Cinema Jove 2019: Dia #5

En aquesta cinquena jornada de la 34na edició del Cinema Jove he pogut de gaudir de pel·lícules com Ghost in the Shell, El viaje de Chihiro o Harajuku. Així i tot, sols escriuré sobre l’obra de la secció oficial a causa de la gran quantitat d’informació publicada sobre aquestes dos grans pel·lícules del món de l’anime a les quals una reflexió breu no aportaria res nou ―i no és per falta de ganes de parlar d’aquests films en concret, prompte m’esplaiaré sobre aquestes dos, i més―. Així que centrem-nos en Harajuku.

“Tienes tres hijos”

Potser Harajuku (Eirik Svensson, 2018) és una de les pel·lícules que havia generat més expectatives entre els meus companys del jurat o en mi mateix. La seua  temàtica ―la història d’una adolescent noruega apassionada pel món del manganime que decideix fugir a Tokyo després de la mort de sa mare― ens resultava propera a causa de la tendència otaku que molts compartíem. El seu cuidat tràiler, que mesclava imatges amb una fotografia preciosa i una llum i color bonica ―amb presència  d’algunes llums de neó, que sempre resulta estèticament plaent― ens feia les dents llargues per una pel·lícula que semblava que no mai arribava el moment de poder gaudir-la.

Finalment va arribar el moment, i Harajuku  no va estar al nivell. Podríem acusar aquesta forta desil·lusió a la sobresaturació causada per l’exposició constant al seu clip promocional: abans de les projeccions de totes les pel·lícules del festival sempre passaven el tràiler de Harajuku i The Dive, aplegant a ser motiu de broma entre alguns dels membres del Jurat Jove, ja que fins i tot jugàvem a endevinar quines frases anaven  a dir els personatges en les peces publicitàries.

També podem tirar la culpa a que ha esdevingut l’última pel·lícula que personalment he vist de la secció oficial, després d’haver vist nou grans pel·lícules anteriorment. Vaig aplegar a Harajuku esgotat, disposat a deixar-me portar i vore si suposava un punt i final a les obres de secció oficial. Una sorpresa que em causara canviar la meua pel·lícula favorita del festival a última hora. I no ha sigut així. Tampoc és una excusa vàlida: House of Hummingbird és la penúltima pel·lícula que he vist de la secció oficial de llargmetratges, i és del millor que he vist al Cinema Jove.

Harajuku 3.jpg

El problema amb Harajuku és que és una pel·lícula fluixa i mediocre. Punt i final. Visualment és preciosa, sí, però el seu dolent guió no fa justícia a una imatge estèticament cuidada i un experiment amb l’animació que també resulta insuficient. Però anem per parts.

La seua història no funciona: el plantejament, a priori, sembla atractiu, però unes molt males decisions a la redacció del nus del relat fan que em desapegue de la història, excloent-me mentre tota la narració es desfà a trossos i cau pel seu ―curiosament, massa poc― pes. Els seus personatges no resulten creïbles ni aconsegueixen que empatitze o em preocupe el més mínim per ells (reconec que l’actuació de la personatge protagonista ―Vilde, interpretada per Ines Hoysaeter Asserson― és una meravella, però la mala concepció i escriptura del seu caràcter em desconnecten de les seues penúries).

La mediocritat del guió de Harajuku atempta contra la integritat de la resta de l’obra i la converteix en un producte fàcil ―en el que els seus temes són tractats de forma simplista o malfeinera― i completament oblidable. Feble.

Harajuku 4.jpg

I visualment la pel·lícula no és per tirar coets. Potser la fotografia siga atractiva, no diré que no, però la seua elaboració em la presenta com una obra molt plàstica, artificial, que més que apropar-me als personatges i les seues preocupacions em fa sentir considerablement alienat.

Ah, i l’animació. Possiblement el més interessant de la pel·lícula com recurs artístic i estètic, però no gaire narratiu. Perquè la utilització d’escenes animades és molt escassa ―solament trobem tres seqüències animades, i altra que dura poc més d’un fotograma― i també completament aleatòria a la narració.

Podríem pensar que la introducció d’aquest recurs té un motiu justificat al seu relat (representar flashbacks o la pròpia mirada o imaginació de la protagonista, les seues ganes d’evadir-se o la seua percepció de la realitat que l’envolta), i malgrat que en un principi sembla així ―tractar de representar la perspectiva de Vilde― a la cloenda de l’obra trobarem un segment animat que correspon a la realitat pròpia de la pel·lícula. Queda molt bonica i llueix molt, no ho puc negar, però al final es tracta d’un recurs mal aprofitat i insuficient.

En síntesi, després de llegir les últimes línies no vos sorprendrà si vos afirme que Harajuku  m’ha paregut una pel·lícula fluixa o mediocre. Potser en una sala de cinema comercial o en una sessió privada a casa la meua sentència final seria més laxa, però després d’haver disfrutat de nou obres anteriors de gran qualitat, és inevitable percebre que la qualitat de la pel·lícula noruega és considerablement inferior comparada amb la resta de les participants. Tota una llàstima, supose.

Harajuku 2.jpg

2 pensaments sobre “Cinema Jove 2019: Dia #5

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s