Cinema Jove 2019: Dia #2

En el segon dia del Cinema Jove trobem pel·lícules que parlen de la família i les relacions intrínseques que podem trobar dins els nuclis familiars. I, encara que semble curiós, Los miembros de la familia, Miss Hokusai, Light as feathers i The Dive tenen en comú que parlen de l’absència de la figura paterna. Pel·lícules on els pares o no són presents o no poden assumir la responsabilitat inherent a construir el nucli familiar.

No trobar la figura masculina que segons la cançó de Manel «et paga un vermut i t’arregla una porta» dona lloc al turment, els complexos i, sobretot, la destrucció completa dels vincles familiars des de dins. Els caràcters de les pel·lícules que anem a comentar posteriorment han de viure en un món complicat que la no presència del pare converteix en un espai innhabitable.

«Todo tiene que ver con todo»

La primera obra de la jornada és Los miembros de la familia  (Mateo Bendesky, 2019), la segona que he pogut gaudir de la Secció Oficial de Llargmetratges. En aquesta pel·lícula argentina, dos germans hauran de conviure en una antiga casa desnonada de sa mare mentre dura una vaga que els impedeix tornar a Buenos Aires.

El primer que crida l’atenció sobre la pel·lícula és que no tenim res d’informació al seu inici. Al començament d’aquesta trobem una parella jove ―no sabem exactament quin tipus de relació els uneix― que és forçada a conviure i que, malgrat que podem suposar un ambient de cordialitat mínima exigible, costa trobar superficialment un amor que els unisca. L’in media res ens desubica i ens introdueix en un relat en el qual aprendrem molt poc a poc dels seus personatges i del món en el que habiten. I serà així durant tota la narració. La informació proporcionada pel guió ens serà donada amb comptagotes i malgrat que les qüestions no resoltes ―tant per a l’espectador com per als caràcters del film― seran claus per a les decisions i la forma de vore el món dels dos germans. El més rellevant de la pel·lícula suposarà com aquests es desenvolupen en un espai aliè i incòmode.

L’evolució de la relació entre Lucas i Gilda i el desenvolupament amb la resta de personatges ―amb un clar interès sexual, com el cas de Guido― serà el més interessant de tota l’obra, junt a la construcció d’un nucli familiar ferm format enterament per tan sols dos membres de la peculiar família. La resta, absents, com una mare que es comunica mitjançant el soroll de pedres i somnis dignes de David Lynch, o un pare del que sabrem poc i menys marcaran els esdeveniments i la providència de la parella protagonista.

«Esa chica debe aprender que no puede pintar todo»

Miss Hokusai té l’honor de ser la primera pel·lícula que puc gaudir  del cicle «Els déus de l’anime». De l’any 2015 i dirigida per Keiichi Hara, la pel·lícula ens parla de la vida i les vivències d’Oei, la filla del pintor japonés del s. XIX Hokusai ―autor del conegut quadre La gran onada―.

El plantejament és força atractiu: en vegada de centrar-nos en la figura que podríem considerar més rellevant a causa del seu reconeixement, la pel·lícula ubica en el centre del relat a la seua filla, canviant completament de terç el desenvolupament de la narració. I Oei no serà una simple narradora que conta la història des de la distància, sense protagonitzar les accions del relat. Miss Hokusai ens parla de les preocupacions, atraccions i, en definitiva, de la idiosincràsia de la filla de l’excèntric pintor, però sense centrar-se suficientment en aquesta per contar-nos adequadament la seua història.

Malgrat que la pel·lícula realitze una interessant reflexió sobre el masclisme de l’època ―quan els quadres o l’obra d’Oei són desprestigiats envers els de son pare o altres aprenents de la seua escola pel simple fet de ser dona―, m’interessa especialment saber i conèixer més de la protagonista. Coneixerem les seues pors, inquietuds i desitjos, però de forma tan superficial que gairebé podrem saber realment de la seua forma de vore el món. Compartirem amb ella la seua desastrosa primera vegada al sexe, però la seua trama amorosa ―del més interessant a la pel·lícula, al meu parèixer― no es resol correctament.

