Rànquing Millors Pel·lícules 2019

2019

Queden menys de dues setmanes perquè acabe desembre, i això és senyal inequívoca, ens agrade o no, del tancament d’una etapa. I més encara si el pròxim any suposa substituir el 9 per altre 0 i el seu penúltim 1 per un 2; és a dir, l’inici d’una nova dècada. 2019 ha sigut un any relativament fluix per al cinema. Hem tingut noves obres d’alguns dels autors amb més renom i expectació, sí, però les expectatives en moltes d’aquestes no han estat completes i ha costat trobar pel·lícules més interessants a les sales entre tots els remakes de Disney. Junteu mentalment les edicions modernitzades d’El rey leónAladdínDumbo, les entregues de l’univers Marvel, Frozen II i la pròxima entrega de Star Wars i pregunteu-vos el gran poder del conglomerat de Mickey i el seu control real del mercat cinematogràfic. Una sola empresa té el control quasi total de la cultura popular globalitzada i, creieu-me, fa por.

Al mateix temps, com volent plantar cara, Netflix ha seguit un any més fent-se camí amb la creació d’obres audiovisuals pròpies i la seua nominació a premis i festivals, no lliure de polèmiques. Després dels Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, direcció i fotografia per a Roma, la plataforma ha apostat novament per la realització de pel·lícules amb directors i intèrprets de primer nivell com voreu posteriorment al rànquing. Anem per feina.

20 – Cronofobia (Francesco Rizzi)

A tots ens turmenta el pas del temps i la pèrdua que comporta, i a la parella de protagonistes de Cronofobia sembla que encara més. A banda de tractar-se possiblement del millor thriller d’aquest 2019, la pel·lícula t’introdueix en una espiral de falses aparences, obsessions i toxicitat que no et deixa respirar durant el seu visionat. La identitat reemplaçable i les manies tenen cabuda en el seu excel·lent guió i la seua direcció exacta.  A més que pot presumir de tindre, possiblement, la millor seqüència inicial de les seleccionades.

Cronofobia 2.jpg

19 – Los miembros de la familia (Mateo Bendesky)

Pocs són els llargmetratges que opten tan obertament pel realisme màgic. O tenim intents de calcs aproximats de la realitat, deixant poc espai per a la ficció més radical, o trobem obres que s’abstrauen i construeixen el seu món narratiu lluny de la nostra grisa realitat. Los miembros de la familia es permet jugar amb la introducció d’elements narratius fora de la versemblança sense entorpir el relat o, el més important, sense allunyar l’atenció dels seus personatges. A la narració conviurem amb pous sense acabament i esperits que es comuniquen manipulant rosaris, però el que realment ens preocuparà serà la proximitat i el descobriment dels seus caràcters. La pel·lícula podria optar per caure en l’atipicitat del seu relat, però en canvi arrela els seus peus al terra i no es separa de les persones que la membren, i això és el que la fa tan màgica.

Los miembros de la familia.jpg

18 – Mirai, mi hermana pequeña (Mamoru Hosoda)

Una vegada més, Mamoru Hosoda ens ha encisat amb una pel·lícula tendra com sols el director japonés sap crear. I malgrat que Los niños lobo (Mamoru Hosoda, 2012) és un alt llistó difícil de superar, Mirai, mi hermana pequeña em sembla molt més efectiva. Si en Los niños lobo Hosoda optava per narrar la història de la família licantropa des de la perspectiva de la mare (instructora i orientadora, però també, justa), em sembla major el repte de posar un xiquet de quatre anys al centre del relat amb tot el que això implica (la seua mirada del món, possiblement el recurs més ben aprofitat de la pel·lícula, o el seu difícil caràcter per a un públic adult). I com solem estar acostumats, està realitzada amb tanta dedicació i cura que es imposible no sentir-se membre d’eixa llar construïda al voltant d’un gran roure.

Mirai mi hermana pequeña 1

17 – La quietud (Pablo Trapero)

El cinema argentí és, junt al xinés i el coreà, una de les meues grans sorpreses aquest 2019. En aquest cas, Pablo Trapero construeix una història de personatges amb una gran dualitat. Les falses aparences, les mentides amagades durant dècades, els cels i el desig frustrat tenen cabuda junt a un dels amors més incondicionals possibles: el de les dues germanes protagonistes. La retrobada d’aquestes a la llar de la seua infantesa serà una excusa per desemmascarar la identitat dels caràcters amb el context sociopolític  argentí de fons, que no és poca cosa. Un cas proper l’hem trobat aquest any amb la també molt recomanable Domingo (Clara Linhart i Felipe Barbosa, 2018), malgrat que trobe La quietud molt més amable.

