Directors egoistes, #14: Emir Kusturica

Emir Kusturica és el realitzador escollit per a la catorzena edició de «Directors egoistes». L’autor de nacionalitat sèrbia, va nàixer a Iugoslàvia l’any 1954, per eixe motiu la seua obra pot resultar un bon reflex de la història de l’estat socialista durant la segona meitat del S. XX. Amb una filmografia entre la qual trobem tant llargmetratges ficticis com altres de caire documental, el director serbi va aconseguir el respecte internacional durant els 80 i 90, guanyant el Leone d’Oro al Festival de Venècia amb el seu primer llargmetratge (¿Te acuerdas de Dolly Bell?) i dues Palmes d’Or al Festival de Cannes (Papá está en viaje de negocios i Underground).

Des de l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial ―representada al seu primer curtmetratge Guernica o la seua pel·lícula per a televisió Titanic bar―, la Guerra Freda i el govern de Tito ―Papá está en viaje de negocios― fins a la Guerra dels Balcans als anys 90 ―La vida es un milagro o En la vía láctea―. El millor cas el trobaríem a Underground: possiblement la seua obra més ambiciosa en la qual, durant quasi tres hores, Kusturica exerceix com cronista i construeix un mega-relat sobre la història recent de l’Estat iugoslau.

Respecte al seu estil podem destacar dos trets elementals: per una banda la utilització del surrealisme en molts dels seus films i, per altra banda, la combinació de la comèdia amb la tragèdia més fosca. No haurà d’estranyar-nos trobar peixos voladors, xiquets amb telequinesi que es poden comunicar amb els paons o parelles d’enamorats que alcen el vol en el moment més precís en algunes de les seues pel·lícules com El sueño de Arizona, l’exercici hollywoodià de Kusturica que ens recorda al David Lynch més sureny.

Així i tot, quan realment destaca i brilla el cinema de Kusturica és quan el realitzador serbi combina la riallada amb el drama més dur amb una mà talentosa. La comèdia té una presència molt forta al seu cinema, i normalment brolla de l’absurd ―Gato negro, gato blanco en seria el millor exemple d’aquest cas―, però també és capaç d’obrir-se pas en els moments més miseriosos. La decadència, la immoralitat i la traició són tractades directament al cinema de Kusturica, i en les ocasions en què els caràcters sembla que ho han perdut tot en aquest món, començaran a riure quasi descontroladament i sense motius. Un benvolgut amic trombonista i seguidor del director proposa batejar-la “riallada kusta”, i em sembla més que encertat.

Durant més de quaranta anys, Kusturica ens proporciona una filmografia que ens ajuda a conèixer millor la idiosincràcia, història i cultura de territoris que es troben a l’altra banda del nostre continent i que, paradoxalment, ens semblen tan remots. I tot acompanyat amb fanfàrria balcànica. Com ha de ser.

9 – El sueño de Arizona (1992)

8 – Titanic bar (1979)

7 – El Pepe, una vida suprema (2018, documental)

6 – En la vía láctea (2016)

5 – Maradona por Kusturica (2008, documental)

4 – Gato negro, gato blanco (1998)

3 – Underground (1995)

2 – El tiempo de los gitanos (1988)

1 – Papá está en viaje de negocios (1985)