Dimarts 27 d’octubre, cinqué dia de la Secció Oficial de La Mostra de València. En aquest penúltim dia de les projeccions de la Secció Oficial he acudit al passi de Luxor (Zeina Durra, 2019): la pel·lícula representant d’Egipte al festival.
En la que Sultan se’t troba
Si hi ha alguna cosa impossible en aquesta incerta vida, és recuperar el temps perdut. Els bons moments i els més dolents esdevenen tresors irrecobrables una vegada els hem viscut. I els primers amors, les primeres errades, les llàgrimes vessades i les rialles que tant de bo no hagueren finalitzat sols podran tornar a ser visitades als nostres records, tant compassius com cruels.
Això ho descobrirà Hana (Andrea Riseborough) quan torne a la ciutat egípcia Luxor per realitzar un necessari descans espiritual en la seua feina com cirurgiana a la Guerra de Síria. El repòs de la tornada a aquella ciutat de somni es torbarà quan aparega en escena Sultan (Karim Saleh), arqueòleg amb el que va compartir una intensa relació amorosa durant els seus anys de joventut. La trobada amb l’anterior amant suposarà tot un repte per a Hana, que inevitablement haurà de fer front al seu passat per poder encarar el seu futur.
La definició i desenvolupament dels seus personatges principals serà el gran punt fort de Luxor (Zeina Durra, 2019). Al film egipci, els caràcters agafen forma a poc a poc, dibuixant-se amb mirades o xicotetes accions que ens obligaran a estar atents per poder concebre què els passa pel cap. Quines són les seues veritables intencions i anhels de millora. La resta d’elements ―des de la banda sonora o la fotografia fins al propi escenari― de la pel·lícula es tinyen d’un bucolisme solament reservat per als mil·lenaris temples dels grans faraons.
[Text extret de la Revista Luciérnaga].
Egoisme Soluble 