Directors egoistes, #11: Sofia Coppola

Encetem el 2020 amb una nova edició de ‘Directors egoistes’, concretament en aquest cas realitzarem un repàs a l’obra de Sofia Coppola. La filmografia de l’autora destaca per haver-se nodrit d’un considerable nombre d’obres (sis llargmetratges, a més d’altres produccions, en poc més de 19 anys) i per la singularitat de les seues pel·lícules, convertint-la en un dels principals noms a seguir en l’audiovisual contemporani.

A més de què la majoria de les seues obres tenen una qualitat elevada, el més interessant de la directora novaiorquesa serà el tema central de la seua obra, present de forma més evident a Las vírgenes suicidas (1999), Lost in Translation (2003), María Antonieta (2006) i La seducción (2017). L’obra de Coppola és un reflex de la insatisfacció (és a dir, el no compliment del desig), especialment vinculada a la mirada i l’experiència femenina.

A les pel·lícules de la directora trobem principalment caràcters protagonistes de gènere femení que comparteixen una sèrie de característiques. La primera d’elles és que es tracta de dones aïllades, bé a una claustrofòbica casa conservadora en un bucòlic barri residencial dels EUA (Las vírgenes suicidas), bé a una habitació d’hotel en un país llunyà i estrany (Lost in Translation), bé a un buit a la vegada que luxós Palau de Versalles (María Antonieta), o bé a un seminari femení envoltat per tropes confederades a la Guerra de Secessió estatunidenca (La seducción). L’espai narratiu serà, per tant, una presó per als personatges de Coppola. Un món angoixant que genera limitacions a la llibertat i el desig dels seus caràcters.

La segona de les característiques de les protagonistes de les pel·lícules de Coppola serà la seua insatisfacció, generada inevitablement per l’aïllament del seu espai. Els personatges de Coppola són dones adolescents o adultes amb la presència declarada d’un desig (afectiu, sexual, d’atenció, comunicatiu…) del que són conscients, i la inhabitabilitat de l’espai en el que es desenvolupen donarà lloc que no puguen complir-lo. A més, destaca que els personatges de gènere masculí de les seues pel·lícules, aquells que podrien complir el desig de les protagonistes, seran completament insuficients per satisfer als caràcters femenins. Bé perquè no poden satisfer-les sexualment (María Antonieta), perquè no es comuniquen amb elles (Lost in Translation) o perquè, sent conscients del seu anhel, se n’aprofiten (Las vírgenes suicidas; La seducción).

El tedi i la falta d’afecció, entreteniment i atenció que reclamen acabarà donant lloc a resultats diferents en cada film. En alguns casos les protagonistes, front la insuficiència dels seus marits, optaran per l’adulteri trobant altres homes que puguen satisfer el seu desig (Lost in Translation; María Antonieta); en altres, en un exemple clar d’empoderament, els caràcters femenins es vengaran de l’home mentider que s’ha aprofitat del seu desig (La seducción). En canvi, el desenllaç menys optimista el trobarem a Las vírgenes suicidas, en la que les germanes Lisbon, front el tedi, l’avorriment i la insatisfacció de les seues curtes vides sols trobaran llevar-se la vida com mètode d’evasió i escapada d’eixe món que no els deixava, paradoxalment, viure.

6 – The Bling Ring (2013)

5 – Somewhere (2010)

4 – María Antonieta (2006)

3 – La seducción (2017)

2 – Lost in Translation (2003)

1 – Las vírgenes suicidas (1999)

6 pensaments sobre “Directors egoistes, #11: Sofia Coppola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s