Directors egoistes, #16: Sean Baker

Sean Baker és un exponent de la nova onada de directors nord-americans junt amb altres autors com Damien Chazelle, Robert Eggers, Greta Gerwig, Ari Aster, Barry Jenkins o Jordan Peele. Aquesta nova generació de cineastes destaca per la reinvenció dels gèneres cinematogràfics: als darrers anys hem pogut gaudir de noves i interessants propostes a gèneres cada vegada més rígids com el terror ―Midsommar, Déjame salir, El faro― o la recuperació d’estils gaire oblidats i obsolets com els musicals ―La ciudad de las estrellas (La La Land)―. Altra característica fonamental dels nous autors és la incorporació al seu cinema de les reivincidacions socials com les de gènere ―molt presents al cinema de Greta Gerwig (Lady Bird, Mujercitas)―, ètniques ―farcint l’obra de Jordan Peel (Déjame salir, Nosotros)― o sexuals (Moonlight, de Barry Jenkins).

En aquest cas, el cinema de Sean Baker el podríem relacionar més bé amb el dels seus prolífics companys els germans Safdie ―autors de Good Time i la recent i meravellosa Diamantes en bruto― a causa de la seua temàtica. La seua obra també conté un gran component reivindicatiu, però no relacionat directament amb els valors de gènere, el conflicte ètnic i llibertat sexual; sinó més bé a les desigualtats socials. El cinema de Baker és el cinema dels suburbis, els alienats i l’economia sumergida en el negre. És el cinema dels pimps, els homeless i tot allò situat més enllà de la perifèria de l’star system i el somni de vida americà. Com una mena d’espill concau del Los Ángeles de Chazelle.

Baker no té complex a l’hora de posar el punt de mira en els tòpics més punxeguts i esmolats, incòmodes, de l’estable benestar ianqui. La prostitució, el tràfic de drogues o la miserable indústria pornogràfica protagonitzen els seus films d’una manera incisiva, però també en moltes ocasions amable, ja que front a la representació explícita Baker introdueix una mirada o perspectiva infantil o una amistat inquebrantable. La introducció a la narració d’aquests elements converteixen les seues pel·lícules en productes més accesibles i «habitables», però no per això menys angoixants.

Per tant, amb un acurat exercici d’equilibri ―amb millor o pitjor resultat depenent de l’obra en qüestió― Baker aconsegueix posar la càmera i els seus personatges en llocs on, a priori, no haurien d’estar per aconseguir crítiques socials contundents sense caure en el paternalisme o l’exercici simplista. És a dir, pel·lícules en les que importa tant el «què» es diu com el «com».

4 – Four Letter Words (2000)

3 – Tangerine (2015)

2 – Starlet (2012)

1 – The Florida Project (2017)

One thought on “Directors egoistes, #16: Sean Baker

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s