Cinema Jove 2019: Dia #1

Divendres 21 de juny. Tres pel·lícules i un curmetratge, a banda d’una Gala d’Inauguració. Thunder Road, 16 de decembro, Bad Poems i La Banda. Anem per feina!

“Hablar de sus problemas no ayudó nunca a nadie”

Parlar dels seus problemes no va ajudar mai a ningú. I crec que exactament és aquesta la forma perfecta per definir o parlar sobre Thunder Road (Jim Cummings, 2018), el llargmetratge que obria la 34na edició del Cinema Jove aquest divendres a les 11:30 ―malgrat que de forma no oficial ja que el festival s’iniciava oficialment a les set de la vesprada amb la Gala d’Inauguració al Teatre Principal―.

«Un oficial de policia s’enfronta a una crisi personal després d’un divorci i la mort de sa mare». Eixa és la molt breu sinopsi amb la que el programa del Cinema Jove tracta de presentar la pel·lícula i descriure la seua peculiar trama. I malgrat que semble excessivament fugaç ―tan sols dèsset paraules― resumeix i sintetitza la clau de la pel·lícula a la perfecció.

Durant els noranta-dos minuts de pel·lícula vorem com l’oficial Jim Arnaud baixa als inferns més dolents en una espiral de mala sort, brots psicòtics i una decisió constant de les pitjors alternatives. I no es converteix en una obra fàcil per a l’espectador, perquè les situacions incòmodes seran constants, aplegant a convertir-se en una pel·lícula que no posa en una situació fàcil a qui està visualitzant-la, i tot gràcies a com Jim Cummings sap combinar el dramatisme i l’esperpent més bàrbar en un motiu de riallada.

És una aposta molt arriscada, però Thunder Road suposa l’exercici d’humor negre més ben construït que he pogut gaudir últimament. I no li cal recórrer a burlar-se obertament dels malalts de síndrome de Down, les víctimes d’un atemptat o qualsevol altra minoria social per activar la matèria gris de l’espectador. La comèdia naix ―com quan està ben realitzada―de les desgràcies alienes (en concret de Jim, el pobre diable protagonista, que no veu hora bona en tot el metratge): Cummings porta el seu protagonista fins l’extrem, exposant-lo a les situacions més miserioses i no dubta en no detindre la imatge i proporcionar-li a l’espectador una sessió recarregada de cagades, humiliacions i, en síntesi, llàstima. La depressió constant genera inicialment el gaudiment del cinèfil, però Cummings ―com sent conscient de la vesant fosca de l’espectador― allarga les situacions fins a la sacietat, saciant en excés i deixant un regust amarg a l’engonal, incomodant fins a la persona més pèrfida. Si volies caldo, Cummings et dona tres tasses. La comèdia ―o, en aquest cas, tragicomèdia― està escrita amb molt d’enginy; i per això m’encanta.

Thunder Road 1.jpg

Així i tot, malgrat que Thunder Road està farcida de les situacions més indignes que podrem imaginar-nos, també guarda moments per a la reconciliació, malgrat que són molt, molt pocs. Exceptuant el seu desenllaç, la pel·lícula sols ens mostra dos situacions en les que, tant nosaltres com el seu protagonista, podrem respirar tranquils envoltats de tanta merda. Malgrat el seu pessimisme majoritari, Thunder Road aposta per l’amistat i el suport més desinteressat per sortir dels problemes. I malgrat que ambdós són molt tendres i es converteixen en dos ocasions on podrem descansar i aturar el nostre sofriment, aquestes seran solament un moment on podrem aturar-nos i agafar aire, disposats a seguir endavant enfrontant-nos a la pena més bàrbara. Semblarà curiós: en una obra plena de monòlegs extensos, esmolats i enginyosos, els moments de major càrrega dramàtica els trobarem quan les paraules no seran suficients per expressar el dolor i una abraçada  es convertirà en la millor ferramenta per parlar sense dir res i plorar sense fer soroll.

