Eyes Wide Shut (Anàlisi, Cine)

eyes_wide_shut-685089011-large.jpg

Pel·lícula: Eyes Wide Shut
Director: Stanley Kubrick
Any: 1999
Gènere: thriller, drama.

Farà ja un parell de mesos, com seminari d’assistència obligatòria de la meua assignatura Teoria de la Imatge, els meus companys i jo vam acudir a una de les conferències que més he gaudit en la meua curta (encara que excessivament llarga, per al meu gust) vida. Seguint el leit motiv de les reunions de la Sala Caligari d’aquest curs, on es tracta d’abordar què és l’autor o quins són els seus límits, Javier Marzal Felici (teòric i estudiós del cinema i les imatges més que reconegut) ens va parlar de D. W. Griffith, el considerat el pare del cinema.

La conferència va ser magistral, Felici va parlar de les corrents artístiques que més van influir el cinema als seus inicis (sobretot el melodrama) i va fer un repàs de la vida i obra d’aquest ambiciós director, autor d’obres com El Nacimiento de una Nación -1915- o Intolerancia -1916-). Així i tot, va ser quan el ponent estava mostrant-nos un curtmetratge de la primera etapa de Griffith (on va fer vora 500 curtmetratges) quan em vaig quedar glaçat.

La peça no era molt destacable. Era un curt d’uns 15 minuts del 1912, crec recordar, i apart de mostrar les característiques pròpies del cinema primitiu (sobretot l’autarquia del plànol influït notablement, encara, pel teatre) no tenia res més destacable. La seua història no era molt complicada: un home alcohòlic que, després de visitar una obra teatral amb la seua filla, decideix abandonar la beguda. El fet que m’ha marcat no ha sigut el sentiment catàrtic de deixar l’etanol (ni molt menys, llarga vida al whisky) compartit amb el protagonista sinó que durant l’escena de la representació teatral em vaig donar compte de la situació: totes les persones que estaven a l’altra part de la pantalla actuant en una pel·lícula de fa més de cent anys i que somreien i ballaven agradablement estan segurament mortes. I no un poc mortes. Molt mortes.

Això em va canviar la percepció del que quedava de curt i ha sigut una de les follades mentals que més m’han marcat. Els actors i actrius de l’obreta de Griffith estaven rient, estaven fent malabars i estaven passant-ho bé, actors i actrius que en l’actualitat portaran criant malves més d’una dècada. Crec que encara no ho he superat. Em va passar una cosa similar amb Viaje a la Luna, de Méliès. El curt és molt bonic, màgic, però allà on veia personatges disfressats amb barrets de punta i barbes de tela sols veia instants i vides que feia lustres que havien acabat. Carpe diem, sí, clar.

Per això mateix estime tant l’obra de Buñuel i Dalí, Un perro andaluz. Estem parlant d’una obra del 1929, quasi centenària, però que actualment segueix donant fàstic com el primer dia. M’encanta vore la gent mirant l’escena de l’ull per primera volta. A classe, a casa, als meus amics… Té igual que l’ull siga de vaca. Té igual que fins i tot l’efecte no siga molt realista (és solament un canvi de plànols marcat, òbviament, pel muntatge més limitat de l’època). Tot això té igual. La gent quan veu al bo de Buñuel tallant l’ull de la xica segueix fent cara d’agonia, i m’encanta.

I sabeu per què segueix sent una seqüència tan xocant hui en dia? Perquè estimem els nostres ulls. No vaig a dir que els estimem fins al punt de l’oculofília però a tots ens entra un ataquet al cor quan ens entra un mosquitet. Estimem els nostres ulls i estimem vore, però sabem mirar? D’això és del que tracta l’última pel·lícula de Kubrick, la que suposa un punt i final a la seua filmografia i a aquest projecte: Eyes Wide Shut.

Alice Hardford i Bill Hardford són un matrimoni jove i adinerat (interpretat per Nicole Kidman i Tom Cruise) que viu a la Nova York contemporània. Tenen una vida de luxe. Ell és un prestigiós metge que conviu amb la flor i nata de la ciutat i ella és una organitzadora d’exposicions a sales d’art. El dolç matrimoni no viu sol al pis, ja que la seua dolça filla de set anys és el regal que els ha donat una relació amorosa tan fructífera.

Els problemes començaran a sorgir quan els dos són convidats a una festa de Victor Zeigler (un adinerat client de Bill) i, tant Alice com Bill, tenen l’opció de mantindre relacions extramatrimonials. Els dos es negaran, però el problema vindrà quan Bill descobrisca que, de forma similar a d’ell, la seua dona també té desitjos sexuals. Descobrir que Alice deixa de ser una part passiva al sexe i que també es veu notablement beneficiada per aquest trencarà els esquemes del personatge de Cruise, que s’introduirà en una espiral de sexe, violència i secrets entre les capes més privilegiades de Nova York.

