Abbey Road, Mart i Nagashaki: el passat a Cowboy Bebop i Samurai Champloo

Tots portem el nostre passat al darrere, penjant de l’esquena. I sota les nostres accions i decisions passades, uns muscles que han d’aguantar-ne el pes, de les bones i les dolentes, com un Atles castigat a suportar eternament el globus terraqui a la seua espatlla. Potser per això encollim i ens encorbem quan ens fem vells. El pes dels records i dels moments anteriors acaben superant uns ossos, músculs i carn febles i esgotats que no poden mantindre’s ferms havent d’aguantar tota una vida.

Tots portem el nostre passat penjant de l’esquena, al darrere. I car, com cadascú és fill de sa mare, tots l’enfrontem de la millor forma que volem o podem ―o la que creiem que millor volem o millor podem―. Hi ha qui l’agafa com referent, altius i encoratjats, disposats a no repetir els errors previs en la seua futura vida ―com si suposara una opció immillorable, impecable―. Altres que l’ignoraran, fent oïdes sordes a una responsabilitat que ens acompanya de per vida, destinats irremediablement a repetir-la i caure en ella ―en les millors de les possibilitats―. També hi ha qui no sols l’afronta, sinó que s’endinsa en el passat, recreant-se com si el gaudira, permetent-se viure en ell en una voràgine de records de moments millors i melancolia, sense ser capaços de tirar endavant i viure, com la raó considera el més lògic, el seu present.

Més que clar està que enfrontar-se al passat ―sobretot al més dolent i horrible― és un dels grans reptes i esforços que hem de realitzar com sers racionals i, si bé és cert, no hi ha una directriu exacta per dir-nos com hem de fer-ho. Una fórmula de la Coca-cola. La forma en que cadascú visca i convisca amb la seua vida passada és una decisió arriscada que marcarà el seu camí i trajecte personal. I, com podreu imaginar, no hi ha ajuda divina possible. Estem sols, únicament nosaltres, i potser per això el passat és l’element més esmolat, punxegut i, en definitiva, dolorós que trobarem en la nostra forma de veure [i viure en] el món.

Com portem defenent a les darreres línies, enfrontar-se al passat no és un acte plaent, i d’aquesta problemàtica eminentment humana és del que tracten les primeres obres del director d’animació japonesa Shinichiro Watanabe. Deixant de banda el seu debut a la direcció ―que més bé hauríem de parlar de codirecció, ja que va compartir cadira amb Shoji Kawamori―, a les dues primeres sèries dirigides per l’autor trobarem com els seus personatges s’afronten als seus fantasmes i a un passat que, inevitablement, els passarà factura.

El vertader Folk Blues

Cowboy Bebop (Shinichiro Watanabe, 1998-1999) és una sèrie d’animació japonesa de gran èxit i reconeixement a nivell global. Considerat un dels millors animes de la història, el seu palmarès fa justícia a una combinació fresca de gèneres ―space opera, western, neo-noir i, fins i tot, terror espacial―, una trama sense fissures, uns personatges ferms i una direcció magistral. A banda de la seua banda sonora: una de les més reconegudes dins l’àmbit de l’animació japonesa a causa del seu jazz accelerat i dur, quasi malaltís, que sap acompanyar de forma immillorable tant les escenes de persecucions de naus espacials a l’atmosfera de Júpiter com l’agilitat de les seqüències d’arts marcials i els tirotejos més estridents.

Front un format monoepisòdic, el que realment proporciona a Cowboy Bebop l’estàndard de qualitat que li ha fet guanyar-se l’amor de la crítica i el respecte dels fans és l’enteresa dels personatges que protagonitzen la seua història: Spike, Valentine, Jet, Ed i Ein. I si un aspecte marca considerablement la idiosincràsia dels caràcters és, com vos podreu imaginar, la relació d’aquests amb el seu passat i com aquest marcarà les directrius del seu viatge.

