Directors egoistes, #05: Carlos Vermut

Hereu d’Alex de la Iglesia, Carlos Vermut és l’autor del que anem a parlar en aquesta cinquena edició de ‘Directors egoistes’. Si en el cas de Damien Chazelle comentàvem que el seu cinema destil·la una clara passió per la música a causa del seu passat com adolescent baterista de jazz, a l’hora de centrar-nos en Vermut podrem vore com la situació és bastant similar malgrat que, més que amor per la música, les seues pel·lícules tenen una clara influència del món del còmic.

Vermut (nom artístic ja que no es tracta del seu cognom real) era dibuixant abans de convertir-se en cineasta (va escriure i dibuixar còmics com Putón BRB Nero: La venganza de Mari Pili o Cosmic Dragon -una paròdia de Dragon Ball-) i açò és nota en la presència d’un clar imaginari friqui a les seues obres (superherois, bruixetes amb poders estelars…), les complexes estructures narratives (majoritàriament corals, amb un clar predomini de la dona) o la qualitat creativa dels cartells de les seues pel·lícules (dissenyats sempre per ell mateix).

A causa del gran caràcter femení de les seues pel·lícules (les dones esdevenen clares protagonistes a totes les seues realitzacions, sobretot les interpretades per Eva Llorach, la seua actriu fetitxe), molta gent l’ha relacionat amb el cinema de Pedro Almodòvar, així que podríem ubicar el seu cinema a mitjan camí de l’obra del director manxeg i l’estil macarra de Nacho Vigalondo. Les seues produccions allunyades del mainstream i la seua relació amb altres personatges com Venga Monjas o Miguel Noguera el convertixen en la capdavantera del cinema ‘indie’ i alternatiu espanyol, convertint-se en el seu principal exponent d’aquesta nova generació d’autors. Va guanyar la Conxa de Plata al millor director i la Conxa d’Or per Magical Girl al festival de San Sebastián del 2014 i per a molts està considerat com el millor director de cinema (o, almenys, el més imaginatiu) de tot el nou panorama ibèric.