Dilluns 26 d’octubre. Quart dia de les projeccions de la Secció Oficial de la Mostra de València 2020. Hui s’han projectat Willow (Milcho Manchevsky, 2019), de Macedònia; i la italiana Favolacce (Damiano i Fabio D’Innocenzo, 2020).
Quelcom falla
És inevitable, i fins i tot sa, que una societat es plantege quina educació s’està donant als seus menuts. I sembla que escau més a aquelles idealitzades com a models de vida perfecta. Favolacce (Damiano i Fabio D’Innocenzo, 2020) ens ubica en un barri residencial de classe mitjana a la perifèria d’una ciutat italiana ―que no cal especificar― per a mostrar-nos les imperfeccions i la malevolència que surten per les costures d’una vivència basada en les cases amb jardins davanters i piscines unflables rebaixades de preu.
En un exercici que ens pot recordar a la meravellosa Las vírgenes suicidas (The Virgin Suicides, Sofia Coppola, 1999), els germans D’Innocenzo fan palesa la deformitat de la forma de vida acomodada a partir de les ocurrències, actituds i accions empreses pels xiquets criats en aquest barri de ―aparent― conte. Xiquets models que, prematurament, descobreixen ―o, millor dit, es forcen a practicar― el sexe d’una manera crua, com imposada. Xiquets exemplars que coneixen quin paper ocupen a les relacions socials. O xiquets, amb resultats acadèmics impecables, que són capaços d’organitzar un atac terrorista que arrase el miserable veïnat. És a dir, xiquets comportant-se com adults. I, en l’altra mà, adults comportant-se com xiquets.
Pares i mares infantils, amb el cap ple de pardals, que sols pensen en la seua diversió panxacontenta. Referents que parlen de l’altre com si de fem es tractara. Adults distants, que no són coneixedors de les maquinacions dels seus fills. O que sols estan presents per al castic imminent. Pares envejosos, orgullosos i egocèntrics. Pares, en definitiva, que inevitablement crien bombes de rellotgeria.
El complicat plantejament d’aquesta problemàtica acaba semblant més que senzill, a causa d’un guió excel·lent ―el millor tret de la pel·lícula― que genera un desenvolupament narratiu que sembla una paròdia de si mateix. Aquest conte molest, incisiu i dolent que mostra que no tot va bé quan una família ideal sopa mentre mira una notícia d’un brutal assassinat a la televisió.
[Text extret de la Revista Luciérnaga].
Egoisme Soluble 