A l’hora de parlar d’una pel·lícula o qualsevol altre producte cultural, els analistes i teòrics s’enfronten a un gran dubte no resolt que pot canviar radicalment la vesant de l’anàlisi: s’ha de tindre en compte la biografia del seu autor? Aquesta podria semblar una qüestió simple i naïf, però la separació de divulgadors en dos blocs segmentats i enfrontats indica clarament que la incògnita no queda resolta i, lluny d’una solució homogènia, no sembla que s’arribe pròximament a un modus operandi que siga aplicable per a cada estudi.
Sembla lògic que hauríem d’esmentar elements biogràfics de l’autor quan realitzem un anàlisi, o fins i tot suportar punts i arguments concrets de l’estudi en vivències de l’autor de l’obra. I més quan posem baix la lupa per parlar-ne del seu autor i entendre la seua idiosincràsia com creador d’obres culturals i/o artístiques o la seua mirada personal del món. Si volem saber què vol dir Scorsese amb el seu cinema, tan prolífer en pel·lícules relatives a la criminalitat dels suburbis de Nova York (Mean Streets ―1973―, Goodfellas ―1990― o la pròxima The Irishman ―2019―, entre altres), seria pertinent conèixer la seua ascendència immigrant d’origen italià i la seua joventut al barri del Bronx ―on també es va criar Stanley Kubrick―.
Així i tot, aquesta no seria la tesi amb la que jo combregue. Segons el meu parèixer, si volem trobar el sentit d’un producte cultural mitjançant un anàlisi proper, l’estudi haurà de centrar-se solament en l’obra. Cap altre factor extern més enllà de l’objecte d’estudi en si mateix. En el cas dels teòrics de cinema, les claus per resoldre el trencaclosques ―en certa mesura, ja que la lectura total d’una obra és, com a mínim, utòpica― es troben amagades en el temps de metratge que dure la cinta de film o l’arxiu audiovisual ―en la seua reproducció digital―. Amb el que hi ha, es juga.
La majoria de les interpretacions del cinema de Kubrick, per posar un exemple, relacionen la seua filmografia amb missatges críptics sobre l’arribada a la Lluna i la denúncia de la presència de societats secretes en el nostre món contemporani. Interpretacions i lectures més basades en rumors de la pròpia vida del director ―ser membre de la maçoneria, la seua misteriosa fugida sense retorn dels EUA, el total aïllament de la civilització durant el final de la seua vida, etc.― que en les seues pròpies pel·lícules, amb l’error que això comporta. Si hem vingut a parlar de cinema, parlem de cinema.
I malgrat que contradiga els arguments exposats prèviament ―que és així―, costa entendre Érase una vez en… Hollywood ―o entendre a Tarantino, més bé― si no tenim uns coneixements previs de la vida del director de la barbeta gran.
Poques persones estimen més el cinema que els propis cineastes. En totes les filmografies dels grans directors trobem un o dos films que parlen de l’acte de fer cinema o són, directament, declaracions rampants d’amor al setè art. Spielberg, el mag de Hollywood, va produir Super 8 (2011), de J. J. Abrams; de forma similar a Scorsese i La invención de Hugo (2011). Aquest dimarts mateix vaig vore Dolor y gloria (2019), i el joc que planteja Almodóvar s’apropa molt al moviments d’escacs ―dignes de Kaspàrov― amb els quals David Lynch tix Inland Empire (2006), la seua última pel·lícula, on la representació fílmica envesteix directament la representació ficcional.
Al cas de Tarantino, qui el seu treball en un videoclub a la joventut va permetre consumir un inabastable nombre de pel·lícules de tot tipus, una sola pel·lícula no serà suficient. Tres seran les obres del director de Knoxville que suposen un homenatge clar al fet de contar històries amb cel·luloide: Death Proof (2007), Maleïts malparits (2009) i Érase una vez en… Hollywood (2019). I malgrat ja comptar amb dues grans obres per mostrar-nos la seua gran estima pel cinema, serà en Érase una vez en… Hollywood en la qual l’autor podrà remetre’s directament al cinema de la seua infantesa, del que segueix perdudament enamorat.
