Encarem la dotzena edició de «Directors egoistes» per parlar de nou d’un director d’animació japonesa. Després d’haver dedicat el seu respectiu espai prèviament en aquesta secció a Rintaro (Metropolis), el considerat pare de l’animació japonesa amb la seua sèrie Astroboy (1963-1966) i també a grans realitzadors de l’anterior generació d’autors com Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo, Space Dandy) o Mamoru Oshii (Ghost in the Shell, Patlabor 2: The Movie, El huevo del ángel), aplega el moment de parlar d’una de les principals ments de l’animació nipona contemporània.
Mamoru Hosoda pertany a una nova generació d’autors contemporanis. Els capdavanters del cinema d’animació actual després de la cloenda de l’imperi de Ghibli, encarregats de mantindre l’atenció a nivell mundial guanyada de manera merescuda per la casa de Totoro o Chijiro, han de seguir amb pas ferm el camí que els han deixat els seus predecessors i expandir els seus productes audiovisuals fora de les fronteres del país nipó. Aquesta nova onada d’autors la trobem encapçalada per tres grans noms que ja han consolidat la seua signatura autoral, esdevenint referents, en aquest panorama.
El primer vos sonarà perquè ja hem parlat prèviament d’ell a aquest blog. Es tracta de Makoto Shinkai, el conegut com «El nou Miyazaki» a causa de la bona recepció de les seues pel·lícules i autor de Your Name, El jardín de las palabras o Cinco centímetros por segundo. El segon seria Masaaki Yuasa, el més allunyat del trident de les produccions més comercials o convencionals. Autor de Devilman Crybaby (2018), possiblement es tracte de l’autor més particular dels tres. En canvi, hui ens trobem ací per parlar del tercer autor en discòrdia: Mamoru Hosoda.
Hosoda realitza el cinema més ben intencionat de l’actualitat en aqueix àmbit. Deixeu-me explicar això de «ben intencionat»: davant el seu company Makoto Shinkai, que ha farcit el seu cinema d’amors impossibles i films amb desenllaços amargs en un espai de representació dur pel seu marcat realisme ―on les coses, com a norma general, no solen eixir sempre bé―; Mamoru Hosoda s’evadeix directament d’aquesta vessant versemblant per permetre un espai més habitable als seus caràcters.
Al cinema de Mamoru Hosoda, la realitat mateixa es veu alterada per la introducció d’elements màgics o, simplement, irreals. Aquesta proximitat al «realisme màgic» ompli de licàntrops, hòmens bèstia o viatges en el temps el món en el que viuen els seus personatges. Aquest caràcter més fantàstic i figurat permet el desenvolupament positiu de les seues històries, en les quals els seus protagonistes sempre compliran els seus desitjos i trobaran les seues pel·lícules finalitzades amb un final feliç.
Aquesta tendència a les resolucions més amables pot semblar menys atractiva o arriscada pel seu notable intent de satisfer l’espectador. En canvi, si per algun motiu preferisc ―personalment― el cinema de Mamoru Hosoda abans que el de Shinkai és pel seu grau de puresa. Les històries d’Hosoda acaben bé, sí, però en el seu desenvolupament el director ens fa enamorar-nos dels seus personatges, escrits amb cura i enteresa. I serà, en l’aparent simplicitat de les seues històries quan l’autor podrà parlar dels seus principals temes ―la trobada d’u mateix o allò que considerem «família»― amb un grau d’humanitat i d’aproximació als seus caràcters més que encertat.
5 – Summer Wars (2009)
4 – El niño y la bestia (2015)
3 – Mirai, mi hermana pequeña (2018)
2 – La chica que saltaba a través del tiempo (2006)
1 – Los niños lobo (2012)
Egoisme Soluble 
5 comments