Dos dels personatges, Valentine i Ed ―curiosament els dos personatges principals femenins―, experimentaran una forta revelació sobre el seu passat i sobre elles mateixes ―que des d’aquest moment ens en referirem com «anagnòrisi»― que determinarà les seues decisions posteriors. Per altra banda, el sector masculí de la tripulació, Spike i Jet, seran plenament coneixedors des del principi de la sèrie dels seus fantasmes i dels pecats comesos en vides anteriors. I, també en aquest cas, podrem vore que l’assumpció del passat és també diferent i  única per a cada personatge.

a4irvs3quzmegnhfxhtr.jpg

Per una banda, respecte a Jet Black podem vore com decideix tirar endavant malgrat la consciència de les accions passades. El seu ferm sentit de la justícia el va fer abandonar el cos policial en el que treballava després de perdre un braç i experimentar de primera pell com l’organisme es corrompia a causa del favoritisme, el tràfic d’influències i la corrupció. El seu anhel de construir un espai exterior millor el va incentivar a agafar la justícia amb la seua pròpia mà ―ara metàl·lica― i detindre criminals com caça-recompenses freelance. I, malgrat que al llarg de la sèrie rep la proposta de tornar a la justícia formal, Jet acabarà rebutjant la tornada a la persecució institucionalitzada de delinqüents. Com a caràcter, Jet és capaç de passar pàgina, és a dir, conscient del seu passat i dels seus errors s’enfronta al present en un acte de redempció personal mitjançant l’auto-superació.

En canvi, en Spike trobarem la clau i la part intricada de la qüestió. Si Jet era capaç de construir un nou futur, Spike no podrà optar per aquesta qüestió perquè segueix vivint immers al seu passat. Abans de dedicar-se a la cerca i captura de delinqüents, Spike formava part d’una agrupació de mercenaris, mafiosos i sicaris de la pitjor moral possible. La dedicació al grup va donar lloc a la traïció del seu millor amic, Vicious, i la seua estimada Julia. En el temps de la sèrie, en la Bebop, malgrat que puga gaudir d’una segona vida que li permitisca expiar els seus pecats anteriors, com Jet, Spike no abandonarà mai un fort sentiment de venjança que l’empentarà, inevitablement, cap a una destinació més que dolorosa. Spike no conviu amb els fantasmes del seu passat: Spike, en sí mateix, és un fantasma el qual l’única opció vàlida de convivència i realització és l’autodestrucció. El seu futur i destí està ja escrit molt abans de l’inici de la sèrie. Eixe és el vertader Folk Blues.

hy6t4uacwi3gbr7iy39f.png

A què fan olor els gira-sols?

Malgrat que ocórrega quasi mig mil·lenni abans, a Samurai Champloo (Shinichiro Watanabe, 2004-2005) els seus personatges hauran d’acabar fent front irremediablement al seu passat malgrat que de forma diferent als caça-recompenses de Cowboy Bebop.

En la segona sèrie a la direcció de Watanabe coneixerem la història de Fuu, una jove de l’època Edo (aproximadament, s. XVII) que viatjarà per tot el Japó feudal buscant el samurai que fa olor a gira-sols. Per ser protegida en una època tan convulsa i perillosa anirà acompanyada de Mugen ―un indigent que resulta ser un habilidós espadatxí― i Jin ―un samurai errant―. Durant els vint-i-sis capítols de la sèrie, l’estrany grupet anirà afrontant diversitats i, encara que parega complicat a causa de la diferent personalitat dels protagonistes, aquests aniran desenvolupant uns vincles que resulta impossibles no catalogar-los com una amistat.

VIR_370307_27556_cuanto_sabes_de_samurai_champloo_spoilers.jpg

Així i tot, els fantasmes del passat acabaran obrint-se pas en el viatge i els caràcters hauran d’enfrontar-los de forma inevitable. Però si en Cowboy Bebop alguns dels personatges eren conscients de les seues èpoques anteriors més fosques no serà així al cas de Samurai Champloo. En el cas de la segona sèrie, els tres personatges sofriran grans anagnòrisis, sobretot en el seu tram final on cadascú haurà de combatre ―i, per tant, descobrir coses doloroses i incòmodes― els fantasmes del seu passat.

Per una banda, Mugen és el personatge que sofreix una menor revelació, almenys a la conclusió de la sèrie. I açò és a causa de què és, probablement, el personatge del que més podrem aplegar a conéixer sobre el seu passat al llarg del nus de l’obra. De forma similar a Spike, Mugen col·laborava assaltant vaixells amb una banda de pirates a les illes Ryukyu fins que va ser traït pel seu millor amic i condemnat a mort. Mugen és el més conscient del seu passat i dels fantasmes que porta darrere, així que en la seua redempció sols haurà d’assumir les conseqüències de la seua vida delictiva anterior.