Au revoir, Shoshanna
El mes de juliol s’iniciava amb una notícia funesta per als seguidors de Tarantino. En una entrevista per a GQ Australia anunciava que Érase una vez en… Hollywood podia ser la seua última pel·lícula. Malgrat el seu constant anhel de dirigir solament 10 films, com ha repetit en innumerables ocasions, en l’article es pot notar un Tarantino esgotat i amb ganes de provar altres mitjans narratius ―com el teatre, la televisió o els còmics, com ja ha fet abans― per contar les seues històries. Així i tot, el director esmenta que sols es planteja retirar-se deixant la seua somiada filmografia inacabada si Érase era un èxit i ben rebuda ―a diferència del seu anterior film: Los odiosos ocho, 2015―.
Abans de vore Érase una vez en… Hollywood no dubtava que les declaracions de l’autor eren un farol. Un autor com Tarantino mai seria capaç de deixar la seua filmografia inacabada, a més que hi ha proves de què el director es troba submergit en el procés de producció d’una nova entrega de la saga Star Trek ―gran candidata a colofó final de Quentin, malgrat que si la podrem gaudir en gran o xicoteta pantalla sols el temps ho dirà―. I encara que després de vore el seu nou film soc escèptic a creure que no vorem mai altra nova pel·lícula de Tarantino, sí que és innegable que l’última cinta comença a fer olor a acomiadament.
El primer motiu que em porta, m’agrade o no, a aquesta conclusió són el gran nombre de referències pròpies que Tarantino introdueix en la seua novena pel·lícula. Érase una vez en… Hollywood, sense deixar de ser una de les obres més accessibles de l’autor ―d’açò en parlarem després―, es converteix en una caixa de sorpreses i xicotets ginys per als seus seguidors més ferms fins un punt que costa no catalogar-la com un exercici de fanservice per als fans de Tarantino.
Des d’alguns estilemes imprescindibles a qualsevol pel·lícula del director com la gens acomplexada mostra dels peus de personatges femenins com Conejito ―Margaret Qualley― o Sharon Tate ―Margot Robbie, curiosament la seua única part del cos propera a la sexualització, ja que se’ns presenta com un personatge pur, quasi virginal― fins a la repetició d’algunes seqüències icòniques de pel·lícules anteriors de Tarantino. Alguns exemples serien Rick Dalton ―Leonardo DiCaprio― cremant nazis com a l’apoteòsic final de Maleïts malparits o l’inici de la seqüència del Saló al western en el que actua Rick, que suposa un calc exacte al començament de l’última escena de Django desencadenat (2012). Perquè vos feu una idea, el Wilhelm Scream ―tan present en tantes altres pel·lícules de Tarantino― apareix quan portem solament vint segons de metratge.
A més, en Érase una vez en… Hollywood també està present la típica escena d’enamorament del personatge protagonista femení com en altres pel·lícules de l’autor de Knoxville. Quan Polanski i Tate s’arrimen a la festa en la casa de Playboy, Tarantino apropa la càmera a Margot Robbie mentre aquesta balla innocentment, otorgant-li un pedestal mitjançant un slow motion i una cançó suau que sona de fons. Aquest tipus d’escenes el podrem trobar ―sempre amb música inclosa, com ha de ser― en Pulp Fiction (1994) quan Mia ―Uma Thurman― balla Girl you’ll be a woman soon; a Jackie Brown (1997) quan la protagonista enamora a ritme de The Delphonics; al ball eròtic de Death Proof o a Los odiosos ocho, en el cas més atípic, quan Daisy Domergue ―Jennifer Jason Leigh― xupla amb la seua llengua la sang que li brota del nas acompanyada per Hey little apple blossom. Shosanna també té dedicada una escena similar a Maleïts malparits, malgrat que més pletòrica, empoderant-la, encara que açò és carn d’altre anàlisi.
Per completar els homenatges propis amb els que el director farcix la seua novena pel·lícula, trobem un planter de secundaris que tots coneixem per la seua anterior actuació en obres de Tarantino. Michael Madsen ―Sheriff Hacket en Érase una vez en… Hollywood― el podem trobar a Reservoir Dogs (1992), Kill Bill (2003) i Los odiosos ocho; a l’igual que Bruce Dern ―George Spahn en Érase i General Sandy Smithers en Los odiosos ocho―, Kurt Russell o Zoë Bell ―presents ambdós a Death Proof i Los odiosos ocho―.
Molts dels espectadors afirmen que Érase una vez en… Hollywood és una pel·lícula poc tarantiniana o en la que trobem una versió més continguda de l’autor. I malgrat que en aquesta ocasió percep un Tarantino menys descarat, tampoc la trobe com tan poc personal com l’acusen alguns. Érase no és la pel·lícula més convencional de Tarantino, ni la seua millor obra, però les interrupcions en la narració lineal, els recursos artístics i narratius i la presència puntual i determinant de la violència estilitzada la converteixen en una obra inequívoca de l’autor, malgrat que en una vesant més madura, reflexionada o conscient del nom que la signa.