I si el transcurs de la narració no ens deixa quasi cap oasi per descansar, açò aconseguirà que el final siga encara més efectiu. Després de patir les de Caín, el protagonista podrà realitzar-se en un desenllaç fàcil ―no suposa un exercici gens arriscat―, però que sap nugar completament tot el desenvolupament anterior i que ens permet abandonar la sala de cinema amb un bon sabor de boca i la consciència tranquila. A més, Cummings decideix finalitzar la pel·lícula amb una versió instrumental de corda de Skinny Love, un tema de Bon Iver que es troba dins d’un dels meus àlbums favorits (For Emma; Forever Ago), així que era complicat que no em guanyara.

L’obra és una pel·lícula d’autor en un dels sentits més exactes del terme, ja que Jim Cummings escriu, dirigeix, produeix i interpreta a l’indigne Jim Arnaud. Les actuacions són molt bones, però m’agrada encara més com Cummings juga amb la càmera: amb plànols amb una composició molt curta (atrapant als seus personatges a l’enquadre) però d’una molt llarga duració. Els plànols seqüència estan molt presents al film, i permeten tant al policia com a la resta de personatges del film la suficient llibertat perquè desenvolupen monòlegs ferms i directes. El seu absurd i kafkià plànol seqüència inicial (de vora deu minuts) és el millor inici que he vist en una pel·lícula en el que portem d’any. Impossible no enamorar-se.

Thunder Road és una pel·lícula dura que juga a deformar al seu protagonista i enfonsar-lo en la misèria més absoluta com sols sap fer el bo d’Inio Asano, però que no té problemes per generar riallades entre els espectadors ―amb la dubtable càrrega moral que això implica―. Així i tot, el seu detallisme i l’optimisme d’alguns dels seus moments més importants la converteixen en una obra esperançada que no dubta en lluir la tendresa i la cura amb que està realitzada.

Thunder Road 2.jpg

“Habías dicho 10 minutos”

16 de decembro va ser el curtmetratge inicial del Festival, projectat a la Gala d’Inauguració. Dirigit per Álvaro Gago i en gallec, l’obra de quinze minuts ens parla de Lucía, una jugadora de handbol que rep una violació grupal de camí a replegar al seu germà menut després d’un entrenament.

Vore aquest curt ha sigut una de les experiències més incòmodes que he sofrit en una sala de cinema ―o, en aquest cas, en un teatre―. Mitjançant un brutal plànol seqüència gravat des de l’interior del cotxe d’aquesta Manada de mig pèl, Gago aconsegueix posar l’espectador en una situació compromesa ja que la “preparació” (si és que es pot considerar així) de l’abús i la persecució de la motocicleta de Lucía ja ens preparen per al moment clau de la narració: el cos de Lucía contra el capó mentre els perpetradors la masturben forçadament i ho graven amb un telèfon mòbil. I tot des de la distància. Res de plànols curts que ens aproximen a l’acte abominable i complisquen amb la pulsió escòpica més rastrera. Profunditat de camp, cossos movent-se al fons de la composició i crits. Gago no necessita res més per aconseguir que se’m gire l’estómac.

A la  presentació del curt, el director ha parlat de la seua incidència en un interès polític ―més que artístic o estètic― per denunciar el gran cas que tots coneixem i que ha aconseguit canviar l’agenda política i la concepció general sobre la justícia i la gran quantitat de situacions similars generades a partir de la llibertat provisional que havien gaudit els violadors. Fins ahir. La intenció del curt és eminentment política, i crec que no hi ha hagut millor dia possible per projectar-lo.

16 de decembro 3.jpg

“El amor es un milagro que dura para siempre”

Junt al curtmetratge 16 de decembro, la Gala d’Inauguració va concloure amb la projecció de Bad Poems, un film hongarès del director Gábor Reisz. D’una forma bastant divertida,  Tamás tracta de recomposar-se i retrobar-se a sí mateix després de trencar amb Anna, la que havia sigut la seua parella durant els últims anys i, possiblement, l’amor de la seua vida.

L’anada i tornada constant de Tamás als seus records de la infantesa i l’adolescència són aprofitades per Reisz per introduir un fum de diferents tècniques i recursos estilístics i cinematogràfics: referències al cinema negre; al millor dels Coen; stop motion; 4:3; càmera al muscle o  el llenguatge audiovisual periodístic i un llarg etcètera acabaran convertint Bad Poems en una pel·lícula variada i eclèctica ―com la va definir l’autor en la pròpia presentació a la Gala d’Inauguració del Cinema Jove―, però massa recarregada per moments.