La quietud.jpg

16 – El Joker (Todd Philips)

Què hi farem amb El Joker? Possiblement, aquesta nova pel·lícula de Todd Phillips es tracte del major maldecap cinèfil que he patit aquest any. I sent fer el paper de Grinch en aquesta ocasió veient la gran eufòria, efusivitat i rebombori que ha alçat aquesta obra entre el món cinèfil, però em costa realment trobar motius per estimar-la tant. He anat en dues ocasions al cinema a vore-la, i malgrat que en la segona sí que vaig poder començar a introduir-me dins la seua narració, el seu encanteri tampoc va servir amb mi. No es pot negar que està molt ben feta, i així és, trobem la perfecció formal en molts dels seus elements, però no em val.

Sincerament, em repugna el seu intent de missatge polític buit, que sembla que sols tracta de fer gresca, ubicat en prous dècades enrere de manera que ens enfadem amb les injustícies del sistema, sí, però tampoc massa perquè no es tracta del nostre món actual. M’interessa i atrau la història personal d’Arthut i la seua evolució a Joker, però el seu component polític desllueix la narració i li lleva encant i misteri a l’obra. Que podrem sentir-nos tots molt revolucionaris, però al final es tracta d’una pel·lícula aparentment antiliberal realitzada per una productora que pertany a la companyia de telecomunicacions més poderosa del món. Anticapitalisme sí, però el justet.

Joker.png

15 – Cafarnaúm (Nadine Labaki)

Al rànquing ja hem trobat pel·lícules que parlen de xiquets o de la seua hiperbòlica mirada del món. I si Estiu 1993 (Carla Simón, 2017) o The Florida Project (Sean Baker, 2017) han sigut exercicis dels anys anteriors que han apostat per aquesta premissa, dos de les obres que trobarem pròximament també ho fan, però amb un resultat més dur i sofert. Si Frida havia de conviure amb la inexplicable mort dels seus pares i els menuts de Florida havien de suportar la prostitució, la precarietat i la drogoaddicció, els xiquets de Cafarnaúm es desenvolupen en un ambient miseriós i indigne. El masclisme de la societat, les famílies des-estructurades, la pobresa i la solidaritat seran visibles en una pel·lícula que amaga el somriure més valuós del cinema recent.

Cafarnaúm.jpg

14 – The Dive (Yona Rozenkier)

Després de l’arriscada i impecable pel·lícula del 2018 Foxtrot (Samuel Maoz, 2017), The Dive també planteja una forta crítica al dur bel·licisme i imperialisme sionista amb la mort d’un familiar com accident incitador. En aquest cas, la mort del patriarca suposarà la trobada dels tres germans, malaurats en diferent mesura per la seua passada (o pròxima) participació en la guerra. Perfecta per combinar-se amb Foxtrot i Vals con Bashir (Ari Folman, 2008).

The Dive.jpg

13 – La favorita (Yorgos Lanthimos)

La favorita és la meua carta d’entrada del cinema de Lanthimos, i sense haver vist prèviament cap altra pel·lícula del director sí que em convenç amb gran mesura el seu plantejament. La intel·ligència amb la que estan escrits els seus personatges es combina a la perfecció amb l’aposta de l’autor per lents atípiques com aberrants grans angulars per interiors o ulls de peixos. La humanitat dels seus personatges, moguts pel maquiavelisme i l’atracció visceral pel poder, queda deformada a la vegada que els seus cossos es pertorben visualment. A més, que amb el seu desenllaç la pel·lícula s’atreveix a parlar sense complexos de les conseqüències d’una victòria amarga quan, sembla, que el que més ens interessava era el joc.

