Cinema Jove 2019: Dia #4

En aquest quart dia de Cinema Jove tenim les pel·lícules de la secció oficial The Last to See Them, Parade o House of Hummingbird.

El costumisme de la imminència

Els dilluns solen ser un dia pesat i que normalment comporta un sentiment de desesperança i agonia inherent a la seua poca amabilitat com inici de la setmana laboral i acabament de la recreació pausada i merescuda que són els diumenges. Encara que admetré que si tots els dilluns començaren amb una projecció d’una pel·lícula com aquesta, el meu amor per la tornada a la rutina estaria més que justificada.

The Last to See Them (2019) és una pel·lícula alemanya dirigida per Sara Summa que ens conta l’últim dia d’una família del sud d’Itàlia abans de ser brutalment assassinats per uns homicides no identificats a la matinada. I ja està, sols això. Ni més, ni menys. I la veritat és que tampoc és necessari contar més. Malgrat que la nostra pulsió escòpica ens espente a desitjar vore la recreació de la matança, la pel·lícula talla en el moment crucial: quan els perpetradors de l’homicidi apleguen a la casa de la família. Un tall a negre ens deixarà amb les ganes, com un calentó o un coit interromput, i crec que és la decisió més encertada.

Estarem ací per compartir l’últim dia de vida dels quatre protagonistes: el pare treballador, estricte, conservador, però preocupat pels seus; la mare malaltissa, malenconiosa, però carinyosa; la germana gran il·lusionada per la seua parella i confrontada amb la rigidesa del patriarca i el germà menut que no sap exactament com estimar o expressar-se.

The Last to See Them.jpg

Compartirem aquesta última jornada en el món terrenal per conèixer els seus desitjos, anhels, pors, il·lusions, motius d’alegria i motius de turment i pena. El desenllaç de la pel·lícula és el menys important: és l’excusa per poder aprendre qui van ser les persones assassinades de la forma més gelada i maligna. És personificar les víctimes, mostrar-nos que realment es tracta de persones i no de víctimes o subjectes aliens com ens vendria la premsa el fet. Alguns companys tracten de deslluir la pel·lícula argumentant que sembla un vídeo familiar més que una obra de ficció de narrativa, i pense que eixa concepció, més que desmerèixer la pel·lícula, fa justícia a la seua intencionalitat.

Em ve al cap de seguida Elephant (Gus Van Sant, 2003), pel·lícula que representa la matança de l’institut Columbine mitjançant la fixació per la vida personal de les persones implicades: els supervivents, els alumnes abatuts a trets i els perpetradors de l’assalt. Aquesta aproximació em pareix més creïble, i malgrat que es tracte d’una obra narrativa i fictícia, m’apropa molt més al fet que els documentals, reportatges o informació asèptica que s’haja pogut transmetre de la matança.

D’anar més enllà de les xifres o el resum breu, clínic i impersonal del discurs periodístic dels telediaris. Quedar-nos amb la infermetat de la mare, l’enveja del germà menut a la seua germana o la incertesa pel futur del pare. Quedar-nos amb les relacions i la vida quotidiana d’aquell que no sap que va a morir en menys de vint-i-quatre hores.

A més, si parlem de transmetre tensió, aquesta pel·lícula ho aconsegueix per golejada. A mesura que avança la narració per aquest quadre costumista, la directora introdueix seqüències del cotxe dels assassins avançant per la carretera, inevitable, cap a la casa dels Durati en un exercici que em remeteix directament a El Resplandor (1980) del mestre Stanley Kubrick. Que també, dir-li Durati a la família protagonista… quina mala baba.

The Last to See Them 2.jpg

Mira com passen

La segona pel·lícula de la  jornada és Parade (Nino Zhavia, 2018), una pel·lícula georgiana que ens parla de la retrobada de tres amics de la infantesa en una de les últimes etapes de les seues vides. La reunió servirà als tres ancians per realitzar un viatge d’anada i ―no del tot― tornada en el que aprofitaran per recordar instants passats, records, i compartir la vida que els queda junts.

La pel·lícula és molt tendra, malgrat l’aparició de conceptes o tòpics de gaire a priori seriós; i el trio de protagonistes se sent realment unit. Costa no agafar carinyo als personatges i malgrat que la directora abusa de l’ús reiterat de plànols seqüència d’extensa duració, els diàlegs no se’m van fer gens pesats. En gran part és a causa de la naturalitat de les intervencions del grup d’amics, completament improvisades i on els actors ―dos d’ells no professionals― estaven realment baix l’efecte del vodka o el cànnabis. No m’haguera importat compartir més estona amb aquests tres dimonis, encara que la duració de la pel·lícula és perfecta, ja que mai no aplega a fer-se pesada.

Parade és un bon viatge, una molt bona road movie, que ens permet compartir aquesta última desfilada mentre ens convida a fruir la juventut present i recordar la passada.

Parade 1.jpg

El motiu de l’alegria

House of Hummingbird (Kim Bora, 2018) va ser l’última pel·lícula de la jornada i la penúltima de la secció oficial de llargmetratges que he pogut vore. I malgrat que després d’haver vist huit obres de la secció em puga costar sorprendre, aquest film em va girar les poques expectatives que m’havia formulat. Els companys del meu jurat, molt més experimentats al cinema coreà que jo, estaven il·lusionadíssims per poder gaudir-la. Al meu cas, la pel·lícula suposava una entrada al cinema d’aquest estat, solament, i la duració no m’ajudava a encarar-la amb especials ganes.

I com m’ha sorprès la malnascuda.

House of Hummingbird és una meravella que parla de tot i tot ho fa bé. Ens conta la història de Eun-hee, una xiqueta de catorze anys que, simplement, viu la seua difícil vida amb tot el que això implica. Durant la narració vorem com Eun-hee enfronta tots els temes tòpics d’una pel·lícula sobre adolescents ―els valors de la família, la frustració del sistema educatiu, la curiositat per les drogues recreatives, l’entrada a la sexualitat, la pèrdua de la innocència, etc.― i que tant hem vist a aquest Cinema Jove a causa de la ―relativament― curta edat dels protagonistes de moltes de les pel·lícules del festival (Light as feathers, Harajuku o Los miembros de la familia).

House 3

Així i tot, House of Hummingbird es permet tractar aquests conceptes de forma diferent i subversiva, però madura i raonada també. I tot sense deixar d’introduir nous tòpics de gran complexitat com la depressió, la meritocràcia, la violència, la traïció o la mort. Bora es permet parlar de les grans preocupacions de la societat coreana ―i, també d’alguna forma, la global― sense grans pretensions, amb enteresa i naturalitat i sense abandonar els peus del sòl.

 A més, cada enquadre està ben triat, el ritme és viu i laxe, gens pesat, per a la pel·lícula més llarga de la secció oficial ―30 o 40 minuts més llarga que les seues competidores―, la selecció de la banda sonora no aliena l’espectador i la fotografia és un bellesa.

El resultat és una pel·lícula molt cuidada, amb tendresa, i que de forma similar a Thunder Road (Jim Cummings, 2018), no dubta en deixar-nos amb un bon sabor de boca. Malgrat que amb un gran missatge d’amor a la vida, com la cançó més esperançada de Maria Arnal i Marcel Bagès o la novela més tòpica d’Albert Espinosa.

Ací teniu altra crítica escrita per Bryan, amic del Jurat Jove:

https://www.filmaffinity.com/es/user/rating/422408/398799.html

House 1.jpg

2 pensaments sobre “Cinema Jove 2019: Dia #4

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s