Noche de circo (Ingmar Bergman, 1953)

Recorde que al llarg de la meua curta vida sols hi ha una ocasió en la que he visitat un circ. Quan els meus pares eren més menuts sembla que les actuacions circenses eren molt més habituals i visitaven els pobles de la contornada amb major freqüència, per tant em contaven, amb enyorança de la seua infantesa perduda, com eren els diferents personatges que per unes pessetes feien passar la vesprada a menuts i grans.

Com vos podrà parèixer totalment lògic, la primera ―i única― vegada que vaig anar al circ la il·lusió infantil em brollava de les orelles, mentre botava amb insistència, com una botella de refresc a la que li han tirat un caramel, al rebedor de ma casa mentre els meus pares acabaven d’arreglar-se per anar a la funció. I malgrat que en l’actualitat no done suport a l’existència de circs que utilitzen animals per a les seues funcions, sí que recorde experimentar la vetllada amb la mateixa il·lusió que els meus pares quan em contaven les seues respectives visites al circ dècades abans.

Els circs són motiu d’alegria, goig, rialles i bons moments. Un lloc gairebé màgic on xiquets i adults poden oblidar els problemes de la vida quotidiana per gaudir de dues hores de somriures constants. O almenys, així es suposa que haurien de ser els circs ja que, a Noche en el circo, d’Ingmar Bergman, vorem que aquest concepte alegre queda més bé lluny.

Aquesta gran obra de Bergman ens conta la història d’Albert Johansson (Åke Grönberg), el turmentat responsable del circ Alberti ―en el qual també actua com mestre de cerimònies i presentador―. Albert, seguint la gira amb la que avança el seu circ entre diferents poblacions, es dirigeix a la seua ciutat on podrà reunir-se amb la seua ex-muller i els seus tres fills per tractar de retirar-se de la humiliant vida que suposa dedicar-se al món de l’espectacle en un circ acabat. Al mateix temps, Anne (Harriet Andersson, protagonista a L’estiu amb Monika), l’amazona del circ i amant d’Albert, es sentirà atreta per Frans (Hasse Ekman), un atractiu actor de teatre que tractarà d’utilitzar-la.

Poc abans d’iniciar l’actuació, Anne i Albert discutiran pel futur incert de la seua relació i per l’intent, dels dos, d’abandonar el circ i l’altre. Albert presentarà la funció completament ebri i començarà a pegar-se (de forma patètica) amb Frans, el jove actor que s’ha aprofitat de la seua amant. Una vegada finalitzada l’actuació, Albert, derrotat físicament i anímicament, tractarà de llevar-se la vida, però acabarà pagant la seua ràbia amb l’os del circ. La pel·lícula finalitza amb el circ seguint amb la seua gira, dirigint-se a la següent ciutat, i Anne i Albert caminant junts darrere de les caravanes.

Aquesta pel·lícula és amargament trista i no mentiré si vos dic que m’ha deixat molt mal cos al vore-la. Si recordeu, a l’anàlisi de Los Odiosos Ocho vaig comentar que la pel·lícula, amb la seua descarnada i exuberant violència, és la pel·lícula que més incòmode o més malament m’ha fet sentir al vore-la ―supose que, en part, per poder gaudir-la al cine on el seu finíssim gore em va resultar impactant―. Senderos de Gloria no es queda darrere, amb la gran tensió que em provoca sempre al vore l’escena de l’afusellament, però almenys després em deixa un bon sabor de boca al poder disfrutar de la seua bonica i esperançada escena final.

Noche de circo, en canvi, és amarga, crua i absurdament pessimista. I a Bergman no li cal mostrar-te els seus personatges revolcant-se en la seua pròpia sang i parts de cervells aliens, com fa Tarantino, per incomodar-te. Hi ha sang, sí, però a Bergman li sobra amb mostrar-te uns dels personatges més malaurats que he vist mai al setè art. On trobem pallassos i ballarines, a priori persones alegres que ens haurien de provocar un cert benestar anímic, trobarem persones sense cap tipus d’esperança i pels quals sols podrem sentir pena. La llàstima més abjecta.

Moltes vegades, aquests caràcters apareixen representats a espills o lluint grans capes de maquillatge, perruques o caretes. Estan completament desdibuixats. Són simples reflexos de si mateixos: no poden gaudir d’una identitat definida, pròpia, ja que sols trobem capes del color gris més fosc i amarg.

Si Frost ―Anders Ek, el principal pallasso del circ que és un addicte a l’etanol perquè no pot suportar les humiliacions de la seua dona― o Frans ―que utilitza i s’aprofita de la desesperació d’Anne per després burlar-se d’ella i de la seua parella públicament― són personatges completament miserables, possiblement siga la parella protagonista la que més bé representa l’inventari de pobres diables que pul·lulen pel film.

Albert és un personatge hipòcrita i lamentable. Malgrat que en el seu paper de responsable del cric tracte d’animar la moral dels seus companys de funció, té unes ganes boges de fugir de l’infern que és la vida al circ. Torna al seu poble per demanar-li a la seua antiga parella, mare dels seus fills, que li deixe unir-se a d’ella i retirar-se de les actuacions, però després de la seua negació i la infidelitat d’Anne sols li quedarà el suïcidi. Així i tot, és un personatge tan covard que no serà capaç de llevar-se la vida: quan dispare el revòlver, la bala travessarà l’espill en el que es troba el seu reflex, finalitzant amb el poc que queda d’un personatge tan desdibuixat que no és ell mateix. No és.

Anne, per altra banda, és un caràcter similar al seu amant. També té el gran anhel d’abandonar el circ i començar una vida normal en una ciutat, però no vorà el seu desig complit. Les seues ganes de deixar les funcions la portaran a trobar-se amb Frans, el qual l’obligarà a gitar-se amb ell a canvi de la possibilitat d’aconseguir prous diners per deixar la seua vida ambulant. Frans la utilitza, i al final del film la trobarem unint-se al viatge d’Albert. Dos personatges buits i amb somnis frustrats units simplement per la necessitat mútua.

Així i tot, no sols la història ni els personatges del film transmeten una gran incomoditat. La realització del film és bàrbara. La composició dels plànols és perfecta: Bergman juga a combinar enquadres molt barrocs amb la presència de molts personatges distribuïts d’una forma genial amb altres on crea móns i enquadres propis, ajudant-se majoritàriament dels espills on es reflexaran els seus personatges ferits.

I no sols això, el muntatge d’algunes seqüències és magnífic. En una de les primeres escenes se’ns conta com Agda (Annika Tretow), la dona de Frost, està prenent un bany despullada amb uns soldats d’infanteria. Frost, amb el seny perdut per la ràbia, anirà a rescatar a la seua dona que està sent la font de les rialles de desenes de persones. Pot semblar una història banal, però la realització de Bergman amb les pujades i baixades de la música ―ofegant, en algunes ocasions, els crits desesperats de la parella de pallassos―, els primers plànols monstruosos, la fotografia i la posada en escena fan que faja autèntica por i siga el motiu dels meus pròxims malsons de tot un mes. Aquesta seqüència és molt important, ja que és gairebé la primera i ja et posa els peus al terra, advertint-te de quin tipus de pel·lícula vas a vore.

Noche en el circo és una obra mestra, possiblement del mateix nivell que L’estiu amb Monika malgrat que es tracte de dues obres molt diferents. Bergman mostra la seua cara més amarga i pessimista i ens presenta una història brutal amb una realització excel·lent davant la qual sols podem sentir com augmenta l’angoixa al nostre pit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: