Han passat les setmanes, han caigut les fulles i ja podem escoltar (malgrat l’animadversió d’alguns) els compasos finals d’aquest 2019. Com ve a ser costum, abans d’acabar la temporada repassarem a Egoisme Soluble quines han sigut les millors pel·lícules de tot l’any. Publicació que, sincerant-me, és possiblement la que més il·lusió em genere com autor d’aquest humil blog ja que suposa el fruit de tot un any tractant de trobar les millors obres de forma crítica, però, també, amb la passió cinèfila de qui disfruta el que fa.
I si el 2019 ja és prop de passar a millor vida, no volia acomiadar-me d’ell sense abans fer una última edició de ‘Directors egoistes’: la secció creada aquest mateix any i que suposa una reflexió breu d’aquells autors dels que puc aprendre al llarg dels mesos. I per concloure aquest any l’honor el té, ni més ni menys, Mamoru Oshii.
Mamoru Oshii és un dels grans directors de l’anterior generació d’autors d’animació japonesa. Podem trobar les seues primeres obres a inicis de la dècada dels 80 i, així i tot, la seua prolífica obra s’estén fins l’actualitat ―es coneix que es troba produint dos projectes d’animació per al 2020―. El seu elevat volum d’obres i el caràcter innovador de moltes d’elles no sols per la implantació de noves tècniques d’animació, sinó també per la cerca de nous formats de distribució com Dallos, el primer OVA ―Original Video Animation, sèries o pel·lícules distribuïdes directament per a consum domèstic― de la història el converteixen en un dels directors més influents de l’animació japonesa de tots els temps.
Com vam comentar al «Directors egoistes» de Rintaro, el considerat pare de l’anime, el seu cinema representava una vesant fosca, amarga i cruel d’allò que ens fa realment humans. El cinema de Mamoru Oshii no anirà molt lluny i també serà un reflex de la part pitjor de tots nosaltres, però fent incís en el caràcter bel·ligerant imprés al nostre ADN. Segons Oshii, el ser humà no es pot entendre (ni s’entén a ell mateix) sense la violència o la confrontació constant. Malgrat que semblen paregudes, les dos visions no seran similars ja que la tesi d’Oshii té un component visceral que s’allunya de la quasi misantropia del director d’Astroboy (1963-1966).
9 – Yatsura Movie: Only You (1983)
8 – Dallos (1984)
7 – Patlabor: la película (1989)
6 – Yatsura Movie 2: Beautiful Dreamer (1984)
5 – The Sky Crawlers (2008)
4 – Ghost in the Shell 2: Innocence (2004)
3 – El huevo del ángel (1985)
2 – Patlabor 2: la película (1993)
1 – Ghost in the Shell (1995)
Egoisme Soluble 
7 comments