Com el temple barroc més exhuberant, la pel·lícula de  Reisz prioritza en excés la forma al contingut ―cosa que no seria un problema si la pel·lícula no tinguera res a dir, que no és el cas―, donant lloc que el missatge es perga entre la gran quantitat de filtres i efectes. Malgrat tot, la transició entre els diferents recursos estètics i  narratius és tan fluïda i està tan ben introduïda dins el relat que converteix la pel·lícula en una obra molt gaudible si et deixes portar.

Bad Poems.jpg

“La mare i jo estem molt orgullosos de tu”

La banda (Roberto Bueso, 2019) va ser l’última pel·lícula que vaig poder vore ahir en la sessió de les 22:30. I encara que possiblement fora el producte menys arriscat de tota la jornada ―recorria a grans tòpics i clixés de la narració humorística de marca ibèrica, sobretot dins la ficció televisiva― es va sentir com una obra sincera, tendra i molt ferma.

La tornada al seu poble d’Edu, un virtuosístic clarinetista que resideix a Londres tocant a grans orquestes, per a la boda del seu germà major serà l’excusa perfecta per retrobar-se amb allò que va deixar enrere quan va fer la diàspora: la seua família, els seus amics i la xica que li agradava.

La banda és una pel·lícula sobre la pèrdua de les amistats i la família, però també de la retrobada amb u mateix i la recuperació dels vincles que es comparteixen amb els més propers. Edu haurà d’afrontar-se a la xica que estimava, que ho ha deixat amb el seu millor amic; els seus pares, que no poden soportar fàcilment la independència dels seus fills o els seus millors amics, que ja estan pensant en fer-se un negoci o tirar endavant.

la banda

Malgrat que amb opcions poc enrevesades i convencionals, la pel·lícula permet que la realització entre els caràcters no es senta forçada en cap moment. I fins i tot aplega a ser molt reconfortant vore que “tot va bé”: que Edu pot compartir cigarrets amb el seu pare o que pot tornar a emborratxar-se i tocar la manta al coll pels carrers de la seua localitat a la matinada. A més, encara que els caràcters de l’obra caminen sobre tòpics (l’amic grosset graciós, el pare comprensiu, la xica guapa, el xic tímid, la mare entregada als seus familiars, etc.), tots aconsegueixen la suficient rellevància per fer-se imprescindibles i funcionar tots a una, fent que els agafem carinyo d’una forma inevitable.

A més, entrant en branques més personals de la reflexeció he de dir que ha sigut impossible no vorem reflexat en la pel·lícula. Com sabeu, soc músic i toque en la banda del meu poble. He tocat en passacarrers i processons, en festes i xarangues, en obres sinfòniques d’Oscar Navarro i en despertades ebri de barretges i ganes de fer soroll amb el meu saxo i la resta dels meus amics seguint el ritme. I malgrat que no haja seguit amb la música ―cosa de la que em penedisc de vegades―, companys meus sí que estan llaurant-se un futur com grans intèrprets i supose que hauran de marxar a bandes i orquestres importants de capitals d’altres estats europeus.

Els botellons a la platja, anar a revolcar-se entre els pins, tarongers, cassalla i billar al bar del poble… la pel·lícula respira un ambient mediterrani com ho fan Estiu 1993 (Carla Simón, 2017) o Call me by your name (Luca Guadagnino, 2017). I si ha sigut bonic vorem representat amb aquests trets de la meua forma de vida també ha sigut interessant vore com la pel·lícula reflexa problemàtiques socials contemporànies com la crisi econòmica, la falta de futur laboral o les malalties desgraciades que a tots ens toquen de prop.

Siga com siga, més arriscada o menys, més tòpica o menys, La banda és un regal a la cultura en la nostra llengua que ens emociona i no dubta en ajudar a orientar-nos per descobrir, si és que és possible, quin és el lloc de cadascun.

la banda 2.jpg

4 pensaments sobre “Cinema Jove 2019: Dia #1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s