La cultura visual de la música urbana espanyola

El trap, o més generalment la música urbana, ha esdevingut durant els últims anys un dels gèneres musicals de referència entre gran part de la població. Prova d’això són les dades publicades per la plataforma de reproducció musical en streaming Spotify, que reflexen com el consum de la música urbana ha augmentat un 44% des del 2017 fins al 2019, convertint-se en el gènere més escoltat a l’Estat espanyol.

Com no podia ser d’altra manera, el disseny i elaboració d’aquesta música tendeix inevitablement a una industrialització del producte; a la producció quasi en cadena de temes que alcancen els centenars de milions de reproduccions, esdevenint hits. I, malgrat que la passarel·la xucle les tendències marginals —semblava que ningú volia arrimar-se ni sentir-ne parlar de les primeres cançons de la Pxxr Gang o a Voy flexy boys en aquell remot 2015—, el trap com gènere o estil artístic segueix refermant-se i assolint uns paràmetres que l’ajuden a definir una identitat pròpia i construir els seus discursos.

I, com mitjà artístic, és inevitable que mire enrere buscant referents artístics previs que el puguen ajudar en l’elaboració dels seus propis missatges. Així que en aquesta ocasió es tractarà d’estudiar els referents visuals i els casos d’intertextualitat que formen la cultura visual de la música urbana de l’Estat espanyol. Per realitzar aquest breu estudi es cercaran les referències dels videoclips de tres artistes d’aquest gènere musical: Rosalía, Dora Black i Bejo. A més de realitzar un breu anàlisi discursiu del videoclip Caballo ganador (Diana Kunst, 2017) de C. Tangana.

Malgrat que gairebé no calguen presentacions, podríem realitzar una breu síntesi per identificar a la primera artista analitzada. Rosalía —nom artístic de Rosalía Vila Tobella— és una cantant, compositora i productora nascuda al 1993 a Sant Esteve Sesrovires. Encara que les seues primeres passes a la música les va donar al flamenc amb el disc Los ángeles (Universal Music Spain, 2017), la seua entrada a la música urbana es va produir amb El mal querer (Columbia Records, 2018). En el seu segon àlbum, Rosalía combinava el seu flamenc característic amb elements del pop o el trap, i el seu èxit va convertir a la cantant en la referent espanyola d’aquest gènere. Posteriorment, ha realitzat col·laboracions amb alguns dels capdavanters internacionals de la música urbana com J Balvin —Con altura (Columbia Records, 2019)— o Ozuna —Yo x Ti, Tu x Mi (Columbia Records, 2019)—.

Si hi ha alguna artista de la música urbana espanyola que farceix els seus textos de referències artístiques i de nombrosos casos d’intertextualitat, eixa és Rosalía. No és solament que El mal querer es tracte d’una revisió d’El romanç de Flamenca, una poesia occitana del S. XIII. És que la catalana emplena els seus videoclips de referències visuals molt variades: des de quadres de Frida Kahlo o Goya, fins a films de cinema clàssic. No per altre motiu, els vídeos musicals de Rosalía són dels més elaborats del gènere, i aconsegueix crear un codi visual unitari a base d’intertextualitat introduïda a martellades.

Un cas particular que podríem estudiar breument seria el del seu videoclip més exemplificatiu, el del primer senzill d’El mal querer i que va fer saltar Rosalía a la fama, entre altres motius, per la subversió de certes convencions i codis visuals en la construcció d’un nou sentit: Malamente (Cap. 1: Augurio) (CANADA, 2018). Al vídeo musical de Malamente, el personatge interpretat per Rosalía mor per després renàixer o —permeteu-me l’ús d’aquesta paraula— ressuscitar empoderat i venjar-se dels seus botxins. La manera en què es representa al videoclip el trasllat del cadàver de Rosalía beu de forma directa del quadres renaixentistes i barrocs en els quals es visualitza la baixada de Jesús de la Creu, el seu trasllat o els instants previs al seu soterrament al sepulcre.

En totes les representacions, la composició està presidida per una figura centrada i horitzontal que es respon al cadàver que està sent traslladat o venerat —segons el cas, Jesucrist o Rosalía—. Aquesta figura que presideix la composició es troba sempre rodejada a la dreta i l’esquerra per altres personatges que solen ser els portadors o veneradors del mort. Així i tot, el cas de Rosalía és gaire idiosincràtic, ja que els caràcters que transporten el seu cos no són les ballarines amb les quals posteriorment ressuscitarà al camió en el qual van a depositar-la, sinó els seus executors.

Per altra banda, Dora Black és un duo de trap barcelonés format pels germans Pimp Flaco i Kinder Malo. Malgrat que els dos publiquen també cançons en solitari, gran part de la seua música es composa de temes en els quals els dos intervenen junt amb altres col·laboradors ocasionals. Un exemple d’aquesta producció musical a tàndem seria el seu únic disc Terremoto turquesa (Autoeditat, 2017). Actualment, Pimp Flaco combina la seua creació musical urbana —amb el seu germà o en solitari— amb el grup d’indie Cupido.