Per altre costat, Jin sí que pateix una forta revelació en la conclusió de Samurai Champloo. Al llarg de tota la sèrie, descobrim que està sent perseguit perquè va assassinar al seu professor al dojo en el que va aprendre a utilitzar l’espasa, motiu pel qual antics companys busquen trobar-lo i derrotar-lo per recuperar l’honor de la seua escola. Malgrat que Jin ―i nosaltres com espectadors― podem pensar que el seu és un passat poc honrat, serà al clímax de la sèrie quan coneixerem la veritat de l’assassinat del seu professor, canviant completament el parèixer sobre l’honor i les accions comeses pel samurai. Per tant, l’anagnòrisi de Jin ens proporciona la informació que ens feia falta ―eixa última peça del trencaclosques― per redimir, expiar i netejar la moral d’un personatge que se’ns podia presentar com indigne.

Finalment, Fuu és l’exemple més clar d’anagnòrisi. Al final de la sèrie, quan es troba amb el samurai que fa olor a gira-sols, la revelació transmesa per aquest serà de gran importància ja que canviarà tota la perspectiva d’entendre’l de Fuu. És a dir, l’anagnòrisi canvia radicalment el propi objectiu del viatge, proporcionant-li una justificació radicalment contrària a la que teníem abans. Així i tot, no converteix la trajectòria i les aventures dels personatges per aplegar al samurai que fa olor a gira-sols en una pèrdua de temps, més bé la justifica a passes agegantades.

image_proxy.jpg

Hauràs de carregar eixe pes

Watanabe sap de sobres com escriure bons personatges d’una humanitat impecable, i per aconseguir el seu grau de credibilitat i de realisme ―dins de narracions que combinen l’exploració espacial amb el jazz i l’època samurai amb el hip hop― crea caràcters amb objectius, il·lusions, pors i somnis i tot gràcies al seu gran rerefons que com espectadors anirem coneixent a mesura que avancen les seues narracions. En ocasions, aprendrem del seu passat a la vegada que els personatges ―com hem explicat, mitjançant les anagnòrisis―, i en altres descobrirem les seues accions anteriors per comprendre com aquest passat segueix influint en les seues decisions i les seues motivacions presents.

Així i tot, el passat trobem que s’interpreta de forma diferent a Cowboy Bebop i a Samurai Champloo. En Samurai Champloo, la falta de coneixements que tenen els caràcters al principi de la narració incentiva el viatge com [auto]descobriment. Els personatges aprendran d’ells mateixos única i simplement gràcies a la seua trajectòria i convivència, donant lloc que no siguen els mateixos al final de la jornada ―no vos sona açò al viatge de l’heroi de Campbell?― i per tant, cadascú haja de seguir el seu propi camí amb la butxaca plena de nous coneixements i experiències.

En canvi, en Cowboy Bebop, el passat suposa un càrrega que no es pot negar ni evitar. Els personatges de Bebop estan molt més turmentats que els de Champloo perquè parteixen d’un passat que coneixen i recorden plenament i, o bé voldran superar-lo, o bé s’entregaran a aquest conscients que ignorar-lo no és una opció plausible. Per tant quan finalitze el viatge, de forma similar a Samurai Champloo, la convivència no serà possible no per tindre uns majors coneixements del passat sinó perquè els personatges hauran d’enfrontar-lo individualment per poder realitzar-se plenament.

Siga com siga, Watanabe entén que, com humans, les nostres accions passades ―positives i negatives― es convertiran en un referent i en una projecció ―positiva o negativa― del nostre futur. Molt clar ho deixa en l’episodi final de Cowboy Bebop, on substitueix l’acomiadament al que estem acostumats durant tota la sèrie ―«See you, Space Cowboy»; fins la pròxima, Cowboy espacial― per l’icònic vers del primer disc dels Beatles «You’re gonna carry that weight». Indefinidament, anem a carregar amb eixe pes.

1522719854966-5107e6d8dfe6dee8de8a9015b6b8d33c-810x400.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s