En aquesta secció del blog hem parlat de diverses grans personalitats dins del món de l’animació japonesa. El considerat pare del gènere Rintaro, amb les primeres sèries per a televisió de referència als seixanta com Astroboy. Autors de l’anterior generació de creadors com Shinichiro Watanabe o Mamoru Oshii o alguns dels grans noms del moviment més contemporani com l’exitós Makoto Shinkai o el proper Mamoru Hosoda. I malgrat que han estat prous els directors d’animació japonesa que han passat per «Directors egoistes», són encara molts els que és menester analitzar la seua filmografia a Egoisme Soluble. Així que era qüestió de temps que tinguera la seua edició pròpia l’autor del que hui en parlem: Hayao Miyazaki, considerat el gran mestre de l’animació japonesa.
Hayao Miyazaki és venerat dins del món de l’animació nipona per diverses raons. El primer motiu és que, junt amb Isao Takahata ―conegut per pel·lícules com La tumba de las luciérnagas (1988) o El cuento de la princesa Kaguya (2013)― va fundar l’estudi Ghibli: l’empresa d’animació del Japó amb un major respecte a nivell popular.
Per altra banda, Akira (1988), del mangaka Katsuhiro Otomo, va ser la primera pel·lícula d’animació japonesa en superar les fronteres de l’arxipèlag per aconseguir una distribució internacional i rebre una bona rebuda, especialment entre el públic occidental. Però les pel·lícules que realment van normalitzar l’animació japonesa entre el públic internacional, desestigmatitzant-les, van ser les grans obres de Miyazaki. El viaje de Chihiro (2001), primera pel·lícula anime en guanyar un premi Oscar, va ser la mostra de què finalment s’havien tombat les fronteres culturals entre l’animació occidental i oriental.
Altra raó per la qual Miyazaki és tan venerat és per les temàtiques tractades a les seues pel·lícules, a més del molt bon resultat final de totes les seues obres. Als seus films, Miyazaki parla desacomplexadament de tòpics com l’antibel·licisme, la destrucció dels ecosistemes o l’incert desenvolupament tecnològic, malgrat que les seues creacions es destinen a un públic infantil.
El trauma japonés a l’explosió de la bomba atòmica es fa palés a Nausicaä del valle del viento (1984) o El castillo en el cielo (1986), en els quals els personatges dolents ―apropiats de ferramentes ancestrals i no destinades a la violència― causen explosions amb la característica forma de bolet. Les seues són històries protagonitzades per dones empoderades en gran mesura, ja que no requereixen d’un referent masculí per enfrontar-se a les seues adversitats: Nausicaä, Mononoke, Chijiro o Nicky han de conviure en espais narratius en perill, en els quals l’acció humana posa en risc el benestar del medi i els que en viuen.
En setembre de 2013, Hayao Miyazaki va anunciar que El viento se levanta seria la seua última pel·lícula. Aquesta suposava una cloenda efectiva a la seua carrera, ja que es tractava d’un homenatge a l’ingenier aeronàutic Katsuhi Miyazaki ―pare del director― i al món de l’aviació, tan present a molts dels seus films ―Nausicaä del valle del viento, El castillo en el cielo o Porco Rosso (1992)―. En canvi, a inicis de 2017 l’estudi Ghibli va anunciar ¿Cómo vives?, un últim treball del director que s’hauria de publicar durant aquest any o el proper 2021.
10 – El castillo ambulante (2004)
9 – Nicky, la aprendiz de bruja (1989)
8 – Ponyo en el acantilado (2008)
7 – El castillo en el cielo (1986)
6 – Porco Rosso (1992)
5 – Mi vecino Totoro (1988)
4 – Nausicaä del Valle del Viento (1984)
3 – La princesa Mononoke (1997)
2 – El viento se levanta (2013)
1 – El viaje de Chihiro (2001)
Egoisme Soluble 
2 comments