Eyes-Wide-Shut-559.jpg

En altres anàlisis o sinopsis del film es dóna molta importància a una escena determinada de la pel·lícula: en un moment venjatiu, Bill Hardford es cola en una orgia organitzada per una secta secreta de la que formen part les persones més riques de l’urbs. Sí, és un fet molt rellevant, és probablement l’escena més mítica del film, la més impactant i una de les que Kubrick inverteix més recursos però no és el fet més rellevant de l’obra. Aquesta no és una pel·lícula que denúncia l’existència de societats secretes que controlen el nostre món actual com s’ha dit majoritàriament (que també ho fa, però de forma secundària). Aquesta és una pel·lícula d’un estúpid que un dia descobreix que la seua dona es sent atreta per les coses.

Pense en aquest plantejament i em ve al cap de seguida la web-sèrie Les coses grans. Una sèrie de Roger Comas de dues temporades (estan disponibles a Youtube) i que va començar a ser emesa al 2013. Ja no és sols que m’encanta l’humor de la sèrie, àcid i irònic, i com es burla constantment de tots i cada un dels seus personatges. És que l’obra comença quan Canudas (el protagonista de la sèrie, interpretat per Roger Comas) descobreix que la Martínez (la seua dona, interpetada per Mar Ulldemolins) s’ha imaginat altre home mentre ho feia amb ell. És a dir, que la seua dona té fantasies tan normals i corrents com les seues. Aquest fet resulta impensable per al Canudas que reaccionarà igual que el protagonista d’Eyes Wide Shut: d’una forma infantil i venjativa.

I no sé si ha quedat ja bastant clar però el personatge de Tom Cruise em genera fàstic. És un adult amb un pensament possessiu i masclista. Quan Alice li pregunta pel seu desig sexual ell respon simplement “las mujeres no piensan de esa forma”, i una volta la seua dona el sorprenga amb la inesperada realitat la seua percepció no canviarà el més mínim. “Las mujeres solo tenemos que ver con el compromiso y todo eso, ¿verdad?” li etzibarà ella en la cara, responent solament “No es eso lo que quería decir pero basicamente sí”.

Davant aquesta situació que el sorprèn i el supera quedarà traumatitzat. Després de la tensa conversació amb la seua muller sortirà a passejar pels carrers de la metròpolis i sols vorà sexe al seu voltant. La seua situació esdevindrà obsessiva i sols sabrà reaccionar d’una forma venjativa: quan una prostituta li oferisca el seu servei ell l’acceptarà per despit. Perquè el seu orgull s’ha trencat al descobrir que la seua dona té uns pensaments més que habituals en un ésser humà. Sigmund Freud li pegaria una hòstia més que merescuda.

Tots sabem que la música a les pel·lícules d’Stanley Kubrick és clau. No és sols el director que li posa música clàssica a les seues pel·lícules, com prou gent el coneix. Sempre l’ha triat amb molta cura i si a Tarantino teníem una llista de reproducció de temazos a l’obra del novaiorquès sempre va més enllà. Concretament, una cosa que m’ha cridat l’atenció notablement en aquesta pel·lícula és que la majoria de la música que s’utilitza és diegètica.

La música diegètica és aquella que forma part de la ficció d’una pel·lícula, és a dir, que l’escoltem a la vegada els personatges i nosaltres, els usuaris que estem mirant-la. Aquesta és la menys casual dins el cinema. Indiana Jones no portava l’Spotify quan estava escoltant Raiders of the Lost Ark al fugir d’una bola gegant de pedra. Darth Vader no tenia una orquestra enorme a la seua nau espacial que anava interpretant les cançons de John Williams. Però, per altra banda, els personatges de Titanic sí escolten el grup de músics tocant mentre s’afona el vaixell.

Doncs a Eyes Wide Shut açò ocorre en diverses ocasions. És pot entendre que una pel·lícula introduïsca música diegètica en un moment concret (Quentin Tarantino, per exemple, ho fa a l’escena de la taberna de Malditos Bastardos) però Kubrick ho fa en la seua última pel·lícula en tres distintes ocasions. La primera ocasió és a l’inici del film, on als crèdits inicials i a la primera seqüència sona el Waltz n. 2, de Dmitri Shostakóvich. La música finalitza quan Bill apaga el reproductor de música on està sonant el vals abans d’anar a la festa de Zeigler. Altres casos serien a la pròpia festa de l’adinerat amic de Bill, on la música que escoltem nosaltres és la mateixa que, prou lògicament, ballen els assistents. Kubrick utilitza aquest recurs fins i tot una tercera vegada, quan Bill està amb la prostituta la música romàntica de l’escena està sent reproduïda des d’un reproductor de la casa de Domino.