Encara que no siga una pel·lícula tan excepcional com Pulp Fiction o Kill Bill realment m’agrada que siga així. Alguns cinèfils l’encasellen com la més convencional de Tarantino i, encara que no ho trobe cert ―Jackie Brown i, fins a cert punt Death Proof, són molt més properes a la narració clàssica―, és una qüestió innegable que el Tarantino més arriscat era el Tarantino jove.
Les tres últimes pel·lícules del director ―Maleïts malparits, Django desencadenat i Los odiosos ocho― ja mostren un autor que ha alcançat el màxim de la seua capacitat creativa ―Kill Bill, Reservoir Dogs o Pulp Fiction― i que vol reivindicar-se com un autor madur i un dels millors realitzadors contemporanis. Per tant podem entendre Érase una vez en… Hollywood com una pel·lícula certament ambiciosa perquè es nota que Tarantino s’ha deixat pell i ànima ―molt més que a Django o Los odiosos ocho― per proclamar-se com un autor seriós, de referència, i no sols com un director simpàtic que escriu diàlegs divertits mentre la sang brolla a rajos.
Per eixe mateix motiu em convenç contundentment la forma en què Érase una vez en… Hollywood està dirigida perquè veiem la vesant moderada de Tarantino. Sense deixar alguns dels tocs distintius que el fan únic com a director, però amb una direcció més fina i madura en la que cada tir de càmera, cada panoràmica i muntatge encaixen artesanalment com en un rellotge suís. Perquè està en un equilibri perfecte. Si volem sang tenim moltes altres pel·lícules d’aquest autor. Si volem a Tarantino agafant-s’ho seriosament i rodant com Déu, tenim aquesta obra.
Tarantino reescrivint la història
Que Érase una vez en… Hollywood no és una representació exacta de la realitat ho descobrirem al seu final. Que aquesta tampoc és la primera vegada en què Tarantino reescriu la història a voluntat pròpia, també és cert. Recorde les crítiques de Maleïts malparits que exposen la seua poca proximitat a la realitat com un fet nefast, més encara al desenllaç de la pel·lícula en el qual el director de Knoxville no dubta en cremar vives les altes cúpules del Tercer Reich.
Tarantino, més que guionista o director de cinema, és un hàbil narrador al que li interessa prioritàriament contar bones històries. Que els fets narrats en aquestes acaben coincidint amb les accions ocorregudes amb la nostra realitat és un conflicte que no li importa el més mínim. Però, així i tot, ell ho explicita perquè ens quede clar des del principi amb la intenció de no trobar-nos posteriorment amb decepcions innecessàries. No per altre motiu, com ja vaig comentar a l’anàlisi de Maleïts malparits, la pel·lícula s’inicia amb unes lletres que resen “Érase una vez en una Francia ocupada por los nazis”. Tot el metratge que podrem gaudir a continuació serà, per tant, un conte. Pura ficció.
El mateix ocorre amb Érase una vez en… Hollywood. Si el propi títol de la pel·lícula ja remeteix a eixe toc de faula, com de rondalla o llegenda oral, el mínim que podem esperar-nos és una representació explícita de l’assassinat de Sharon Tate i els seus companys a mans dels seguidors de la família Manson.
Així i tot, Tarantino sentenciarà en la pel·lícula el desgraciat destí de Tate malgrat que d’una forma molt elegant i respectuosa: amb una suggestió suau. Recordeu la seqüència en la que Cliff Booth ―Brad Pitt― ha d’anar a reparar l’antena de televisió de la casa de Rick Dalton mentre aquest està rodant? Mentre Cliff roman pel sostre del xalet del personatge de DiCaprio pot escoltar com una música dolça i alegre, plena de vida, surt de la casa de Polanski. És Sharon Tate, com ens mostrarà la càmera, que balla innocentment com desconeixent el que la providència li empara.
Acte seguit, quan la càmera torne a Cliff Booth aquest s’encendrà un cigarret, que com vaig tractar a l’anàlisi de L’estiu amb Monika (1953), és un element clar per simbolitzar el pas inexorable del temps fins que aquest s’acabe, consumint-se i morint. Com una mena de rellotge d’arena. El compte enrere s’inicia junt als últims mesos en vida de la dona de Polanski, dirigint-se cap a una mort inevitable que tindrem el gust de no visualitzar. La mort ―real― de Sharon Tate serà, per tant, qüestió de temps.
