Cinema Jove 2019: Dia #3

Diumenge 23 de juny de 2019: tercer dia del Cinema Jove. Una jornada en la que trobem cinema uigur, brasiler i valencià. Una vegada més, la família serà la clau de les obres que anem a comentar a continuació, i si no és la més important, sí que resultarà novament un tòpic crucial per a les accions i decisions realitzades pels personatges.

«Yo no quiero ir a la escuela, quiero cuidar mi ovejita»

La primera de les pel·lícules del diumenge, a les 11:30 del matí, ens trasllada a Xinjiang, una regió autònoma al nord-oest de la Xina on viu el poble uigur. En aquest espai Lina Wang ens ubica per contar-nos a A First Farewell (2018) les vivències d’un grup de tres nens que hauran de conviure amb la infermetat, la disciplina i els acomiadaments precoços en un món complicat.

D’estil pausat i amb aires de costumisme, acompanyarem als xiquets al llarg del metratge, aprenent de les seues relacions familiars i personals, però, també, de la forma de vida, la cultura i la idiosincràsia del poble uigur, de religió musulmana. Desconeixia completament l’existència d’aquesta regió, aquesta ètnia o la llengua amb la que parlen els protagonistes del film, així que abandone la sala de cinema amb una sensació satisfactòria per haver après de la seua recol·lecció del cotó, el seu clima desèrtic o la construcció dels valors socials a partir de la doctrina islàmica.

És més, al film també podrem vore un conflicte identitari, ja que malgrat que els personatges de la pel·lícula ―el trio de xiquets protagonista i les seues respectives famílies― utilitzen el seu propi idioma, podrem vore la imposició del mandarí com idioma vinculant de l’estat xinés o la rigidesa i disciplina amb que són organitzades les institucions socialistes, sobretot a partir de l’escola a la que acudeixen els caràcters.

I malgrat que serem testimonis directes d’una clara situació de diglòssia, en la qual la llengua pròpia quedarà reduïda a l’àmbit familiar i tradicional, els pares dels personatges voran necessari i imprescindible  que els seus fills aprenguen el mandarí per poder marxar a la ciutat i llaurar-se el seu propi futur, lluny de la humilitat i la duresa que planteja la vida rural a la regió desèrtica.

Per altra banda, la gran fixació pels xiquets per representar o mostrar les penúries del món adult d’A First Farewell m’ha recordat moltíssim a The Florida Project (2017), on Sean Baker aprofitava la hiperbolitzada mirada infantil ―amb l’optimisme, il·lusió i innocència que comporta― per apropar-nos als suburbis de Florida: barris sencers on el somni americà quedava truncat per l’atur, les drogues o la prostitució al costat d’un brillant Disney World. A A First Farewell no trobarem drogues ni prostitució, però sí dedicació i esforç per part dels més grans per poder tirar endavant en un espai en el que no és fàcil. I tot mentre els més menuts segueixen amb els seus descobriments, jocs i somnis.

«¿Tú has votado a ese comunista?»

Soc jo l’únic que troba divertit vore una pel·lícula que es diu Domingo (Clara Linhart i Felipe Barbosa, 2018) un diumenge? Aquesta pel·lícula ens introdueix en una reunió d’una família benestant brasilera el dia d’elecció del president Lula da Silva, l’1 de gener de 2003. L’entrada al nou any, el conflicte de classes, la sexualitat o el poder seran alguns dels tòpics que aniran marcant el desenvolupament de la jornada en un ambient en el qual no desitjaria gens estar.

Els directors ens presenten una obra coral en el sentit més clar de la paraula, ja que cap personatge destaca per damunt d’altre, posant a tots a un nivell similar. Ja no sols ignorant la jerarquia inherent a la construcció familiar tradicional sinó també la jerarquia entre els membres de la família i els seus treballadors criats. Així i tot, vos mentiria si no admetera que especialment hi ha un personatge que per potència, carisma i autoritat es converteix en el centre  del relat: Laura, la matriarca de la família.

Val la pena parlar d’aquest personatge en concret perquè, encara que tampoc tinga tanta presència al metratge de la pel·lícula ―potser siga dels que interpreta menys situacions―, segueix estant present per la pròpia relació desigual que té amb la resta de personatges i la seua actitut controladora i manipuladora. Tot passa per Laura i tot ha de ser com Laura vol.

Però encara que la matriarca es convertisca en l’eix central de la narració, Linhart i Barbosa distribueixen perfectament el temps i la presència de la resta de personatges al film de forma quasi exacta tractant per igual adults, xiquets, joves, pobres i rics, convertint Domingo en una pel·lícula coral perfecta, de les millors que he gaudit d’aquest format fins al moment.

A més, el classisme està tractat de forma subtil i madura en la pel·lícula, suggerint-lo i no presentant-lo de forma explícita, mostrant que de forma similar al militarisme de The Dive no es tracta solament de  blancs i negres i permetent que convisca amb altres tòpics més mundans com l’amor, l’enveja, el sexe, la infidelitat o la mort.

«Algú vol croissants?»  

L’última pel·lícula del diumenge 23 és Assemblea (Álex Montoya, 2018), una pel·lícula valenciana basada en l’obra de teatre La gent. Una reunió per discutir un tòpic que no tenim clar i una organització que desconeixem completament després del metratge serà l’excusa perfecta per obligar a conviure un grup de personatges dispars amb uns resultats absurds.

La pel·lícula es nota que està basada en una obra de teatre, en excés. Soc partidari de les pel·lícules amb extensos i elaborats diàlegs ―que d’aquests Assemblea  en té, i molt bons― i més encara si aquests funcionen i són entretinguts i divertits, com en el cas d’aquesta pel·lícula, a la vegada que ens mantenen en tensió captant la nostra atenció durant tot el metratge.

Aquest tipus de format dona lloc a una pel·lícula entretinguda, però que visualment té una riquesa ínfima i irrisòria. En algunes ocasions el muntatge no ajuda gens a la narració i alguns plànols tenen una composició i perspectiva realment fluixa. Així que a l’hora de la veritat em pregunte realment quina diferència haguera suposat vore aquesta  obra representada damunt d’un escenari, com era el seu format inicial.

Es poden realitzar pel·lícules en les que gran pes narratiu es troba als diàlegs, sols ha d’observar-se el cinema de Tarantino. I si a Los odiosos ocho (2015) trobàvem una situació similar a Assemblea ―un espai tancat i reduït on els personatges es voran forçats a entendre’s malgrat les seues adversitats― l’autor de la gran mandíbula es permet jugar amb la imatge: enfocaments canviants, deformació dels rostres dels personatges amb uns objectius aliens, un muntatge que  acompanya el ritme, etc.

M’ha agradat molt Assemblea, però desitjaria vore una altra pel·lícula de Álex Montoya amb un menor pes del diàleg per comprovar com narra el director amb les imatges, que és del que tracta la narrativa del cinema.