Dissabte 24 d’octubre, segona jornada de La Mostra aquest 2020. En aquest dia s’han projectat a Secció Oficial les pel·lícules Per la llibertat (Ersin Çelik, 2019) i La viajante (Miquel Mejías, 2020), així que anem a comentar-les.
«Ningú pot córrer més que una bala»
Per la llibertat ―Por la libertad a la resta de l’Estat espanyol o The End Will Be Spectacular en la seua denominació internacional― és una pel·lícula produïda a Síria, Iraq i l’Estat espanyol. De manera similar a Zana (Antoneta Kastrati, 2019), aquesta també parla d’un conflicte recent ―vigent, en aquesta ocasió― en un estat de La Mediterrània. Així i tot la intencionalitat de Zana i Per la llibertat és considerablement distinta.
Zana era un relat sobre les conseqüències socials i el tractament de la memòria a la cruenta guerra de Kosovo. Així i tot, la seua producció conjunta entre Albània i Kosovo ―els dos estats combatents al conflicte― fa palès l’intent reparador que té la cinta, unint ambdues nacions i tractant d’enterrar els morts comuns. Per la llibertat no tracta d’oferir una narració amable amb els dos bàndols ni una versió imparcial de la guerrila.
Al film siri, som testimonis de les guerrilles entre els revolucionaris kurds i l’exèrcit turc i, més concretament, del setge a la ciutat de Diyarbakir entre els anys 2015 i 2016. En canvi, si per algun tret destaca aquesta pel·lícula és perquè està narrada a partir dels supervivents a l’atac ―que s’interpreten a si mateixos al propi film―, proporcionant una versió subjectiva molt marcada i otorgant el film un caràcter considerablement vivencial que l’aproxima més a la crònica que a la recreació històrica.
El film tracta de ser un manifest polític i ahí radica el bon funcionament de la pel·lícula: el seu missatge és coherent i es llança amb la contundència i força d’una canonada, eclipsant per complet les possibles carències de l’aspecte visual de la pel·lícula. Els personatges es troben molt poc desenvolupats: el seu nom s’esmenta en molt poques ocasions al metratge i interactuen molt poc entre ells, fent que com espectadors tinguem dificultats per identificar-nos-hi.
En canvi, la seua funció no és ser caràcters independents sinó funcionar com un conjunt. Són els màrtirs que van caure davant l’exèrcit turc i Per la llibertat tracta més d’homenatjar i construir un relat fort ―la resistència i martiri dels herois del Kurdistan― que d’oferir uns personatges inoblidables. Per la llibertat aconsegueix complir el seu objectiu sense aspirar a la perfecció formal, i amb això és més que suficient.
Ànsia d’infinitud
Si Zana (Antoneta Kastrati, 2019) començava la seua narració amb un animal boví executat d’un tret al front; La viajante (La viajante, Miquel Mejías, 2020) inicia el seu metratge amb la representació d’un escarabat que, malgrat els seus intents incansables per sortir de la botella de vidre en la que es troba captiu, es queda romanent panxa per amunt sense poder avançar un sol centímetre. Com un Gregor Samsa que fa tard a la seua feina.
En la pel·lícula canària de Miquel Mejías, els insectes ―en les seues diferents formes: atrapats, en llibertat o moribunds― serveixen per simbolitzar l’estat psíquic i anímic de la seua protagonista: Ángela, una entomòloga aficionada al cinema que emprén un viatge sense cap destinació per fer front a la mort de la seua mare.
I és que els insectes seran la nostra millor ferramenta per ubicar-nos al relat, ja que la implícita exposició narrativa del film de Mejías força l’espectador a llegir entre línies per comprendre el seu desenvolupament narratiu. A La viajante haurem d’aprendre a interpretar les seues papallones monarques, però també els seus silencis, els seus paranys boirosos o les escletxes alçades d’una terra ataronjada amassada per la sequera.
Per completar el subtil avanç de la narració, Mejías incorpora al film un domini excel·lent de la imatge. Els espais en els quals habita Ángela són cambres o paratges vaporosos, desdibuixats per un desenfocament que emplena el plànol d’una sensació onírica i fantasiosa. Els moviments de càmera, sempre acompanyant la protagonista, ubiquen Ángela al centre de la narració, però alienada, escorada i desplaçada al mateix temps. Mostrant-nos que no té el control de la seua ventura.
Resulta irònic: tots els personatges de La viajante tenen ànsia d’una infinitud, d’una plaent estabilitat a l’eternitat, sense saber ben bé què redimonis fer amb ella.
[Textos extrets de la Revista Luciérnaga].
Egoisme Soluble 