Directors egoistes, #12: Mamoru Hosoda

Encarem la dotzena edició de «Directors egoistes» per parlar de nou d’un director d’animació japonesa. Després d’haver dedicat el seu respectiu espai prèviament en aquesta secció a Rintaro (Metropolis), el considerat pare de l’animació japonesa amb la seua sèrie Astroboy (1963-1966) i també a grans realitzadors de l’anterior generació d’autors com Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo, Space Dandy) o Mamoru Oshii (Ghost in the Shell, Patlabor 2: The Movie, El huevo del ángel), aplega el moment de parlar d’una de les principals ments de l’animació nipona contemporània.

Mamoru Hosoda pertany a una nova generació d’autors contemporanis. Els capdavanters del cinema d’animació actual després de la cloenda de l’imperi de Ghibli, encarregats de mantindre l’atenció a nivell mundial guanyat de manera merescuda per la casa de Totoro o Chijiro, han de seguir amb pas ferm el camí que els han deixat els seus predecessors i expandir els seus productes audiovisuals fora de les fronteres del país nipó. Aquesta nova onada d’autors la trobem encapçalada per tres grans noms que ja han consolidat la seua signatura autoral, esdevenint referents, en aquest panorama.

El primer vos sonarà perquè ja hem parlat prèviament d’ell a aquest blog. Es tracta de Makoto Shinkai, el conegut com «El nou Miyazaki» a causa de la bona recepció de les seues pel·lícules i autor de Your Name, El jardín de las palabras Cinco centímetros por segundo. El segon seria Masaaki Yuasa, el més allunyat del trident de les produccions més comercials o convencionals. Autor de Devilman Crybaby (2018), possiblement es tracte de l’autor més particular dels tres, i com vos podreu imaginar, li dedicarem el seu espai corresponent a «Directors egoistes» quan aplegue el seu torn. En canvi, hui ens trobem ací per parlar del tercer autor en discòrdia: Mamoru Hosoda.

Hosoda realitza el cinema més ben intencionat de l’actualitat en aqueix àmbit. Deixeu-me explicar això de «ben intencionat»: davant el seu company Makoto Shinkai, que ha farcit el seu cinema d’amors impossibles i films amb desenllaços amargs en un espai de representació dur pel seu marcat realisme ―on les coses, com a norma general, no solen eixir sempre bé―; Mamoru Hosoda s’evadeix directament d’aquesta vessant versemblant per permetre un espai més habitable als seus caràcters.

Al cinema de Mamoru Hosoda, la realitat mateixa es veu alterada per la introducció d’elements màgics o, simplement, irreals. Aquesta proximitat al «realisme màgic» plaga de licàntrops, hòmens bèstia o viatges en el temps el món en el que viuen els seus personatges. Aquest caràcter més fantàstic i figurat permet el desenvolupament positiu de les seues històries, en les que els seus protagonistes sempre compliran els seus desitjos i trobaran les seues pel·lícules finalitzades amb un final feliç.

Aquesta tendència a les resolucions més amables pot semblar menys atractiva o arriscada pel seu notable intent de satisfer l’espectador. En canvi, si per algun motiu preferisc ―personalment― el cinema de Mamoru Hosoda abans que el de Shinkai és pel seu grau de puresa. Les històries d’Hosoda acaben bé, sí, però en el seu desenvolupament el director ens fa enamorar-nos dels seus personatges, escrits amb una cura i enteresa superbioses. I serà, en l’aparent simplicitat de les seues històries quan l’autor podrà parlar dels seus principals temes ―la trobada d’u mateix o allò que considerem «família»― amb un grau d’humanitat i d’aproximació als seus personatges més que encertat.

5 – Summer Wars (2009)

Metacritic: 6,3/10                 Filmaffinity: 6,8/10

IMDb: 7,5/10                Rotten tomatoes: 7,8/10

MyAnimeList: 8,1/10

La segona pel·lícula d’Hosoda ens conta la història de Kenji, un jove apassionat de les matemàtiques que haurà d’acompanyar a la seua senpai Natsuki a visitar la seua família durant les vacances d’estiu. Probablement l’obra més desdenyable d’Hosoda. L’autor sembla relaxat en aquest film, on l’elevadíssim grau de qualitat de l’animació ―impensable per a una pel·lícula del 2009― eclipsa el tractament de temes de Summer Wars, molt poc encertat. Mamoru Hosoda ens parlarà d’alguns dels temes més recurrents de la seua obra, com la família, però no la recordarem com la producció en què millor tracta aquest tòpic. Així i tot, és més que recomanable, com tot el que ha realitzat aquest director.

Summer Wars

 

4 – El niño y la bestia (2015) 

Metacritic: 6,5/10                 Filmaffinity: 7,1/10

IMDb: 7,7/10                Rotten tomatoes: 9,0/10

MyAnimeList: 8,4/10

El niño y la bestia és la penúltima pel·lícula d’Hosoda i ens parla de Kyuta, un xiquet de Tòquio que després de la mort de sa mare serà adoptat per Kumatetsu, una de les bèsties més fortes del món de les feres. L’home ós s’encarregarà de criar-lo i ensenyar-li les claus de la lluita, convertint-se en una figura propera a la d’un pare. Així i tot, el temps otorgarà maduresa a Kyuta que tindrà un greu problema d’identitat entre el món humà i el de les animals.

