Directors egoistes, #11: Sofia Coppola

Encetem el 2020 amb una nova edició de ‘Directors egoistes’, concretament en aquest cas realitzarem un repàs a l’obra de Sofia Coppola. La filmografia de l’autora destaca per haver-se nodrit d’un considerable nombre d’obres (sis llargmetratges, a més d’altres produccions, en poc més de 19 anys) i per la singularitat de les seues pel·lícules, convertint-la en un dels principals noms a seguir en l’audiovisual contemporani.

A més de què la majoria de les seues obres tenen una qualitat elevada, el més interessant de la directora novaiorquesa serà el tema central de la seua obra, present de forma més evident a Las vírgenes suicidas (1999), Lost in Translation (2003), María Antonieta (2006) i La seducción (2017). L’obra de Coppola és un reflex de la insatisfacció (és a dir, el no compliment del desig), especialment vinculada a la mirada i l’experiència femenina.

A les pel·lícules de la directora trobem principalment caràcters protagonistes de gènere femení que comparteixen una sèrie de característiques. La primera d’elles és que es tracta de dones aïllades, bé a una claustrofòbica casa conservadora en un bucòlic barri residencial dels EUA (Las vírgenes suicidas), bé a una habitació d’hotel en un país llunyà i estrany (Lost in Translation), bé a un buit a la vegada que luxós Palau de Versalles (María Antonieta), o bé a un seminari femení envoltat per tropes confederades a la Guerra de Secessió estatunidenca (La seducción). L’espai narratiu serà, per tant, una presó per als personatges de Coppola. Un món angoixant que genera limitacions a la llibertat i el desig dels seus caràcters.

La segona de les característiques de les protagonistes de les pel·lícules de Coppola serà la seua insatisfacció, generada inevitablement per l’aïllament del seu espai. Els personatges de Coppola són dones adolescents o adultes amb la presència declarada d’un desig (afectiu, sexual, d’atenció, comunicatiu…) del que són conscients, i la inhabitabilitat de l’espai en el que es desenvolupen donarà lloc que no puguen complir-lo. A més, destaca que els personatges de gènere masculí de les seues pel·lícules, aquells que podrien complir el desig de les protagonistes, seran completament insuficients per satisfer als caràcters femenins. Bé perquè no poden satisfer-les sexualment (María Antonieta), perquè no es comuniquen amb elles (Lost in Translation) o perquè, sent conscients del seu anhel, se n’aprofiten (Las vírgenes suicidas; La seducción).

El tedi i la falta d’afecció, entreteniment i atenció que reclamen acabarà donant lloc a resultats diferents en cada film. En alguns casos les protagonistes, front la insuficiència dels seus marits, optaran per l’adulteri trobant altres homes que puguen satisfer el seu desig (Lost in Translation; María Antonieta); en altres, en un exemple clar d’empoderament, els caràcters femenins es vengaran de l’home mentider que s’ha aprofitat del seu desig (La seducción). En canvi, el desenllaç menys optimista el trobarem a Las vírgenes suicidas, en la que les germanes Lisbon, front el tedi, l’avorriment i la insatisfacció de les seues curtes vides sols trobaran llevar-se la vida com mètode d’evasió i escapada d’eixe món que no els deixava, paradoxalment, viure.

6 – The Bling Ring (2013)

Metacritic: 6,6/10                 Filmaffinity: 4,9/10

IMDb: 5,6/10               Rotten tomatoes: 5,9/10

La penúltima pel·lícula de Coppola narra els fets reals d’un grup de jòvens de Los Angeles que es dedicaven a furtar a les cases de les principals celebritats per apropiar-se dels seus objectes de valor. Aquesta premissa podria ser aprofitada per estudiar la motivació de les accions d’aquests lladres d’alt standing, recurs aprofitat solament en una ocasió a la pel·lícula —furtar a casa dels seus referents i ídols a causa de l’enveja de la seua vida de somni—, però en canvi l’obra acaba fent més incís en altres elements —com les relacions del grupet d’adolescents— sense tampoc massa èxit.

The Bling Ring 1

 

5 – Somewhere (2010)

Metacritic: 6,7/10                 Filmaffinity: 5,7/10

IMDb: 6,3/10               Rotten tomatoes: 7,1/10

Malgrat que de molt major interés que The Bling Ring, el resultat de Somewhere tampoc acaba sent excessivament destacable. En aquesta ocasió, Coppola ens narra la història d’un actor d’acció de Hollywood que aparentment té tot allò que podria desitjar (diners, cotxes esportius, dones i festes), però que se’ns mostra ferit i malhaurat a causa del distanciament amb aquelles persones que realment li interessen, com Cleo, la seua filla. Les penúries de Johnny, el protagonista, realment ens afectaran a causa d’una exposició directa del seu dol. En canvi, la falta d’estímuls durant la primera meitat de la pel·lícula donaran lloc que ens desapeguem del personatge i la seua història, fent que, al remat, ens trobem distanciats de Johnny i les seues llàgrimes.

