Estiu, 2020

Hui, a 22 de setembre de 2020, iniciem una nova estació per deixar enrere l’estiu més excepcional de les nostres vides, en el sentit menys efusiu i optimista de la paraula. Després de sis mesos convivint amb la covid tots ens hem vist afectats de prop amb major o menor mesura. Des de la pèrdua d’un familiar o conegut, a l’afecció en l’àmbit laboral o la incertesa del futur més pròxim.

Tots aquells plans que havíem concebut per un any immillorable i un estiu idíl·lic se’n van anar a fer punyetes quan les primeres notícies van aplegar del virus que havia sortit a La Xina. I encara alguns hi feien broma, innocents… Els viatges ambiciosos i els festivals als que som addictes van ser cancel·lats i substituïts per versions més adients, però també més descafeïnades.

Deien que del confinament anàvem a eixir tots més solidaris, però eixa societat que reconeixia el sacrifici de la sanitat pública ben entrada la vesprada era la mateixa que l’acomiadava dels seus blocs de llars. Gràcies per salvar vides en aquest moment crucial, però ací no eres benvinguda.

També en aquesta societat més solidària, agermanada i empàtica els immigrants són assenyalats amb un dit acusador com un factor nociu per a la propagació del virus al mateix temps que facilitem el seu tractament vexatori durant la realització de les seues feines temporals. I és que la fruita no va a collir-se sola.

Ha sigut dur tractar d’adaptar-se a l’absència d’abraçades, l’absència de comboi, l’absència de música, l’absència de tot gairebé. I tot un suplici fer-se il·lusions per viatges que no s’han pogut realitzar a l’agost, un desenvolupament acadèmic que desconeixem com serà d’ací dos trimestres, estones amb amics en les que la melangia ens infectava la sang pitjor que qualsevol pandèmia o projectes que segurament no vegen la llum.

Si els 20 em van atorgar el major sentiment d’incertesa de la meua vida, els 21 han sigut una mala ressaca d’una nit en la que tampoc t’ho vas passar tant bé. A prop de finalitzar el meu grau tinc zero nocions de quin serà el meu futur als pròxims dos anys. Si abans hi havia dubtes per estudiar un doble grau o màster o tractar de buscar feina directament, sumem-li ara una realitat en la que tot pot canviar cada pocs mesos.

Desconec què serà de mi, i de tots nosaltres, i malgrat que ens hem deixat gran part de la il·lusió pel camí més ens val seguir ací per enfrontar-nos al que siga que haja de vindre. Resiliència, fotre.

Carlos, 22 de setembre de 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s