Directors egoistes, #13: Yorgos Lanthimos

El tretze és un nombre que té certes connotacions especials. Comunament, la cultura popular l’etiqueta com el nombre de la mala sort; el malson dels supersticiosos i d’aquells que tracten de no agafar cap avió certs dimarts una vegada a l’any aproximadament. Però, també, el tretze és el nombre de llargmetratges d’Stanley Kubrick, de cançons que podem trobar a Atletes baixin de l’escenari i el dia del meu naixement. En definitiva, el tretze és el meu nombre preferit, així que podeu imaginar-vos que el director analitzat en esta breu publicació és especial, d’alguna manera, per tindre l’honor de ser el tretzé estudiat en aquesta humil secció.

L’afortunat és, ni més ni menys, Yorgos Lanthimos. Lanthimos és l’autor grec contemporani més conegut a nivell global. Mostra d’açò és la transició de les seues primeres obres ―en idioma grec, escàs pressupost i actors locals― a les darreres ―en anglès, pressupost generós i amb un planter d’intèrprets de sobrat prestigi―; a banda de les discussions i polèmiques que genera la publicació de cadascuna de les seues pel·lícules al món cinèfil.

Perquè si alguna cosa és Yorgos Lanthimos és polèmic. El seu cinema és tan punxegut i dolent com un fus enverinat que faria entrar en estat comatós a la més bella de les princeses imaginades. La seua obra molesta, pertorba i incomoda, clar que en moltes ocasions eixa és la seua intenció.

A les seues pel·lícules, Lanthimos representa la vesant més fosca de l’espècie humana. Als espavilats que heu seguit les publicacions d’aquesta secció, aquesta temàtica us sonarà perquè està present al cinema d’altres directors com Stanley Kubrick o Rintaro, però no hi ha comparació possible. El cinema de Kubrick mostra la part més fosca de les persones amb el seu grapat de mítics antiherois, però al remat deixa la porta oberta a l’esperança en la millor de les nostres intencions. Així que, el seu, és un cinema menys malèvol. I el de Rintaro menys encara.

No és així el cas de Lanthimos. Al director grec no li tremola el pols a l’hora de posar en pantalla elements que reflectisquen la nostra cara oculta. I Lanthimos, a diferència de Kubrick, no deixa cap oportunitat per veure un poc de llum al final del tunel, per poder respirar. El director no permet l’existència de cap punt de suport en el que l’espectador puga gaudir, malgrat que breument, de la bondat de les persones. Cada film és una espenta a la profunditat de la moral humana, on la llum no aplega. I si per alguna cosa m’agrada, és perquè el cabró no s’equivoca.

6 – Alps (2011)

Metacritic: 6,9/10                 Filmaffinity: 6,1/10

IMDb: 6,4/10

ALPS

 

5 – Langosta (2015)

Metacritic: 8,2/10                 Filmaffinity: 6,6/10

IMDb: 7,2/10               Rotten tomatoes: 8,8/10

LANGOSTASI

 

4 – La favorita (2018)

Metacritic: 9,0/10                 Filmaffinity: 7,1/10

IMDb: 7,6/10               Rotten tomatoes: 9,3/10

LA FAVORITA

 

3 – Kinetta (2005)

Metacritic: 5,4/10                 Filmaffinity: 4,4/10

IMDb: 4,8/10               Rotten tomatoes: 2,0/10

Kinetta 3

 

2 – El sacrificio de un ciervo sagrado (2017)

Metacritic: 7,3/10                 Filmaffinity: 6,6/10

IMDb: 7,1/10               Rotten tomatoes: 7,9/10

EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO

 

1 – Canino (2009)

Metacritic: 7,3/10                 Filmaffinity: 7,1/10

IMDb: 7,3/10               Rotten tomatoes: 9,2/10

CANINO

 

Si vols seguir llegint…

2 pensaments sobre “Directors egoistes, #13: Yorgos Lanthimos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s