La favorita.jpg

12 – A First Farewell (Lina Wong)

El cinema té la capacitat de, malgrat el seu inherent component fictici, fer-nos viatjar i traslladar-nos a llocs desconeguts més que altres arts. Inicialment, A First Farewell em va atraure pel seu caràcter exòtic. M’explique: desconeixia prèviament el territori de Siankiang, l’ètnia, l’idioma, les costums o la lluita de la seua gent. Així que si inicialment em va atraure l’aprenentatge cultural que suposava el visionat de la pel·lícula, poc a poc vaig començar a centrar-me en el més interessant d’aquesta: les vivències (perquè no hi ha forma millor de definir-ho) dels seus personatges. El seu caràcter costumista que podem pensar diàfan o banal amaga el tractament greu de temes com la responsabilitat, l’amistat, la imposició i l’anhel dels pares per vore triomfar als seus fills. És la contrapart asiàtica de The Florida Project, i malgrat que ocorre a milers de quilòmetres de distància, em costa no imaginar-me als seus menuts corrent entre camps de tarongers.

A First Farewell.jpg

11 – Light as feathers (Rosanne Pel)

Com ve a ser lògic, en poques ocasions ens posem en la pell de les persones que han realitzat un crim. I malgrat que posar-se de costat de la víctima siga la tendència principal, Light as feathers s’arrisca al narrar la toxicitat de l’amor juvenil des de la perspectiva de l’abusador sexual. I no sols l’obra planteja una incertesa moral al seu punt de vista: la duresa dels seus temes es tracta amb el simbolisme i l’abstracció més elegant i reflexionada. Una pel·lícula que diu més callant i mostrant que amb un missatge explícit.

Light as feathers 2

10 – Historia de un matrimonio (Noah Baumbach)

Recentment estrenada i una de les grans apostes de Netflix per al circuit de premis de la temporada, Historia de un matrimonio és l’última pel·lícula en ser seleccionada per a la llista. Des de la seua estrena, l’esfera cinèfila tuitera ha caigut enamorada de l’obra, i es bastant comprensible tant per la seua duresa com per la gran interpretació dels seus dos personatges protagonistes. I efectivament, Historia de un matrimonio és una pel·lícula dura i, el millor de tot, és que ho aconsegueix sense caure en el melodrama o un sentimentalisme explícit. Sols hi ha una seqüència al film (la més explosiva, possiblement el seu clímax emocional)  en la que es recau puntualment al sentimentalisme més fàcil, i així i tot la pel·lícula aconsegueix introduir-se dins nostre en les escenes més banals o menys destacables.

L’inici del film, pensat a la perfecció, ens posiciona en un punt de partida en el que no hi ha volta enrere i a partir del qual sols podrem vore caure les coses a trossos de manera irreversible. I malgrat que en el meu cas no em vaig emocionar tant durant el visionat de la pel·lícula, sí que he d’admetre que una vegada la vaig finalitzar el sentiment d’incertesa que em va deixar és digne de menció i admiració.

A Marriage Story.jpg

9 – Midsommar (Ari Aster)

Si tan sols amb la seua pel·lícula Hereditary (2018) Ari Aster ja es va convertir en un dels autors a tindre en compte en el gènere de les pel·lícules de terror, Midsommar és el seu argument irrefutable per refermar que aquesta etiqueta no estava gens sobrevalorada. Molt més arriscada que Hereditary i més interessant al seu plantejament, Midsommar és, simplement, una pel·lícula única i, més que una obra audiovisual, una experiència completament diferent a tot el cinema estrenat aquest 2019. I malgrat que es done més veu al caràcter sorprenent i malaltís de la pel·lícula, no hem d’oblidar el gran tractament que realitza de temes com el dol o el suport. Costa no estimar Midsommar, i és que es tracta de la primera pel·lícula que em deixa bocabadat, literalment, en molt de temps.

Midsommar 1.jpg

8 – Els dies que vindran (Carles Marqués-Marcet)

Si a Historia de un matrimonio podíem vore la radiografia d’una parella que decideix acabar amb la seua trajectòria sentimental, a Els dies que vindran veiem el cas contrari. Dos amants que han d’unir-se per una causa major: ser pares. I no per això es tracta d’un camí més fàcil. La parella de Barcelona haurà d’afrontar grans sacrificis com acomiadar-se de les bones estones amb els seus amics de la joventut, perdre la feina o assumir canvis irreversibles al seu cos. Així i tot, mereix una especial menció la forma en la que està gravada la pel·lícula, durant mesos i mesos de producció, sent testimonis de l’evolució (física i anímica) de l’embaràs i fent-nos sentir membres partícips de tot el procés. I música de la Maria Arnal, per acabar de rematar la jugada.