A la seua música, els dos germans de Barcelona introdueixen un elevat nombre d’elements religiosos o referències directes a la creença cristiana. Aquesta devoció o constant referència pel més sacre no es queda solament a les lletres de les seues cançons, i és comú trobar motius religiosos com al videoclip de Kinder Malo Me brillan los dientes (Germán de la Fuente, 2018) en el qual es pot vore una verge penitent, dolent, a la que el traper increpa per la seua brillant dentadura. Així i tot, l’exemple més clar el trobem al videoclip de, també, Kinder Malo El banquero de Dios (Realité, 2018). L’últim fotograma d’aquest, en el qual la càmera realitza un tràveling allunyant-se del centre de la composició —Kinder Malo pintat de color daurat— és una referència clara a la popular obra de Leonardo Da Vinci La última cena (1495-1496). Obra pictòrica que ha sigut referenciada en milers d’ocasions; també al cinema, com a la Viridiana (1977) de Buñuel.

En tercer lloc, trobem el cas del cantant canari Bejo. Aquest artista destaca per la seua capacitat polifacètica, ja que no solament és l’autor de la lletra de les seues cançons, sinó que a més pinta —el que ell anomena «Dibejos»— i s’especula que realitza i dirigeix els seus propis videoclips baix el pseudònim de Cachi Richi.

En qualsevol de les seues expressions artístiques, el canari destaca per introduir-se en els cànons del surrealisme. Bé a les lletres —que moltes vegades consisteixen en jocs constants de paraules enllaçats sense sentit—, als seus quadres —l’any passat es va aplegar a vendre un exemplar per 126.000 €— o als seus vídeos musicals. La seua especial fixació per aquesta corrent artística porta a que, inevitablement, acabe fent referència al capdavanter d’aquest gènere. Per això no és d’estranyar que a les seues produccions audiovisuals trobem casos d’intertextualitat directes amb obres pictòriques del belga René Magritte.

Finalment, Antón Álvarez Alfaro és un raper madrileny més conegut pel seu nom artístic C. Tangana. Inicialment, el seu pseudònim era Crema, i trobem la seua primera publicació amb la maqueta de presentació Él es Crema, del 2006, gravada amb tan sols quinze anys. Posteriorment va seguir amb la seua producció musical en solitari i en el seu grup Agorazein. L’any 2011 va canviar el seu nom artístic a l’actual presentant-se, també, amb la publicació d’un disc: Agorazein presenta a: C. Tangana (Autoeditat, 2011). Al 2017 va fitxar per la discogràfica multinacional Sony, alcançant el reconeixement internacional amb la publicació del senzill Mala mujer (2017) i, poc després, el seu penúltim disc Ídolo (Sony Music Entertainment España, 2017). En el cas d’aquest autor, realitzarem un breu anàlisi del seu videoclip Caballo ganador.

Tant al videoclip com a la lletra, se’ns parla d’una competició o confrontació constant per ser el número u. Convertir-se en aquell guanyador que siga capaç d’imposar-se a la resta, posant-se per damunt dels seus competidors. Aquesta lluita per aconseguir l’èxit, ser el que destaque, el que triomfe i les conseqüències d’aquesta amarga victòria són el tema principal del disc Ídolo —la construcció aberrada d’un ultra-jo, venerat i odiat a parts iguals—, i Caballo ganador seria la cançó que més l’exemplifica.

Així i tot, destaca que aquesta competició apareix representada al videoclip com una confrontació eminentment masculina. Al vídeo hi ha patades, espentes, insults i amenaces, però aquestes sols són realitzades i dirigides cap a hòmens. Fins i tot la lletra de la cançó esmenta «ahora mira mis cojones moviéndose al correr». La competició és únicament masculina, i aquesta masculinitat es representa amb una vesant violenta i conflictiva. Viril, en el seu punt més hiperbòlic.

I si la masculinitat apareix relacionada amb la violència, la feminitat és radicalment el contrari. Al videoclip sols apareix un personatge femení: la mare del protagonista. Progenitora que, al contrari que el seu propi fill o els seus rivals, té una conducta benèvola i alliçonadora. La feminitat, per tant, es relaciona amb la maternitat; oposada a la conflictivitat masculina. Per representar aquest atribut del femení al videoclip, l’autora utilitza les representacions pictòriques de les Verges de la Llet. Una verge, que lluny del misticisme o l’estat eteri reservat per a les divinitats, es bolca més en cos que en ànima en la cura del seu fill.

El contrast entre la masculinitat —violència, confrontació— i la feminitat —maternitat— la trobem de forma més esclaridora en dos fotogrames consecutius, ubicats al segment final del videoclip, que formen una rima visual bastant interessant. Per una banda trobem la mà femenina que acarona i transmet tendresa, orientació i cura. Per l’altra trobem la mà masculina —folrada en cuir negre— que ja no transmet la bondat de la mare, sinó que espenta cap al sòl, subordinant, i converteix al protagonista en un cavall perdedor.

En síntesi, després del breu estudi podem vore que el trap i la música urbana, com corrents artistiques, inherentment es nodreixen de les formes artístiques prèvies per crear i elaborar els seus nous textos i discursos. Per tant, sols serà qüestió de temps comprovar si la identitat artística i visual construïda per aquest gènere musical serà font d’inspiració per als textos i obres artístiques al futur.

[Intervenció en l’última jornada de la desena temporada de la Sala Caligari «Metadiscursos e intertextos: abismos y sombras». El dimecres 11 de març de 2020 a la facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I, Castelló].