Crisis (1946) és l’òpera prima del director suec Ingmar Bergman. L’autor va ser capaç de realitzar la seua primera pel·lícula a causa de l’èxit de Tortura (1944), de la qual va ser responsable de l’escriptura del guió, i el va permetre emprendre el seu primer projecte personal portant el control darrere de la càmera. Cal destacar que, de forma similar a Tortura, també va ser el guionista de la pel·lícula que analitzem hui i de moltes altres obres de la seua filmografia personal.
Crisis ens conta la història de Jenny (Marianne Löfgref), una professora de piano d’un xicotet poble suec que un dia rep la visita d’Ingerborg (Dagny Lind), la mare legítima de la seua filla Nelly (Inga Landgré). Ingerborg tractarà de convèncer-la per emportar-se la jove a la ciutat, on puga viure en unes condicions més ostentoses. Simultàniament, també Ulf (Allan Bohlin), un home del poble que viu en una habitació alquilada a casa de Jenny, i Jack (Stig Olin), un artista de teatre frustrat que acompanya constantment la seua mare, tractaran de conquerir l’amor de la jove.
Els personatges de la cinta destaquen per tindre una gran complexitat emocional. No són gens superficials ni simples, i fins el més secundari gaudeix d’una bona qualitat a la seua construcció. Això sí, a causa de la curta durada de la pel·lícula ―noranta minuts― aquests no gaudeixen una evolució molt gran com a caràcters malgrat les “lliçons morals” que es puguen donar, sobretot, a la part final del film.
I concretament és Nelly, de tots els personatges, el que més buit em sembla. És la protagonista de la pel·lícula, sí, però dona la impressió que és un caràcter que solament es deixa portar per les circumstàncies. No té una identitat o intencionalitat definida, per tant les decisions que pren al llarg del film són més mèrit dels altres personatges que de la seua iniciativa pròpia.
En canvi, la resta dels altres quatre personatges principals resulta en conjunt interessant i complex, digne d’analitzar individualment. Per una banda, Jenny ―la mare adoptiva de Nelly― se’ns presenta com un personatge turmentat. Es veu que a diferència del seu alter ego de la metròpolis no gaudeix d’un alt nivell adquisitiu i, per tant, es mostra tota l’estona trista a causa de no poder proporcionar-li a la seua filla adoptiva els desitjos que la jove puga tindre. A més, està afeblida per una infermetat que dirigeix l’últim tram de la seua vida. Com veiem a la seqüència del tren, és un personatge que mai ha pogut prendre decisions per sí mateix i que mai ha tingut el control cert de la seua vida.
Per altra banda, Ingerbord és una senyora benestant de la gran ciutat. Reclama criar la seua filla quan aquesta ha complit dihuit anys i ja és prou major per seguir gaudint d’una vida de despreocupacions. El podem trobar, per tant, un personatge egoista, dolent, però la seua relació amb Jack ―al qual paga per poder gitar-se amb ell― ens mostrarà que realment és un caràcter solitari, no molt menys turmentat que la pròpia Jenny.
De forma similar, si ens fixem en els dos pretendents que tractaran d’enamorar a la jove Nelly vorem novament una clara diferenciació als dos caràcters. Ulf és un caràcter trist, i dels menys complexos de la cinta. És un home excessivament major que aspira a una jove ninfa a la qual no es pot permetre i a la que no té res que proporcionar-li. Jack, per altra banda, és el personatge més complet del film. Dins del conjunt de cares tristes que veiem a Crisis, Jack és un caràcter alegre durant tota l’estona, mostrant-se com un «artista» hauria de fer-ho ―extravertit, juganer i mordaç―.
En aquesta cinta, Bergman juga a contraposar coses totalment distintes tota l’estona. La vida al camp i la vida a la ciutat, la riquesa i la pobresa, la joventut i la vellesa o la mentida i la veritat. Sembla que totes les contraposicions formen una moneda, amb dues cares molt diferenciades, i la jove Nelly és qui la llança, deixant a l’atzar quin serà el resultat final.
La pel·lícula està realitzada d’una forma molt bona. Possiblement el que més cride l’atenció és la composició dels enquadres. La posició dels personatges als fotogrames del film és considerablement bona, on veiem una distribució d’aquests quasi perfecta. També és destacable com Bergman juga amb el fons del plànol on, de forma similar a Welles en Ciudadano Kane (1941), posa informació també important per a l’espectador, malgrat que en ocasions desenfocada, obligant així a mantindre’ns atents mentre proporciona una gran perspectiva i profunditat a les seues imatges.
Podríem finalitzar l’anàlisi comentant breument el gran paper dels signes a la cinta i com Bergman juga amb aquests per donar-li a l’obra un sentit més complex. Podríem destacar, per començar, l’escena on Jack aconsegueix practicar el coit amb Nelly al saló de bellesa d’Ingerbord. Mentre els dos personatges practiquen sexe, molts dels rostres de ceràmica que formen part de l’establiment estan dirigits a d’ells, com si foren testics del seu acte carnal. Poc després sabrem que podrien ser una al·legoria de les anteriors persones que Jack ha enamorat amb les seues mentides ―una d’elles la pròpia Ingerbord, que s’uneix als rostres inexpresius a observar com el seu amant lleva la virginitat a la seua filla―.
Per altra banda, altra seqüència molt important és el suïcidi de Jack. Coneixem, mitjançant els diàlegs, que el jove és un artista de teatre que recentment ha aconseguit un paper malgrat la seua carrera frustrada, on en ocasions ha arribat a acceptar diners per gitar-se amb altres persones. Aquest malaurat caràcter mor davant d’un teatre, el lloc on no mai va poder triomfar i que ha condemnat la seua trista vida. A més, resulta simbòlic com un vianant decideix tapar-li el rostre amb un periòdic després que Jack s’haja disparat a la cara. Bergman juga a tapar un aspecte incòmode de la realitat amb la representació de la veritat més pura que pot haver: un diari.
En conclusió podríem concloure que Bergman es va estrenar amb un bon film. L’escriptura i els diàlegs no són dolents, i el control que fa de la càmera, la imatge i les grans composicions als seus plànols mostren ja que, si tanta gent li té tanta estima arribant a considerant-lo un dels millors directors de cinema de la història, aquesta és més que merescuda. Una bona forma d’encetar una de les millors filmografies de tot el setè art.
Egoisme Soluble 