Els dies que vindran.jpg

7 – House of the Hummingbird (Kim Bora)

Com he comentat fa un parell de posicions al rànquing, el cinema asiàtic ha sigut la meua gran sorpresa d’aquest any, concretament el realitzat a la Xina i Corea del Sud. House of the Hummingbird va ser la meua primera pel·lícula sud-coreana i malgrat que no forma part del grup de grans directors coreans de tant de renom, em va sorprendre d’una manera que no m’esperava. I potser siga eixe motiu, el seu caràcter independent i més íntim, el que em va connectar més amb la seua pel·lícula o amb el que planteja.

Durant una narració a priori simple en la que veiem com Eun-hee s’enfronta als conflictes de l’entrada a l’adolescència (els valors de la família, la frustració del sistema educatiu, la curiositat per les drogues recreatives, l’entrada a la sexualitat, la pèrdua de la innocència, etc.), la pel·lícula amaga un tractament directe però subtil de temes de gran complexitat com la depressió, la meritocràcia, la violència, la traïció, les infermetats o la mort. No té cap error, ja que totes les coses que es proposa les aconsegueix de forma molt contundent i sense cap tipus de pedanteria. A més que sap deixar un bon somriure als llavis quan la narració acaba i aplega el torn d’acomiadar-nos del seu personatge principal.

House of Hummingbird.jpg

6 – Érase una vez en… Hollywood (Quentin Tarantino)

Tarantino és possiblement l’autor contemporani que o més estima el cinema o més ha invertit part de la seua obra en fer referència al fet de fer pel·lícules. I malgrat que una tercera pel·lícula dedicada al cinema en la seua filmografia podia semblar aparentment innecessària, Érase una vez en… Hollywood esdevé una pel·lícula clara per comprendre al seu autor ja que no sols parla d’aquell cinema de la seua infantesa que el va marcar sinó que planteja dos elements a tindre en compte.

El primer d’ells és que Érase una vez en… Hollywood és un intent per mostrar la capacitat de la història i el context social per canviar el cinema i la forma de fer cinema. El segon d’ells és que sona inevitablement a carta d’acomiadament. Érase una vez en… Hollywood no és l’última pel·lícula de Tarantino, però sí que mostra un autor conscient del seu final proper a la gran pantalla i que té ganes d’experimentar en altres arts narratives. La pel·lícula protagonitzada per DiCaprio, Pitt i Robbie és un testament avançat, una carta de suïcidi premonitòria, un últim whatsapp abans de la coda que mostra un Tarantino orgullós del que ha fet i agraït als que l’han acompanyat durant el seu viatge creatiu.

Érase una vez en Hollywood 3

5 – Parásitos (Bong Joon-Ho)

Bong Joon-Ho ens planteja una de les pel·lícules més interessants del 2019 a Parásitos. I la veritat és que la pel·lícula millora més enllà del seu plantejament inicial, amb la forma peculiar de tractar els seus temes. Si en un principi sembla que estem davant una història basada en la contraposició entre dues famílies de classes socials diferents amb tocs irònics, la realitat va més enllà perquè Joon-Ho no opta per l’opció més fàcil. L’alternativa més simple haguera sigut demonitzar la prole adinerada i fer-nos, com espectadors, desenvolupar empatia per la família protagonista, clarament amb menors recursos econòmics.

Així i tot, Bong Joon-Ho ens proporciona un joc intel·ligent quan tracta als protagonistes com gent interessada, egoista, àvara i corrupta. És a dir, similar als seus contemporanis rics però amb la meitat (o menys) de recursos. Parásitos és una tesi clara contra l’injust sistema de classes, però al mateix temps posiciona la maldat de la condició humana al centre del relat, posant la nostra vesant més fosca en un qüestionament moral que incomoda i que ens recorda que, pobres o rics, tots som la mateixa merda.

parasite.jpg

4 – El irlandés (Martin Scorsese)

Que Scorsese pot tractar-se del millor director viu de l’actualitat és un fet que a ningú ens sorprèn. I que El irlandés pot tractar-se del seu epitafi, de la seua última gran obra per ser recordat fins que el nivell de gasos contaminants a l’atmosfera ens porte al col·lapse també ho és. Scorsese signa una de les obres més introspectives de l’any (encara que no la que més) per narrar-nos la vida criminal d’un gàngster i per açò utilitza alguns recursos com el “rejoveneixement facial” que, malgrat que efectius, trauen del relat més que l’acomoden (i sí, em referisc als ulls blaus de DeNiro, entre altres).