I més encara, com ja vaig insistir a l’anàlisi de la Jaqueta Metàl·lica: res a una pel·lícula de Kubrick és casual. I més encara si el guió d’aquesta última obra està escrit des de zero (basat en una novel·la, això sí) pel propi director. La contrasenya d’accés a la mansió on s’organitza l’orgia de la societat secreta és “Fidelio”, nom d’una òpera de Beethoven. A l’òpera veiem el cas d’un personatge femení que es disfressa per poder entrar a una presó sense ser descobert. El paral·lelisme entre l’argument de l’obra del compositor alemany i la pròpia situació a la que s’enfronta Bill Hardford és més que clara. Altre toc subtil que mostra la ironia de l’autor i la meticulosa elaboració de les seues obres.

Però oh germanes, on realment vorem l’obsessió de Kubrick per realitzar obres perfectes serà amb la part final d’aquest anàlisi. He estat observant altres crítiques però sobretot anàlisis semiòtics on es tracta de traure una conclusió clara sobre el simbolisme de la pel·lícula (defenent la seua relació amb el satanisme i la simbologia Illuminati/massònica). La majoria d’aquests més que exhaustius anàlisis es veuen influenciats per la misteriosa mort de Kubrick i les seues últimes paraules a l’actriu Nicole Kidman. Com vaig fer al cas d’El Resplandor no vaig a dir que les conclusions extretes en eixos anàlisis siguen les incorrectes i que sols la meua és la veritat absoluta.

Deixant totalment de banda la biografia de l’autor (Kubrick ha tingut una vida molt estranya i plena d’incògnites, que admitisc que pot haver influït les seues obres) com vaig deixar clar en antics anàlisis m’agradaria fixar-me en el sentit d’aquesta pel·lícula com una entitat individual, com a l’obra en sí. Sols la pel·lícula. I és que no cal entrar en símbols pagans i piràmides amagades en plànols per vore el què ens volia dir el bo de Kubrick.

És molt senzill, per entendre la pel·lícula sols hem de fixar-nos en el seu títol: Eyes Wide Shut. Aquest és totalment intraduïble ja que és un joc de paraules molt rebuscat: l’expressió anglesa “eyes wide open” s’utilitza per a dir “ulls ben oberts” però Kubrick susbtitueix “open” (oberts) per “shut” (tancats). “Ulls ben tancats” seria la traducció més pròxima però es perdria tot el joc ja que al títol original els ulls estan tancats però a la vegada oberts. És a dir, ens trobem davant d’una contradicció, una antítesi.

El desig sexual a la mirada:

I si alguna cosa vol dir aquest títol és que tota l’obra gira al voltant d’una cosa: les mirades i la nostra forma d’observar el món. Tota la pel·lícula es basa en aquest concepte que Kubrick utilitza per analitzar quina és la nostra forma de percebre les coses. Si el nom de l’obra ja és una advertència més que clara per dir-nos de què anirà la cosa, el director ho deixa més clar encara a una de les primeres seqüències: la de l’espill.

El personatge de Kidman es troba davant l’espill llevant-se les joies que portava a la festa quan el seu marit apareix per començar a besar-la. Lluny de començar a fer el mateix de forma recíproca ella no pot apartar la mirada del seu reflex en un acte de narcisisme bàrbar. Aquesta és la forma d’Stanley Kubrick de dir-nos que el desig sexual més pur es manifesta amb les nostre mirades.

illuminati-symbols-eyes-wide-shut-mirror-cruise.jpg

El director torna a aquest concepte en un parell de vegades. Quan Bill Hardford visita a la filla de Marion Nathanson després de la mort de son pare la mirada d’aquesta és maniàtica. No pot llevar-li els ulls de damunt, d’una forma quasi malalta, fins que acabarà tancant-los al confessar que l’estima (de forma similar a Domino).

La mirada ultralasciva del recepcionista de l’hotel seria un exemple més que clar, on sols amb els seus ulls ja queda més que clar quins són els seus desitjos i les seues intencions; de forma similar al joc de mirades, entre eròtic i preocupant, que es produeix entre Bill i la filla de Milich (que és una auto-referència bastant bonica a la Lolita del mateix autor). Però possiblement on més veiem la importància de les mirades als nostres impulsos sexuals és a les paraules d’Alice Hardford: “con solo una mirada” es queda totalment captivada pel mariner que quasi acaba amb el seu matrimoni.

