De la devoció a la deconstrucció del gènere mecha a ‘Colossal’

Colossal (2016), de Nacho Vigalondo, és una obra prou destacable dins del panorama audiovisual contemporani pel seu valent plantejament, en el que de forma desacomplexada es tracten i deconstrueixen molts dels elements tòpics de la cultura visual i narrativa popular. Des del plantejament moral sobre la benevolència a la pel·lícula ―qui és el bo i qui el dolent― o el cinema de superherois fins els rols de gènere. En aquesta ocasió destaquem la deconstrucció del gènere mecha, un dels tants elements que formen part de l’eclèctic film de Vigalondo.

És elevada la influència de l’audiovisual japonés en la nova generació de directors espanyols, com és el cas de Magical Girl (Carlos Vermut, 2014). Font: Filmin.

El gènere mecha és un dels més presents a les obres d’animació japonesa, en el que podem vore la lluita entre robots ―en japonés «mecha», batejant el gènere― i monstres o altres mecha, com hem pogut vore a propostes com Patlabor 1: La película (Mamoru Oshii, 1989) o Code Geass: Lelouch of the Rebellion (Goro Taniguchi, 2006). La incidència del gènere a l’audiovisual contemporani és gaire elevada i cal destacar l’homenatge que Guillermo del Toro li va realitzar amb la seua obra Pacific Rim (2013), així com la seua influència a la saga cinematogràfica Transformers (Michael Bay, 2007-2017) i la seua deconstrucció a Colossal.

Els primers exemples del gènere els trobem al voltant de l’inici de la dècada dels 80: Mobile Suit Gundam (Yoshiyuki Tomino, 1979) i Space Runaway Ideon (Yoshiyuki Tomino, 1980). No obstant, haurem d’esperar fins el 1995 per trobar l’obra magna del gènere mecha: Neon Genesis Evangelion (Hideaki Anno) suposa el seu clímax qualitatiu i la primera sèrie mecha en superar fronteres i gaudir d’una bona distribució i repercussió a nivell internacional. En aquesta, uns robots amb el nom d’«Eva» lluitaven contra monstres ―anomenats «Ángeles»― en la ciutat de Tokyo-3, la tercera capital del Japó després de la destrucció de les dues anteriors seus en un món postapocalíptic.

Aplega a ser curiós que el propi Neon Genesis Evangelion siga el major exponent del gènere mecha quan aquest també en suposa una deconstrucció, ja que introdueix el tòpic ―ara lloc comú establert i repetit― d’entendre els robots com ents vius, orgànics, lluny dels gegants mecànics que van iniciar el gènere. A més, va aportar al mecha una certa capa de complexitat, deixant enrere el caràcter espectacular del gènere per crear una obra obtusa, farcida de subtext i digna de segones lectures.

Si comencem a fixar-nos en les semblances entre els exercicis de Vigalondo i Anno podem tractar primerament l’espai narratiu. El primer que crida l’atenció és que cap de les dos ocórrega en Tokyo, malgrat que de forma indirecta eixa fora la intenció. Vigalondo anhelava narrar la seua pel·lícula en la capital nipona en referència també al gènere Tokusatsu en el que monstres de gran dimensió ―«kaijus»― arrassen ciutats del Japó, especialment Tokyo. En canvi, una demanda de la productora japonesa Toho ―propietària de la franquícia Godzilla― va forçar l’establiment de la narració a Seül. Neon Genesis Evangelion, per altra banda, tampoc es desenvolupa a Tokyo de manera directa, sinó a Tokyo-3 ―la tercera edició de la ciutat després dels successos apocalíptics del seu món―, en una mostra d’herència narrativa del cinema de kaijus.

Malgrat tot, el major exercici d’intertextualitat el trobem en el desenllaç del film de Vigalondo. En el seu clímax narratiu, una Gloria empoderada es desplaça a Seül per detindre al colèric i despitat Oscar, que l’havia amenaçat amb arrasar la ciutat coreana. Al mateix temps, a la seua ciutat natal apareixerà l’avatar de Gloria ―és a dir, amb la seua forma de monstre o kaiju― per detindre’l abans de què cause la mort de milers de persones. Gloria agafa amb la seua mà gegantesca un Oscar derrotat que, en vegada de demanar pietat, comença a increpar-la. Davant la seua actitud infantil, Gloria decideix llançar-lo pels aires acabant amb la seua vida.

Gloria, en la seua forma de kaiju, sostenint Oscar ―mecha― en la seua forma humana. Font: Hacerse la crítica.

Trobem un desenvolupament similar en les acaballes de la sèrie de Hideaki Anno, concretament en l’episodi 24. Una vegada s’ha derrotat tots els Ángeles ―kaijus― que havien tractat d’acabar amb Tokyo-3, un nou pilot de mecha anomenat Kaworu s’uneix al planter de combatents. El nou integrant començarà a establir una relació amorosa amb Shinji Ikari ―protagonista de la sèrie i pilot principal de l’Eva-01― poc abans de descobrir la seua vertadera identitat: es tracta d’un Ángel amb forma humana. Shinji, aleshores, ha de decidir si acabar amb la vida del seu únic amor o permetre que aquest, a causa de la seua naturalesa original, acabe amb la raça humana. La situació plantejada a Neon Genesi Evangelion és similar a la de Colossal, malgrat que amb els rols canviats.

Shinji, en el seu mecha, sostenint Kaworu ―kaiju― en la seua forma humana. Font: IMDb.

En síntesi, els casos d’intertextualitat entre Colossal i Neon Genesis Evangelion són més que evidents. Crida l’atenció la representació del gènere mecha a la pel·lícula de Vigalondo, ja que malgrat que el deconstrueix ―som testimonis de la victòria del kaiju front al mecha, fet impensable en la majoria de sèries d’animació del gènere―, en mostra un gran devoció fent referència de manera directa al seu major exponent a la seua escena final. Un amor-odi peculiar, el de Colossal i Evangelion, que enriqueix el film de Vigalondo i les seues lectures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s