Tenet (Christopher Nolan, 2020)

El truco final (El Prestigio) (2006) és una de les meues pel·lícules favorites de Christopher Nolan per diverses raons, però la més destacable és perquè considere que es tracta de la millor definició de la seua obra. En la pel·lícula, dos mags ―interpretats per Hugh Jackman i Christian Bale― desenvolupen una cruenta competició per l’èxit en el món de l’espectacle il·lusionista i l’amor d’Olivia ―tècnica i ajudant dels mags durant les representacions a la que dona vida Scarlett Johansson―.

En una de tantes, Cutter ―l’afable orientador dels enfrontats protagonistes que interpreta Michal Caine, l’actor fetitxe de Nolan― li explica a una xiqueta com funcionen els trucs de màgia. En primer lloc, li demana que pare molta atenció i es concentre en cada moviment del mag sense apartar la mirada. Posteriorment, li explica tots els passos dels trucs fins aplegar al prestige: la part final d’un truc de màgia en la que el mag mostra el resultat de la seua il·lusió i aconsegueix «manipular» les regles de la realitat per obtindre un nou efecte. És a dir, la part en la que podem vore l’aplicació de la màgia i ens quedem glaçats al ser testimonis d’un fet que els nostres ulls no creuen possible.

En la secció final, la pel·lícula es resol amb un doble plot twist: Nolan canvia les regles del joc de la seua pròpia narració en dues ocasions consecutives per desubicar-nos i aconseguir un desenllaç més climàtic i potent. Una vegada resolta la trama, amb eixa doble eina sorprenent, la pel·lícula finalitza amb un últim plànol que mostra una última passada de rosca mentre que el caràcter de Michael Caine ens pregunte als espectadors ―de forma extradiegètica― si realment hem estat parant atenció. És a dir, de manera similar a un exercici il·lusionista, Nolan ens ha incentivat a no perdre detall per meravellar-nos més encara amb un exemple de prestige cinematogràfic. El cine de Christopher Nolan és pur il·lusionisme, un truc de màgia.

Gran part de la resta de les seues obres, especialment les que tenen un plantejament narratiu més complex ―Memento (2000), Origen (2010) o Interstellar (2014)―, depenen en gran mesura de l’efectivitat dels seus propis prestige. Totes tenen un gran plot twist al seu clímax narratiu per al qual Nolan ens ha deixat molletes de pa prèvies ―depenent de l’ocasió, més sobreexplicatives o menys― per bocabadar-nos i, al mateix temps, fer-nos entendre el que ocorre en pantalla.

Nolan tracta de sorprendre als seus espectadors sense aplegar a desconcertar-los i expulsar-los fora de la narració a causa de la incomprensió dels fets que ocorren al film, motiu pel qual de vegades recau en una exposició excessivament senzilla o simplista de la narració carregant-se tot el resultat final. Novament, en cada pel·lícula haurem de prestar atenció durant tot el metratge per quedar-nos amb els detalls que potencien l’efecte dels prestige que ens sorprendran i ens deixaran satisfets a parts iguals. Un truc de màgia, il·lusionisme.

En canvi, la recent Tenet (2020) no compleix el mateix esquema encara que també es basa en l’aplicació constant de plot twists. El motiu d’aquest canvi de criteri és el tipus d’estructura del film. Malgrat totes les peripècies narratives que implica una pel·lícula en la qual el temps s’inverteix ―que no és el mateix cas dels viatges en el temps o els salts temporals, a espai― Tenet és una pel·lícula amb una narració lineal, però amb una estructura en espill.

És a dir, els fets ocorreguts a la segona part de la narració són un reflex ―els mateixos, o molt similars― dels que hem sigut testimonis a la primera part de la pel·lícula. L’exemple més representatiu és La naranja mecánica (1971) d’Stanley Kubrick, en el qual després de la sortida d’Alex deLarge de la presó es repeteixen les vivències de la primera meitat del film ―la trobada amb els captaires, els seus companys drugos o la tornada a la casa de l’escriptor―.

A causa d’una inversió del temps en la meitat de la pel·lícula ―el midpoint narratiu―, tots els fets ocorreguts en la segona secció són gairebé els mateixos que els de la primera, però amb un ordre i sentit invers, diferent. Per eixe motiu la segona part de la pel·lícula està farcida de moments sorprenents: ara li trobarem explicació a aquells fets inicials que no compreníem i eren el causant del nostre desconcert durant els primers minuts del metratge. Aquests, en canvi, malgrat que més comuns que el característic prestige climàtic de l’obra de Nolan, el seu major nombre jugarà una mala passada i es mostraran més diluïts i menys potents i efectius.

La gràcia ara, per tant, no es trobarà en descobrir el sentit dels incomprensibles fets de la primera meitat de Tenet ―qui és la xica que salta del iot d’Andrei (Kenneth  Branagh) o qui ataca a El protagonista (John David Washington) en el magatzem de l’aeroport―, sinó en aquelles situacions que en aquesta segona volta canvien en contra del que havíem vist primerament. El truc de màgia segueix ahí, però el conill ha sortit abans que el propi mag ens mostrara el barret de copa.

A Tenet Nolan s’arrisca i prova a no repetir la seua clàssica i més que efectiva estructura. El director britànic aposta tot al roig i es decideix a permetre que els seus espectadors es senten completament perduts i desubicats durant la primera meitat de la pel·lícula amb l’objectiu d’aconseguir una segona meitat més efectiva i satisfactòria, una vegada gaudim de la resolució de les incògnites.

El risc paga la pena i el resultat és un exercici, des d’una perspectiva narrativa, més interessant que algunes de les seues grans obres. En canvi, a diferència d’Origen o Interstellar ―o la pròpia El caballero oscuro (2008)―, a Tenet hi ha menys qüestionaments i plantejaments morals que mai. Les grans qüestions humanes ―la melangia, la necessitat de retrobar-se amb els més estimats, etc.― no estan presents a l’onzena pel·lícula de Nolan. Tenet està més ben construïda que moltes de les seues anteriors pel·lícules, però sense una definició clara dels seus personatges o de la pròpia motivació que engega la seua història es converteix en una de les seues més oblidables, eclipsada pels grans noms que Christopher Nolan ja ha aportat al gran públic.