La mirada com a obsessió:

Si en el cas de les mirades que mostren el desig sexual dels personatges moltes d’aquestes tenien un toc malaltís o obsessiu, l’obsessió no es veu sols amb aquest tipus de mirades. Després de descobrir que la seua dona també té desitjos sexuals, Bill s’obsessiona amb el tema i sols veu sexe al seu voltant. No es podrà llevar la idea del cap, i quan pense en aquesta com al cas del taxi vorem la seua pertorbació. On més podem distingir l’obsessió del caràcter serà quan torne a casa i la seua dona estiga ajudant a Helena a fer els deures d’escola. Mirarà a Alice d’una forma ofuscada i maniàtica (semblant-me altra auto-referència, en aquest cas a la mirada boja de Jack Torrance a El Resplandor), davant la qual ella respondrà somrient-li  de forma innocent, sense saber què li passava al cap del seu marit.

La mirada com a poder:

I sí, aquesta és la part on parlaré de la famosa secta de la pel·lícula però centrant-me en la tesi que porte argumentant durant tot l’anàlisi. En la pel·lícula de Kubrick mirar és poder. Qui mira, qui contempla, qui realment veu les coses és realment el poderós. On Kubrick ens introdueix aquest rebuscat concepte és al cas del pianista. És un personatge secundari que a les reunions de la secta toca amb els ulls tapats amb una vena. És inferior i no forma part de l’elit que pot gaudir de la cerimònia extravagant. Això sí, quan puga vore un poc s’empoderarà: “Bill, he VISTO una o dos cosas en esta vida, pero nunca VÍ nada como esto”. La capacitat de vore l’iguala als altres, els posa al seu mateix nivell.

Per això la gent de l’organització secreta porta una màsquera on sols els seus ulls no estaran coberts, perquè per poder formar part d’aquesta han de vore i han de poder vore. I quan Bill Hardford, a través de la seua màsquera, haja sigut capaç de ser testimoni del que allí ocorre serà advertit: “Queda usted libre, pero le advierto: si hace cualquier averiguación o si dice una sola palabra a alguien sobre lo que ha VISTO habrá terribles consecuencias para usted y su familia”.

eyes-wide-shut.jpg

Altre cas d’aquesta mirada com a sinònim de poder ho veiem en el cas més hiperbòlic de tot el film. Quan Bill Hardford visite la mansió al dia següent serà observat per una de les mirades més poderoses de la pel·lícula i del nostre món: una càmera de seguretat. La càmera el mirarà des de lluny, suposant una mirada remota, poderosa però sobretot superior, quasi com la d’un déu.

Més clar ho deixarà Victor Zeigler, el seu amic, quan li confesse que ell també estava a l’acte pagà de la secta: “VÍ todo lo que pasó”. O quan el reganya per no haver seguit el consell del cap religiós d’aquesta: “Mantenerte callado de lo que habías VISTO”. La mirada és poder, i qui ha mirat de més és un perill.

Però possiblement on Kubrick ens deixe més que clar aquesta igualació de conceptes serà a una de les últimes seqüències de la pel·lícula. Quan Bill torne al seu pis després de descobrir tota la veritat es trobarà a la seua dona dormint al costat d’una màsquera. Aquesta el mirarà amb uns ulls buits i foscos, morts, i per tant impossibles d’igualar. Està sent observat, però no sap qui ho fa. Davant d’aquesta mirada buida i tan sinistra Bill es trencarà i començarà a plorar, totalment superat per la situació. Aquells ulls que l’observen però que no miren estaran molt per damunt d’ell. Aquells ulls que, de forma similar al títol de l’obra, miren quan estan totalment tancats.

Kubrick era un maniàtic. Tots els actors que han treballat amb ell han acabat odiant-lo, tenia un nivell de perfeccionisme exorbitant, un transfons molt fosc i una percepció del món crua, però tenia les coses clares. Qui sap mirar és qui que ho sap tot. Molta gent considera Eyes Wide Shut  una de les seues obres més fluixes i un vertader punt i final més dèbil per a la seua filmografia després d’haver fet obres mestres com 2001: Una Odissea de l’espai o La Taronja Mecànica. Jo abans pensava així, però d’alguna forma aquest anàlisi m’ha obert els ulls. I és que aquest director se’n va anar amb un final més que digne i deixant clares quines són les seues postures. En el meu cas, he de dir que no sé si la meua mirada és obsessiva, poderosa o expressa un desig sexual irrefrenable, sols sé que prompte he d’anar a comprar-me ulleres.

Nota final: 8,5

Eyes-Wide-Shut-Alice-in-bed-with-the-mask.png

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s