Crèdits finals
Per finalitzar l’anàlisi seria pertinent abordar una qüestió de gran importància i que ens torna a l’inici. Érase una vez en… Hollywood és una carta d’amor al cinema, sí, però què aporta nou a la filmografia de Tarantino? Què diu aquesta novena pel·lícula que no s’haja esmentat en anteriors homenatges al seté art del director com Death Proof o Maleïts malparits?
Deixant de banda a Death Proof, que faria homenatge a un tipus concret de cinema ―el de sèrie B, motiu pel qual és presentada junt amb altre film de Robert Rodríguez en el projecte Grindhouse, 2007―, podem trobar que Érase una vez en… Hollywood es complementa la perfecció amb la sisena pel·lícula de Tarantino.
Maleïts malparits no sols és un reconeixement al cinema europeu ―sobretot alemany, anglés, italià i francés― de mitjans del S. XX. També és una gran mostra de com el cinema pot canviar la història. No sols pel contundent desenllaç que tots coneixem en el qual Tarantino fa volar pels aires tot el govern nazi dins d’una sala de cinema, sinó per com les pel·lícules dins del film influeixen als propis personatges. A Maleïts malparits el cinema té una força inigualable, capaç d’eixir de la pantalla i canviar la mentalitat i percepció de les persones que el consumeixen. Ací entra un component perillós: el cinema, com mitjà de comunicació de masses que és, utilitzat com possible mitjà de difusió de la propaganda. Molt perceptible amb la pel·lícula protagonitzada per Fredrik Zoler ―Daniel Brühl― ideada per Gebbels ―interpretat al film per Sylvester Goth― per augmentar la motivació i determinació dels soldats alemanys.
Així que si a Maleïts malparits Tarantino parla de com el cinema pot canviar la història, a Érase una vez en… Hollywood el director retracta la capacitat de la història ―o de la societat, més bé― per canviar el cinema. Enmig de la cruenta Guerra de Vietnam i l’auge de la contracultura hippie, Rick Dalton i Cliff Booth hauran de vore com el propi Hollywood ―la capital del cinema per antonomàsia― canvia de forma irremeiable.
Amb el final de la dècada dels 60, la constant presència d’imatges de la Guerra de Vietnam a les televisions i periòdics estatunidencs amb el fotoperiodisme va donar lloc a un canvi radical en el codi audiovisual. Front una nova mirada dels espectadors educada a la violència explícita i verídica, a la vegada que propera i quotidiana, del conflicte, el cinema estatunidenc va abandonar paulatinament aquells gèneres en els quals la violència estava present però de forma estilitzada i acceptada moralment: els westerns, el cinema negre i les pel·lícules d’arts marcials.
La violència passaria a ser representada, ara, de forma més crua i atroç a causa de què els espectadors n’estaven exposats cada nit a les seues llars. El brutal desenllaç de Bonnie y Clide, que tots tenim gravat a la ment, va ser exhibit en 1967. Un nou tipus de guerres implicava, en definitiva, un nou tipus de cinema. La mort dels ídols i de les belles glòries dels 40, 50 i 60 passava per la recollida del testimoni per una nova generació de directors joves amb ganes de trencar el paradigma anterior: Spielberg, Scorsese, Lucas, Coppola i De Palma.
És un fet innegable que Tarantino s’apropa al final de la seua carrera artística dins el cinema. En 2022 es compliran ja 30 anys del seu primer film Reservoir Dogs, i des d’aleshores huit pel·lícules més han tractat d’emmotlar el seu estil tan propi a un codi majoritari. Que Tarantino és un dels directors més influents de l’actualitat es pot evidenciar amb cada estrena d’un dels seus nous films, aconseguint atraure crítica i públic a parts iguals, i no solament del més pureta. Com gran amant del cinema que és, a les seues pel·lícules ha tractat d’alabar les obres fílmiques que el van fer créixer i de mostrar com el cinema ―amb la representació narrativa d’uns fets ficticis― i la societat ―la realitat present al nostre dia a dia― són complementaris influent-se recíprocament, ubicant les seues pel·lícules als límits de l’espai de representació.
Al remat, ningú ens quedem indiferents quan mirem una pel·lícula d’aquest autor i això sols pot portar-nos a una conclusió clara. El cinema canvia la història tant com la història canvia el cinema, i el cinema de Tarantino ens canvia a tots nosaltres.
Egoisme Soluble 