de la Frida a Estiu 1993.

Possiblement el millor personatge de la cinta, i el que més bé llueix les seues característiques, és el propi Hotel Overlook. Si hi ha una representació clara d’un lloc de malson és aquest i Kubrick és un geni al combinar uns escenaris decorats amb molta cura i unes escenes terrorífiques. Busques informació de la pel·lícula a Google i la majoria d’entrades són articles o xerrades parlant i confabulant sobre aquesta casa per a bojos. Entenc la gran estima que té la comunitat per l’Overlook i és que no podria pensar en un lloc millor per a introduir aquesta història.  El gran mèrit de tot açò el té Kubrick i és que mai unes catifes o un paper de paret m’havia donat tanta por (excepte el gotelé de la meua habitació).

A nivell tècnic l’obra és una meravella. Molt satisfactori. El seu muntatge es nota que està pensat al mil·límetre seguint les perfeccionistes directrius d’Stanley Kubrick. La introducció de fotogrames ràpids a les visions de Dany Torrance (com el de les dos xiquetes assassinades al passadís) transmet una tensió espectacular. La seua direcció de fotografia es veu molt perfeccionada i, a l’igual que a Barry Lyndon podríem destacar la utilització de llum natural a la seua filmació (sols espelmes) en aquesta obra destaca la utilització d’espills per fer plànols amb una composició magistral i amb una major capa de profunditat. El so i la música de la cinta estan utilitzats d’una forma excel·lent, com podríem esperar del director.

En conjunt, el producte final de l’obra és molt entretingut. Sap transmetre molta tensió i molta por, si la pel·lícula dura dos hores i 27 minuts estareu patint durant la major part d’aquesta d’una forma molt satisfactòria, i a diferència del BDSM Kubrick no té una paraula de seguretat. La tensió és divertida i com a espectador disfrutes deixar-te portar per l’espiral de bogeria del director, mostrant-se clarament com un referent per al gènere de pel·lícules de por i una pel·lícula de visió obligatòria per als amants d’aquest tipus de films. Així i tot, no anava a ser tot bonic. La pel·lícula proporciona molta tensió i és molt entretinguda, sí, però també introdueix tocs humorístics que no m’arriscaria a dir que l’ajuden a ser millor. Pot ser sóc jo que sóc molt quisquillós però aquests gags em trauen de l’atmosfera terrorífica i em mostren una falta de coherència al film.

Altra cosa que m’agradaria comentar de la realització del film és la introducció d’uns elements que pel teu bé i pel meu he decidit anomenar Kubrickades. Stanley Kubrick és molt especial a l’introduir alguns missatges o tractar determinats temes a les seues obres i, de forma similar a Quentin Tarantino, sembla que la seua posició com a director reconegut li dóna la llibertat de posar el que li done la real gana a les seues pel·lícules. Siga molt boig o no. Una kubrickada que hem comentat abans és l’escena del mar de sang a l’ascensor però la meua favorita és quan Wendy Torrance descobreix un home vestit d’ós practicant-li una fel·lació a altre. No tinc res en contra del cruishing  ni de la fília furry però… Per què? Val, pot ajudar a fer-nos entendre que Wendy està en una espiral de bogeria i que l’Overlook és un caos però fora d’això (que és molt lògic) per què ho introdueix Kubrick al film? Fàcil. Perquè li dóna la gana.

Shining-bear-dog-suit-stanley-kubrick-room-237-documentary-noscale-noscale.jpg

Finalment, com si açò fora un anàlisi digne, podríem tractar de parlar del significat de la pel·lícula. Internet està plagat de distintes interpretacions sobre el significat d’El Resplandor i el pitjor de tot és que totes tenen sentit.

Hi ha gent que diu que l’obra parla de la venjança indígena americana cap als invasors de les colònies angleses (basada en què l’hotel es troba sobre un cementiri indi i que moltes de les catifes de l’Overlook tenen motius indígenes). Altra diu que Jack és realment el dimoni (sustentada en distints diàlegs del film i en la fotografia final on el personatge té el gest típic de les representacions de Belcebú).

En canvi, les meues preferides (i les més ben argumentades) són les que afirmen que la pel·lícula parla de l’Holocaust nazi o de l’arribada de l’home a la lluna. La relacionada amb l’antisemitisme es justifica en la màquina d’escriure de Jack (d’una marca fictícia anomenada Adler, àguila –important símbol nazi- en alemany), que de forma semiòtica simbolitzaria la Solució Final, i que tots els nombres presents a la pel·lícula són el número 42 (any en el que es va iniciar el projecte definitiu del genocidi jueu).

L’altra teoria arribaria a tindre més sentit dins de la conflictiva i enigmàtica biografia de Kubrick. Suposadament director de la retransmissió americana de l’arribada a la Lluna el 1969 (un any després de 2001: Una odissea a l’espai) i exiliat dels EUA al ser perseguit per la CIA (que tractaria de silenciar-lo per la pròpia producció de l’allunatge). La base d’aquesta teoria es troba de forma molt clara en una escena en concret on Dany Torrance es troba jugant en un passadís. La seqüència s’inicia amb un plànol zenital en zoom out on “ens allunyem” de l’hexàgon del dibuix de la catifa on està Dany (hexàgon, forma similar a la plataforma d’enlairament d’un coet espacial). El xiquet porta un jersei amb un dibuix de l’Apollo 11 i es dirigeix a l’habitació 237 (distància que hi ha entre la Lluna i la Terra en milers de milles). Des d’un punt de vista semiòtic té un sentit molt clar i que correspon correctament amb la vida de Kubrick, però més enllà d’això sols és confabulació i teories que tampoc donen un significat definitiu a l’obra.

Lluny de traure un sentit tan minuciós (al remat, aquestes teories han sigut realitzades per nombroses comunitats) la meua interpretació del film és més clara. Kubrick al Resplandor ens parla sense cap dubte de les addiccions, de les addiccions de Jack, de les nostres addiccions. Jack perd els papers perquè necessita alcohol a la seua vida (acaba venent-li la seua ànima al dimoni per poder beure una copa) i perquè està necessitat de sexe. No hi ha més. Es deixa molt clar a la conversació entre el protagonista i el cambrer Lloyd (el nostre col·lega Lucifer) en la que Jack diu que té tensions a casa per “problemes de faldes”. A l’escena següent Jack es troba una dóna jove a la banyera de l’habitació 237 que el convida a besar-se amb ella. Kubrick ens diu directament que no som lliures, tots tenim unes limitacions, unes addiccions que ens defineixen, influeixen la nostra vida i són les ames de les nostres accions i decisions.

En conclusió, El Resplandor és una pel·lícula de visió pràcticament obligatòria, sobretot per als que estimen el terror. La seua història avança d’una forma més que qüestionable i els seus personatges i la seua evolució a l’obra són gairebé fluixos. No obstant, la pel·lícula brilla pel seu muntatge magistral, quasi perfecte, on Kubrick ens manté en vil durant hores sense perdre el control un sol instant. El director aprofita, com fa en quasi tota la seua filmografia, per a parlar dels aspectes més negatius i foscos dels humans, quan pràcticament ens convertim en poc més que animals, amb un ritme frenètic i boig. Entretinguda, divertida i un producte final molt correcte. A què esperes?

Nota final: 8,75

The Shining  Jack Nicholson.jpg

One thought on “The Shining (Anàlisi, Cine)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s