Al final de la pel·lícula, unes lletres en pantalla ens anunciaran que es desconeix on va morir finalment, plantejant un final simple i insuficient per a un personatge que no és quasi protagonista ni de la seua pròpia història. Una animació excessivament simple ―que no aprofita suficient el recurs estilístic d’introduir recreacions de pintura a l’animació, molt millor a En este rincón del mundo (Sunao Katabuchi, 2016)― i una mala selecció de la banda sonora faran la resta.

«Ahora debes ser amable conmigo»

Light as feathers (Rosanne Pel, 2018) és una pel·lícula gravada en Polònia que ens parla de l’abús i la violència sexual en les relacions íntimes entre adolescents. Malgrat que es plantetja com un film senzill ―inicialment d’excés costumista; presència de pocs actors, i no professionals i una temàtica enrevessada, però plantejada des de l’intimisme―, Light as feathers pot tractar-se de la pel·lícula més complexa que he pogut vore en aquestes dues primeres jornades de Cinema Jove ―sense desmerèixer la pel·lícula de la que parlarem a continuació―.

Per una banda, el tractament del tema principal de l’obra ―la violència sexual en les relacions entre joves― és immillorable. Un xoc i oposició constant entre el món i la mirada masculina i femenina ―tractada tant de forma general com específica a la parella protagonista― serà una de les principals ferramentes de la directora. L’esport femení ―ordenat, fruit de la sororitat i l’esportivitat― i l’esport masculí ―bàrbar, basat en la competitivitat i el culte animal al cos―; la festa femenina ―apolínia― contra la celebració dels xics ―bacanal―. O la pròpia actitud després del sexe: Klaudia completament tapada, avergonyida, front a la presència d’Eryk completament nu.

A banda, la directora jugarà a simbolitzar la pèrdua de la virginitat de la protagonista mitjançant  la desplomada d’oques realitzada a les granges de l’humil poble polonés. La complexitat de la temàtica principal de l’obra i el seu tractament comprensiu i madur sense deixar de ser directe són una mostra de la gran qualitat que envolta el projecte.

A més, la colorimetria de la pel·lícula està brutalment treballada; la pel·lícula està gravada en format analògic ―es percibeixen clarament les perfectes imperfeccions del cel·luloide―; la seua fotografia no resulta aliena i la presència dels seus plànols seqüència de gran caràcter costumista ens introdueixen en el relat de la forma més captivadora que he pogut gaudir últimament.

«Espera veinte segundos, luego mátame»

The Dive és l’última pel·lícula que he pogut vore al segon dia del Cinema Jove. Aquesta obra israeliana del director Yona Rozenkier ens parla del reencontre de tres germans al soterrament del seu pare i com hauran de deixar de banda les seues adversitats per realitzar l’últim desig del patriarca absent en un ambient que resulta cada vegada menys habitable.

Amb Foxtrot i Vals con Bashir, últimament he pogut gaudir d’algunes obres de cinema israelià, i de gran atracció ideológica per a mi ja que ambdues suposen una gran crítica al fort sentiment bel·ligerant del sionisme i les seues conseqüències en el territori d’Israel i els seus estats veïns. Així que quan The Dive em plantetja una visió atípica de la política bèl·lica israeliana, sense posicionar-se i disposada a  retractar el fet sense mostrar-lo com un barem de blancs i negres, la posició d’un espectador de les meues característiques queda entredita.

The Dive suposa un gran exercici de reflexió i tractament del seu tema principal, ja que l’enfoca des de totes les vesants possibles gràcies a la seua personificació en el trio de germans protagonistes: Itai, el germà major i suportador de l’acció bèl·lica (a causa, en principal mesura, de la pressió social i l’honor); Yoav, el germà mitjà completament oposat a la participació en el conflicte a causa de la seua pròpia experiència i Avishai, el germà menut que malgrat la seua por ha d’anar a la guerra del Líban per enfortir-se.

La dificultat dels trio de caràcters protagonistes i la seua  relació amb el món i els personatges que els envolten converteix The Dive en una aposta arriscada i que proporciona una visió madura i raonable de l’excessiu intervencionisme sionista, el llegat i les obligacions familiars, la por a la mort o la convivència perpètua amb el conflicte.