Somewhere 3

 

4 – María Antonieta (2006)

Metacritic: 6,5/10                 Filmaffinity: 6,0/10

IMDb: 6,4/10               Rotten tomatoes: 5,6/10

María Antonieta, Sofia Coppola aplica la seua molt interessant visió a un personatge femení històric molt rellevant com és l’última reina de França. Així i tot, el gènere i l’ambientació històrica no tiren enrere la directora a l’hora de introduir elements contemporanis —més propers a una teen movie, com la música pop— i combinar el component històric al seu estil personal. Un exercici que funciona i amb un resultat interessant, en el que ens haurem de fixar més en el desenvolupament i la mirada de Maria Antonieta i menys en el rigor històric.

Maria Antonieta 4

 

3 – La seducción (2017)

Metacritic: 7,7/10                 Filmaffinity: 5,9/10

IMDb: 6,3/10               Rotten tomatoes: 7,9/10

L’última pel·lícula de Coppola ens ubica en un seminari femení durant la Guerra de Secessió estatunidenca. Serà en aquest ambient aïllat —la impossibilitat de sortir del col·legi a causa del conflicte obert— i tediós quan l’aparició d’un soldat moribund posarà les coses del revés. El cap convalescent es guanyarà la simpatia i l’atenció de les diferents membres de la casa, malgrat que es tracte d’un enemic nordista. La seducción és la pel·lícula en clau més feminista de Sofia Coppola, ja que front l’home invasor i aprofitat, les dones de la pel·lícula recorreran a la sororitat i la unió per desfer-se de l’intrús. Ja ho deia la de Barcelona «Te has chingao a cada una de nosotras y ahora queremos matarte todas».

The Beguiled

 

2 – Lost in Translation (2003)

Metacritic: 8,9/10                 Filmaffinity: 7,1/10

IMDb: 7,7/10               Rotten tomatoes: 9,5/10

Possiblement l’obra més especial i més intensa de tota la filmografia de Sofia Coppola. Lost in Translation és una pel·lícula que funciona perquè tot conjuga de forma exacta: la seua història, els seus personatges, la seua direcció, etc. Tot funciona a la perfecció per transmetre un sol missatge unitari: la necessitat de comunicar (escoltar i ser escoltats). Durant la pel·lícula, la comunicació es mostra com un fet ineficaç i que més que apropar-nos, posa barreres. Ho veiem amb les comunicacions entre els dos protagonistes i les seues respectives parelles: la dona de Bob sols li parla per preguntar-li ximpleries com el color de la catifa del seu nou estudi i no presta atenció a la solitud del seu home; i, a més que absent, la parella de Charlotte no l’atén en cap moment. O més encara, la incapacitat de comunicar-se en un país estranger on l’idioma majoritari no és el propi.

L’única comunicació efectiva serà l’establida entre la parella de protagonistes, Bob i Charlotte, ja que ambdós necessiten ser escoltats per curar-se mútuament les ferides. I, com podrem comprovar al desenllaç, ni això serà possible. Si Lost in Translation no es troba en primera posició és simplement perquè, a diferència d’altres obres de la directora, el seu grau de risc és considerablement menor. Sense desmeréixer en cap moment la seua realització i el seu contundent resultat.

Lost in Translation 1

 

1 – Las vírgenes suicidas (1999)

Metacritic: 7,6/10                 Filmaffinity: 6,7/10

IMDb: 7,2/10               Rotten tomatoes: 7,6/10

L’opera prima de Sofia Coppola es pot tractar, també, de la millor pel·lícula que ha realitzat la directora novaiorquesa. No sols trobem el major grau de duresa de tots els seus films —la vesant més pessimista de la temàtica principal de tota la seua obra, mostrant el suicidi com única alternativa viable—, sinó que Las vírgenes suicidas es presenta com una obra arriscada des del seu plantejament fins a la seua realització. D’una manera molt descarada, Sofia Coppola agafa els recursos i elements de les pel·lícules per adolescents més tòpics per donar-les una volta de fulla.

Las vírgenes suicidas és, abans que res, una teen movie a l’ús, i possiblement l’exemple del gènere amb major mala baba. El ball de primavera, les taquilles de l’institut, el tonteig amb els quarterbacks de l’equip de futbol americà i altres clixés que coneixem de sobra són utilitzats al film mitjançant la subversió, mostrant-nos que l’adolescència no és eixa època somiada que tant es creu recordar en eixe tipus de cinema. A més, tota la seua representació en un espai bucòlic i aparentment perfecte —el típic barri residencial nord-americà amb veïnes que saluden i adults llavant el seu cotxe a la porta de casa les vint-i-quatre hores del dia— em torna boig, perquè mostra que hi ha un problema d’arrel que pertorba tota eixa visió de model de vida perfecta.

Aquesta subversió, junt una realització detallada —en la que més ens valdrà estar atents per no perdre’ns res— la converteixen en la millor pel·lícula de Sofia Coppola per motius clars.

Vírgenes suicidas 3

 

Si vols seguir llegint…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s