Divendres 23 d’octubre: primer dia dels passis de premsa de La Mostra de València. Durant aquesta jornada inaugural del festival, he pogut acudir a la projecció de Zana (Antoneta Kastrati, 2019): pel·lícula coproduïda per Kosovo i Albània sobre el recent conflicte kosovar. Un exercici reparador que paga la pena comentar.
Ferides obertes
Una granjera kosovar porta la seua vaca a beure aigua d’un toll, poc abans de descobrir que el líquid que s’acumula entre els matollars és realment la sang que brolla d’un tir a la front de l’animal. Així comença Zana (Zana, Antoneta Kastrati, 2019), un cru relat sobre les ferides obertes per la guerra de Kosovo en els seus habitants, especialment en Lume (la seua protagonista).
Malgrat el conflicte, la vida segueix al xicotet estat balcànic i la resta dels personatges de la narració exigeixen Lume que li puga donar un fill a Ilir, el seu marit. En canvi, la impossibilitat de celebrar el dol i enfrontar-se al seu passat agre no permeten que la protagonista puga quedar-se embarassada. La seua preocupant infertilitat farà que la seua família recórrega a mètodes convencionals i propis de la superstició, empitjorant la fermesa mental de Lume.
A la pel·lícula, plantejada en tot moment des del punt de vista de Lume, hi serem testimonis de seqüències irreals però creïbles, desconeixent si es tracta de la realitat del film o dels torbats records, malsons i deliris de la protagonista. Un calvari per la ment de Lume amb una conclusió narrativa fàcil, però justa per al desenvolupament del personatge.
[Text extret de la Revista Luciérnaga].
Egoisme Soluble 
2 comments