Així i tot la seua direcció potser es tracte de la més cuidada, polida, exacta i propera a la perfecció de l’any i la seua narració contada a foc lent porten a un desenllaç contundent sense pecar de pretensiós o bombàstic. Sembla que Scorsese ha sigut conscient del seu temps i ha decidit fer-nos un gran recordatori de qui és abans d’anar-se’n i deixar la porta mig oberta.

The Irishman 2

3 – An Elephant Sitting Still (Hu Bo)

Manel recita a Les estrelles, possiblement una de les cançons més emotives d’aquest 2019, que «Les estrelles venen, van, cremen ràpid o amb els anys i, com els últims raigs del sol, desapareixen». I sembla que aquest ha sigut el cas de Hu Bo, un jove director xinés de vint-i-nou anys que es va llevar la vida en el procés de post-producció de la seua primera pel·lícula, An Elephant Sitting Still. Curiós, quan diversos personatges al seu film també opten pel suïcidi. I no vos podeu imaginar la pena que em fa saber que hem perdut per sempre un geni com aquest.

Deixant de banda el més ressenyable de l’obra, com la seua extensa duració (propera a les 4 hores) o el seu muntatge fet amb plànols seqüència de molta duració, el que més val la pena esmentar d’An Elephant Sitting Still són la resta dels seus elements. La cuidada escriptura dels seus diàlegs o les situacions que ocorren als caràcters protagonistes, l’enteresa i evolució dels seus personatges o les encertades decisions artístiques que la componen. Feia temps que una pel·lícula no em deixava tan trencat per dins o m’afectava tant després d’haver-la vist, ni tan sols les nomenades grans pel·lícules d’aquest any, i la ressaca emocional d’An Elephant Sitting Still sols la compare amb el matí posterior a una nit de tequila barat. Demaneu un desig. Acabem de vore una estrela fugaç.

An Elephant sitting still 2.jpg

2 – High Life (Claire Denis)

Cada any sembla que ens trobem amb dos tipus de bones pel·lícules. Aquelles que venen baix el nom d’algun gran director, intèrpret o productora i són presents durant una llarga temporada al mostrador cinèfil com conseqüència de campanyes publicitàries basades en el màrqueting viral i aquelles sorpreses que apareixen de colp i esdevenen molt satisfactòries perquè ningú les veiem vindre. High Life, malgrat la sobrada fama del seu actor principal Robert Pattinson i la productora que la signa (A24, molt coneguda per fer el gran cinema independent/mainstream dels últims anys) em costa no ubicar-la al segon grup a causa del poc rebombori que ha generat. I no estic dient que és la gran oblidada d’aquest any, però realment sorprén la poca repercussió que se li ha donat a una pel·lícula d’aquest calibre. Una obra que no dubta en mesclar ciència ficció experimental amb el sexe com eix central del relat. A més de presumir de tindre un dels finals més aborronants del 2019.

High-Life.jpg

1 – Dolor y gloria (Pedro Almodóvar)

Almodóvar ha creat la pel·lícula més visceral d’aquest any amb Dolor y gloria. I quan dic «visceral» ho faig de manera intencionada, ja que és una obra que es nota que naix des de dins, des del més profund del lloc on naixen les idees. I no em referisc a que es nota com un film autobiogràfic amb un Banderas que borda el paper del director manxec o les referències clares a la seua infantesa i la seua joventut creativa al Madrid de La Movida. No.

Dolor y gloria és una pel·lícula que parla de crear i de totes les facetes que composen la vida de l’autor. Les depressions, les il·lusions, el desig, ser recordats pel que s’ha fet, o aplaudit, o repudiat, humiliat, ignorat i oblidat. La por a llançar-se sense xarxa al buit que és iniciar un projecte, amb la il·lusió que implica; o la profunda insatisfacció i inhibició física i mental que provoca el fracàs del que s’ha parit, des de dins, des de les entranyes. Dolor y gloria ens recorda la duresa que implica l’acte creatiu i tots els seus perills i riscs, però també, amb un meravellós exercici de meta-representació fílmica, perquè exactament eixe impuls irracional a crear per crear és el que ens pot mantindre vius en aquest món que sembla que ni coneixem ni comprenem.

Dolor y gloria.png

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s