Directors egoistes, #16: Sean Baker

Sean Baker és un exponent de la nova onada de directors nord-americans junt amb altres autors com Damien Chazelle, Robert Eggers, Greta Gerwig, Ari Aster, Barry Jenkins o Jordan Peele. Aquesta nova generació de cineastes destaca per la reinvenció dels gèneres cinematogràfics: als darrers anys hem pogut gaudir de noves i interessants propostes a gèneres cada vegada més rígids com el terror ―Midsommar, Déjame salir, El faro― o la recuperació d’estils gaire oblidats i obsolets com els musicals ―La ciudad de las estrellas (La La Land)―. Altra característica fonamental dels nous autors és la incorporació al seu cinema de les reivincidacions socials com les de gènere ―molt presents al cinema de Greta Gerwig (Lady Bird, Mujercitas)―, ètniques ―farcint l’obra de Jordan Peel (Déjame salir, Nosotros)― o sexuals (Moonlight, de Barry Jenkins).

En aquest cas, el cinema de Sean Baker el podríem relacionar més bé amb el dels seus prolífics companys els germans Safdie ―autors de Good Time i la recent i meravellosa Diamantes en bruto― a causa de la seua temàtica. La seua obra també conté un gran component reivindicatiu, però no relacionat directament amb els valors de gènere, el conflicte ètnic i llibertat sexual; sinó més bé a les desigualtats socials. El cinema de Baker és el cinema dels suburbis, els alienats i l’economia sumergida en el negre. És el cinema dels pimps, els homeless i tot allò situat més enllà de la perifèria de l’star system i el somni de vida americà. Com una mena d’espill concau del Los Ángeles de Chazelle.

Baker no té complex a l’hora de posar el punt de mira en els tòpics més punxeguts i esmolats, incòmodes, de l’estable benestar ianqui. La prostitució, el tràfic de drogues o la miserable indústria pornogràfica protagonitzen els seus films d’una manera incisiva, però també en moltes ocasions amable, ja que front a la representació explícita Baker introdueix una mirada o perspectiva infantil o una amistat inquebrantable. La introducció a la narració d’aquests elements converteixen les seues pel·lícules en productes més accesibles i «habitables», però no per això menys angoixants.

Per tant, amb un acurat exercici d’equilibri ―amb millor o pitjor resultat depenent de l’obra en qüestió― Baker aconsegueix posar la càmera i els seus personatges en llocs on, a priori, no haurien d’estar per aconseguir crítiques socials contundents sense caure en el paternalisme o l’exercici simplista. És a dir, pel·lícules en les que importa tant el «què» es diu com el «com» es fa.

4 – Four Letter Words (2000)

IMDb: 5,7/10               Letterboxd: 5,6/10

Quan es realitza una pel·lícula sobre adolescents o joves adults la tendència majoritària és caure en la representació de tòpics aberrants que poc tenen a vore amb el comportament del complicat grup demogràfic. Doncs, al·leluia, Four Letter Words és el primer film d’aquesta temàtica que no em resulta aliè i puc sentir-me plenament identificat amb els personatges i les situacions que es plantegen. Malgrat que fa un olor a indie que podria tirar enrere, i més encara tractant-se d’una opera prima gravada amb col·legues, no ens hem de deixar enganyar: no es tracta d’una mala pel·lícula en absolut.

Els diàlegs, responsabilitat de Baker, funcionen com un tir i aconsegueixen quedar-se amb la nostra atenció; així com la seua edició accelerada ―de Baker, també―, present a les seues posteriors pel·lícules. A diferència de les següents obres de la seua carrera, Four Letter Words no tracta les desigualtats socials, però poques vegades havia vist tan ben representat el canvi de l’adolescència a la vida adulta. Entre fer l’imbècil amb els de la colla i el vertígen de no saber què serà de tu a l’endemà.

3 – Tangerine (2015)

Metacritic: 8,6/10                 Filmaffinity: 6,8/10

IMDb: 7,1/10               Letterboxd: 7,6/10

Tangerine és la pel·lícula de Sean Baker que major conflicte intern em genera. Per una banda, molta gent la considera de les millors de l’autor, per damunt d’Starlet, i malgrat que la considere una pel·lícula amb un resultat notable no puc compartir eixa afirmació. D’acord, la seua representació dels suburbis i l’ambient marginal és més que correcta, probablement la més dolent de les seues pel·lícules que he pogut vore; i malgrat que el seu desenllaç em deixe un bon sabor de boca, no vaig aconseguir endinsar-me en la narració.

L’excessiva agressivitat inicial de la seua edició, amb un ritme forçat amb plànols molt curts i música ravera, no el considere un encert. I encara que entenc la seua intencionalitat ―els darrers compassos del film, substituint la comèdia inicial per la tragèdia moderna, amb una edició més que pausada― els primers minuts de pel·lícula em van resultar molt aliens. Així com la utilització d’iPhone 5 per gravar el material. El resultat, clarament, no és el mateix que una càmera de cinema a causa de la seua reduïda òptica i, fins que ens acostumem ben entrada la narració, no ens creurem les imatges. Potser siga intencionat, com la deformació visual que feia Yorgos Lanthimos a La favorita (2018), per mostrar uns personatges i ambients que ens resulten incòmodes; o un intent per «democratitzar» la gravació, utilitzant material menys opulent en els barris més necessitats. Puc entendre el seu joc i les seues intencions, però no em convencen.

2 – Starlet (2012)

Metacritic: 7,4/10                 Filmaffinity: 6,7/10

IMDb: 6,8/10               Rotten tomatoes: 7,4/10

Starlet es tracta de la pel·lícula més ben intencionada de les que he pogut vore de Sean Baker. No és solament que el film reba el seu títol d’Starlet, chihuahua de la protagonista en l’obra i mascota del propi Sean Baker en la realitat, sinó que tota la narració es construeix al voltant de la bonica amistat que s’estableix entre Jane ―Dree Hemingway, besneta de l’escriptor― i l’anciana Sadie ―Besedka Johnson en la seua única interpretació―. La tendresa de la relació entre dos personatges tan dispars i el seu tancament optimista conviuen al film amb la mordaç crítica a la indústria pornogràfica i demés qüestions i plantejaments morals que ens fan preguntar-nos quines mentides podem suportar per estimar altra persona.

1 – The Florida Project (2017)

Metacritic: 9,2/10                 Filmaffinity: 7,1/10

IMDb: 7,6/10               Rotten tomatoes: 8,2/10

Per diverses raons, The Florida Project és la millor pel·lícula de Sean Baker. Però, especialment, perquè és en la que aconsegueix combinar la seua contundent crítica social amb la seua idiosincràtica aproximació benevolent amb un millor resultat. En aquesta ocasió, Baker arrisca i decideix proporcionar el punt de vista als xiquets que han de viure en els barris i suburbis de prostitució i precarietat, concretament en els motels propers al Disney World d’Orlando. Malgrat la dificultat de la proposta, la seua execució és més que correcta i la tendresa dels jocs dels infants conviu sense eclipsar la duresa de les seues temàtiques.

SI VOLS SEGUIR LLEGINT…

One thought on “Directors egoistes, #16: Sean Baker

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s