Sincerament, em pareix sensacional la manera en què Hosoda parla de la identitat a aquesta pel·lícula. El conflicte intern de Kyuta i la seua cerca i conversió en allò que vol ser, així com la seua relació amb Kumatetsu i el seu pare biològic són meravelloses. Així i tot, la pel·lícula decau considerablement a la seua secció final, on Kyuta haurà de combatre un «enemic» sorgit quasi del no res i del que no recorde ni el seu nom. Malgrat el seu oblidable conflicte final, el tractament proper als seus personatges fa que El niño y la bestia siga una molt bona pel·lícula.

El niño y la bestia

 

3 – La chica que saltaba a través del tiempo (2006)

Filmaffinity: 7,1/10                                   IMDb: 7,8/10

Rotten tomatoes: 8,8/10            MyAnimeList: 8,3/10

La primera pel·lícula d’Hosoda i la que el va catapultar a la fama. Mamoru s’adelanta deu anys al bo de Shinkai en narrar-nos una bona història sobre la lluita per retrobar-se amb la persona estimada amb l’hàndicap dels viatges en el temps. Malgrat que Your Name es tracta d’una fastuosa pel·lícula sobre el poder incesant de l’amor que es posiciona per damunt de la pròpia mort, La chica que saltaba a través del tiempo destaca, en canvi, per la seua major sobrietat.

A la primera obra d’Hosoda hi ha una manipulació enrevesada del temps per superar la mort o la desaparició de la persona estimada, sí, però note que, tractant de dir menys, el director s’aproxima més als seus personatges, donant lloc que siga menys distant que la gran pel·lícula de Shinkai. És impossible no sentir empatia pel dilema de Taki i Mistuha, però en canvi no sols ens preocuparem per les dificultats de Makoto, sinó que compartirem les seues pors i la seua sensació d’incertesa. La chica que saltaba a través del tiempo és menys espectacular que Your Name, però també més humana.

La chica que saltaba

 

2 – Mirai, mi hermana pequeña (2018) 

Metacritic: 8,1/10                 Filmaffinity: 6,6/10

IMDb: 7,0/10                Rotten tomatoes: 9,1/10

MyAnimeList: 7,4/10

Mirai, mi hermana pequeña és l’última pel·lícula de Mamoru Hosoda, estrenada l’any passat a l’Estat espanyol i una de les meues pel·lícules favorites de tot el 2019. En aquesta, coneixem a Kun, un xiquet de quatre anys que deixa, de la nit al matí, de ser el favorit de la casa a causa de l’entrada d’un nou actor: Mirai, la seua germana nounada.

A Hosoda li interessa especialment dedicar el seu cinema a parlar sobre la família. Ho veiem tant a Summer Wars amb la vasta prole de Natsuki o a la relació clarament paternal entre Kyuta i Kumatetsu a El niño y la bestia. Fins i tot la família de Makoto juga un paper molt especial a La chica que saltaba a través del tiempo, especialment la seua tia. Però, on major serem capaços de vore l’atracció per aquest tema serà a Mirai, mi hermana pequeña i a la següent pel·lícula. En aquestos dos casos, Hosoda parla de la unitat familiar posant el punt d’atenció en els més menuts de la casa, sent capaç de traslladar la seua mirada hiperbolitzada de la realitat a les seues obres.

mirai

 

1 – Los niños lobo (2012)

Metacritic: 7,1/10                 Filmaffinity: 7,6/10

IMDb: 8,1/10                Rotten tomatoes: 9,4/10

MyAnimeList: 8,7/10

Los niños lobo es tracta, sense cap tipus de dubte, de la millor pel·lícula que ens ha proporcionat Mamoru Hosoda fins al moment. En aquest cas coneixerem a Hana, una jove universitària que s’enamora d’un licàntrop. El seu amor donarà lloc a la concepció de dos criaures: Yuki i Ame, ambdós hòmens llop com el seu pare.

La dicotomia animal dels dos xiquets obligarà a Hana desplaçar-se al camp i permetre que cada fill escollisca el seu propi futur. Si a Mirai, mi hermana pequeña veiem com Kun entenia el seu paper dins el seu llinatge i la seua família més directa a Los niños lobo vorem la importància de la unitat familiar, sí, però més encara l’autonomia respecte a aquesta a l’hora d’escollir la nostra pròpia vida quan toca abandonar el niu. En aquesta pel·lícula es conjuguen els dos temes principals de l’obra de Hosoda, amb probablement el major grau de tendresa de tota la seua creació.

wolf 3

 

Si vols seguir llegint…

3 pensaments sobre “Directors egoistes, #12: Mamoru Hosoda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s